Lʼembornal oceànic de plàstics que els rius es van endur

El treball convida la comunitat científica internacional a unificar criteris i superar discrepàncies metodològiques en els treballs dels investigadors que analitzen lʼimpacte de la contaminació per plàstics —i en particular, microplàstics— sobre els ecosistemes marins. Signen també lʼarticle Lisa Weiss, Wolfgang Ludwig, Serge Heussner, Mel Constant i Philippe Kerhervé, del Centre de Formació i Recerca del Medi Marí (CEFREM) de la Universitat de Perpinyà; Jean-François Ghiglione, del Centre Nacional de Recerca Científica de França (CNRS), i Claude Estournel, de la Universitat de Tolosa III.

El misteriós embornal oceànic de plàstics

Els rius són la font principal dels microplàstics que van a parar a lʼoceà. Segons els càlculs actuals, els microplàstics flotants a la superfície oceànica —entre deu i centenars de milers de tones mètriques per any— representarien només una petita fracció dels milions de tones mètriques descarregades pels rius. Aquest balanç desigual ha conduït a la hipòtesi de lʼexistència dʼun enorme embornal de plàstic a lʼoceà, on sʼacumularia el gran volum de microplàstics necessari per quadrar el balanç entre els microplàstics suposadament abocats al mar i els que sʼobserven en la superfície.

«La necessitat dʼaquest embornal on anirien a parar els microplàstics de manera massiva i a una velocitat inusitada desapareix si considerem que un factor clau de lʼequació —les aportacions fluvials— estava molt sobredimensionat per lʼacumulació progressiva dʼerrades en la metodologia aplicada pels equips investigadors», detalla el catedràtic Miquel Canals, cap del Grup de Recerca Consolidat de Geociències Marines de la UB.

«Per tant, podríem dir que aquest embornal els rius se lʼhan endut, finalment. Amb una revisió crítica de les metodologies aplicades en estudis previs, segons es descriuen a la bibliografia científica, aquest embornal ja no el necessitem per quadrar el balanç de microplàstics als oceans», detalla Canals.

El nou treball identifica els principals obstacles metodològics que han propiciat estimacions errònies en els estudis sobre la quantificació dels fluxos i la massa dels microplàstics abocats pels rius als oceans. En concret, els errors deriven de la dificultat per obtenir dades robustes en la conversió a massa del nombre de partícules de microplàstics; de la integració de dades científiques no comparables, obtingudes mitjançant tècniques de mostreig diferents i, finalment, de les estimacions basades en la relació entre els fluxos de microplàstics i lʼíndex MPW (residus plàstics mal gestionats o mismanaged plastic waste). En aquest darrer punt, el càlcul és més consistent si en lʼequació sʼintrodueix la densitat de població i la intensitat de drenatge fluvial.

Així, doncs, el cicle temporal dels microplàstics en els oceans conegut fins ara estaria distorsionat pels càlculs erronis i els valors sobredimensionats del flux dels plàstics abocats pels rius als oceans. Corregir els biaixos metodològics en la literatura científica «implicaria canviar el concepte del temps de residència dels microplàstics a la superfície oceànica —considerat fins ara ultraràpid, o de pocs dies— per una visió més realista i lògica que comportaria períodes dʼalguns anys», apunta Canals.

Una lluita sense fronteres per preservar els oceans de tot el planeta

LʼAtlàntic Nord és lʼàrea marina on les estimacions són més divergents, segons apunta lʼestudi. En aquesta àrea, que rep menys del 6 % de la descàrrega fluvial global, el valor del flux de microplàstics fluvials es considerava, fins ara, baix en comparació amb els provinents de lʼÀsia i lʼÀfrica. En canvi, si en lʼequació sʼintrodueix la densitat de població i la intensitat de drenatge, sʼobtenen valors molt més alts que sʼajusten més acuradament a les acumulacions observades a la superfície dʼaquest oceà.

La brossa marina no coneix fronteres i ha arribat als indrets més remots de lʼoceà. Per lluitar contra la contaminació causada pels microplàstics, «cal actuar sobre les fonts que originen els residus plàstics. És a dir, cal actuar allà on residim els éssers humans i incidir sobre els hàbits de consum de la nostra societat del desaprofitament, i fer-ho a gran escala, en territoris extensos, arreu del planeta», recorda Canals.

«El nostre estudi mostra que la contaminació marina per microplàstics no prové només dels països dʼÀsia o Àfrica —amb una gestió de residus pobra o nul·la—, com algú podria pensar, sinó també de països amb sistemes de gestió de residus ben establerts. Si lʼabocament de microplàstics dels rius a tots els oceans sʼaturés de cop, la quantitat de partícules flotants i els seus efectes perjudicials sobre els ecosistemes marins encara persistirien durant molts dʼanys.»

Lʼestudi de lʼimpacte mediambiental dels plàstics en el medi marí és un camp molt recent de la recerca científica que ha generat un nombre elevat de publicacions científiques. Des de fa un cert temps, diversos equips investigadors han iniciat un procés dʼanàlisi i reflexió sobre el treball dut a terme, els protocols aplicats, la consistència dels resultats i el futur dʼaquesta recerca. Ara, lʼarticle publicat a la revista Science és una crida a la comunitat científica per superar inèrcies, corregir errors i treballar amb protocols i directrius comuns per al progrés del coneixement i la protecció mediambiental de mars i oceans.

Article de referència:

Weiss, L.; Ludwig, W.; Heussner, S.; Canals, M.; Ghiglione, J.F.; Estournel, C.; Constant, M.; Kerhervé, P. «The missing ocean plastic sink: Gone with the rivers». Science, juliol de 2021. Doi:10.1126/science.abe0290

Vídeo (Universitat de Perpinyà)