Desxifrat el patró migratori de lʼau marina més petita de la Mediterrània

Lideren lʼestudi els investigadors Raül Ramos i Teresa Militão, del Grup dʼEcologia dʼAus Marines de la Facultat de Biologia i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio-UB). També hi participen Ana Sanz-Aguilar i Andreu Rotger, de la Universitat de les Illes Balears i lʼInstitut Mediterrani dʼEstudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB).

Lʼau marina més petita de la conca mediterrània

Lʼocell de tempesta (Hydrobates pelagicus) és una espècie longeva, amb una baixa taxa de reproducció i una edat de maduresa sexual relativament tardana —molt sensible a les amenaces que afecten la supervivència adulta— que només trepitja terra ferma per reproduir-se. Seʼn coneixen dues subespècies: la que nidifica al mar Mediterrani (H. p. melitensis) i una altra, més abundant, que ho fa a diferents illes europees de lʼAtlàntic (H. p. pelagicus).

«Les dades de la recuperació dʼanelles i els albiraments a mar obert a bord de vaixells suggerien que la subespècie atlàntica podria migrar cap a aigües meridionals del continent africà. En la subespècie mediterrània les dades biogeoquímiques i de geolocalització indicaven una hivernada majoritària a la conca dʼaquest mar», apunta el professor Raül Ramos, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals.

En lʼestudi, lʼequip ha emprat geolocalizadors per nivells de llum per inferir la ubicació de la població mediterrània durant un cicle migratori complet. Mitjançant aquests aparells, col·locats al tars de les aus —i no a lʼesquena amb un arnès, com era habitual fins ara—, sʼha registrat la intensitat solar durant prop dʼun any. Aquesta metodologia permet recollir també dades complementàries, com la conductivitat de lʼaigua salada o la temperatura del mar.

«Els resultats permeten entendre millor els patrons dʼactivitat de les aus marines durant tota la hivernada —és a dir, quan volen i quan descansen a lʼaigua—, una informació desconeguda fins ara», apunta la investigadora Teresa Militão, primera autora de lʼestudi.

«Durant tot el període dʼhivern, lʼespècie passa més temps descansant a lʼaigua de dia que de nit. Això ens indica que lʼespècie cerca lʼaliment sobretot a la nit, i sʼalimenta probablement de zooplàncton i petits peixos que migren a la superfície marina en aquestes hores», destaca la investigadora.

Rumb a les aigües de lʼAtlàntic nord

Descobrir quines són les principals àrees en què sʼalimenta aquesta espècie és encara una incògnita. Durant el període reproductor, troba aliment en zones situades a distàncies de fins a 500 quilòmetres de la colònia, detallen altres estudis. La resta de lʼany, «tot indicaria que, en el cas de la població estudiada, sʼalimenta principalment a lʼAtlàntic, en una àrea marina que sʼestén des de les illes Canàries fins al sud dʼIslàndia. Els resultats contrasten amb el cas de lʼocell de tempesta de Malta, que manté la seva principal àrea dʼhivernada a la Mediterrània central», apunten els autors.

Les espècies migratòries com lʼocell de tempesta es desplacen periòdicament entre zones distants per aprofitar millor els recursos locals o per trobar lʼhàbitat i el clima més adequats en cada etapa del seu cicle vital. En la població estudiada, els adults reproductors tornen a la colònia de cria entre febrer i abril per retrobar-se amb la parella i preparar-se per la cria. Entre agost i desembre, els individus abandonen la colònia i inicien la migració postnupcial de manera molt variable.

Segons les dades de geolocalització recollides, lʼoceà Atlàntic seria la principal àrea dʼhivernada dels ocells de tempesta nidificants al Mediterrani occidental. En concret, tots els exemplars marcats el 2018 i recapturats el 2019 van hivernar a lʼAtlàntic nord, un model que contrasta amb el patró migratori identificat al Mediterrani central.

«Encara no es coneixen prou bé els factors extrínsecs i intrínsecs que determinen els diferents patrons migratoris en lʼocell de tempesta. Segons els primers resultats del treball, alguns factors extrínsecs, com són les condicions oceàniques, podrien afavorir la migració cap a lʼAtlàntic nord de la població estudiada, que dʼaquesta manera aprofitaria les productives aigües oceàniques durant el període dʼhivernada», indica Raül Ramos.

La població natal i de cria també determina els patrons en la migració de cada individu. Així mateix, hi ha altres factors intrínsecs que tampoc es poden obviar: predisposició genètica, edat, condició física, gènere, èxit reproductor, estat de muda de les plomes o condició física, entre dʼaltres. És per això que «calen més estudis i dades per poder entendre la influència de tots aquests factors en els moviments migratoris de lʼespècie», apunten els autors.

Conèixer les àrees dʼhivernada per protegir lʼespècie

El treball de la revista IBIS millora el grau de coneixement sobre lʼecologia dʼaquests ocells i la seva distribució durant el seu cicle vital. «Conèixer les àrees dʼhivernada dʼaquesta espècie contribuirà a identificar les variables ambientals que en condicionen la distribució», indiquen els autors.

Estudis com aquest són decisius per entendre el solapament que hi ha entre les àrees explorades per la fauna marina i les amenaces antropogèniques al medi marí. «En terra ferma, durant el període reproductor, lʼocell de tempesta es veu amenaçat per la introducció de depredadors invasors, com poden ser gats o rates, que depreden ous, polls i adults, i per la destrucció o modificació dels hàbitats de nidificació. A mar obert, la contaminació lumínica procedent dels vaixells o les estacions petrolieres, el canvi climàtic i els fenòmens climàtics extrems com els ciclons o els tornados també afecten la supervivència dʼaquests petits ocells marins, que caldria protegir», conclouen els autors.

Article de referència:

Militão, T.; Sanz-Aguilar, A.; Rotger, A.; Ramos, R. «Non-breeding distribution and at-sea activity patterns of the smallest European seabird, the European Storm Petrel (Hydrobates pelagicus)». IBIS, abril de 2022. Doi: 10.1111/ibi.13068