Sʼanalitza lʼalimentació dels gossos de lʼedat del bronze i la primera edat del ferro a partir de restes del jaciment de Can Roqueta

Antigament, els gossos sʼalimentaven i es criaven principalment per les seves competències en la vigilància de poblats i ramats, i també per a la cacera. La majoria dels gossos trobats a Can Roqueta eren alimentats per la comunitat humana de manera mixta: la dieta consistia en lleguminoses i cereals amb gluten, que segurament eren transformats en farines, es barrejaven amb aigua i es combinaven amb proteïnes dʼorigen animal. La gran diferència respecte al que sʼha observat en les etapes anteriors és la incorporació a la dieta dʼun cereal sense gluten: el mill. Aquest nou cereal, introduït cap a la meitat de lʼedat del bronze al nord-est de la península Ibèrica, va suposar un canvi important en lʼeconomia de les poblacions humanes, ja que va permetre una explotació agrícola més intensa al llarg de lʼany i va constituir una font dʼaliment més digestiva que els cereals amb gluten cultivats tradicionalment.

Els investigadors també han distingit entre els gossos de Can Roqueta alguns exemplars amb una dieta carnívora i dʼaltres amb una dieta marcadament vegetariana, fet que planteja una diversificació de la funcionalitat del gos a partir de lʼedat del ferro. També es produeix una diversificació morfològica: es comencen a registrar restes de gossos molt grossos, possiblement resultat de la hibridació amb llops, i dʼaltres de més gràcils i petits. Lʼaugment generalitzat del nombre dʼovelles i cabres en els ramats del període de transició entre lʼedat del bronze i lʼedat del ferro va poder provocar lʼaparició de gossos més grossos especialitzats en la vigilància de ramats, mentre que altres tipus de gos es destinaven a altres tasques. Aquest fenomen de diferenciació de classes de gos coincideix amb una complexitat social en augment i amb una intensificació de la mobilitat humana.

A Can Roqueta sʼhi van enterrar un total de 81 cànids des de lʼinici de lʼedat del bronze, una època en què es van multiplicar els enterraments dʼaquests animals com a conseqüència de la seva relació estreta amb els humans. De vegades, els gossos eren sacrificats i disposats a lʼinterior de tombes humanes. Els investigadors apunten que, «sens dubte, els gossos es van convertir en companys dels nostres avantpassats fins al punt dʼintegrar-se al món simbòlic i emocional de les comunitats humanes».

Lʼestudi ara publicat analitza els valors dels isòtops estables de carboni δ¹³C i nitrogen δ¹⁵N que van quedar en els ossos dels gossos de Can Roqueta per poder conèixer quin tipus de dieta tenien. La recerca completa dos estudis anteriors sobre la funció dels gossos al nord-est de la península Ibèrica, un sobre gossos neolítics i un altre sobre els de lʼinici de lʼedat del bronze. El treball actual sʼha dut a terme en el marc del projecte de la Universitat de Barcelona «Famílies, veïns i forasters en la prehistòria recent del prelitoral català», finançat pel Ministeri dʼEconomia, Indústria i Competitivitat. Han liderat lʼestudi Silvia Albizuri i F. Javier López Cachero, del Seminari dʼEstudis i Recerques Prehistòriques de la UB, dirigit per Josep Maria Fullola, i Aurora Grandal, de lʼInstitut Universitari de Geologia Isidro Parga Pondal de la Universitat de la Corunya.

Referència de lʼarticle:

Silvia Albizuri, Aurora Grandal dʼAnglade, Julià Maroto, Mònica Oliva, Alba Rodríguez, Noemí Terrats, Antoni Palomo, F. Javier López Cachero. «Dogs that ate plants: changes in the canine diet during the late Bronze Age and the first Iron Age in the northeast Iberian Peninsula», Journal World Prehistory, març de 2021. DOI: https://doi.org/10.1007/s10963-021-09153-9