María Zambrano

Vélez, 1904 – Madrid, 1991

"Ja que el fet d’obrir-se l’horitzó no és qüestió solament de grandesa sinó de diversitat: de diferents dimensiones, de diferents formes de mirada, de diferent llum que l’enteniment ha de captar i àdhuc projectar. Doncs la mirada, per portar a veure, o albirar segons els casos, ha de ser usada de diversa manera."

Nascuda a Vélez, a Màlaga, el 22 d’abril de 1904, republicana, militant a la Guerra Civil i exiliada al llarg de més de 45 anys, María Zambrano actualment és reconeguda com una de les veus més rellevants en el panorama filosòfic del segle XX. Formada a l’escola d’Ortega y Gasset, no tarda a traçar un camí filosòfic original, interpretant la raó vital orteguiana en el sentit del “saber de l’ànima”, és a dir, d’una filosofia que, seguint les indicacions d’Empèdocles, sigui capaç de difondre el logos a les zones obscures del sentir (“les entranyes”).

El material sobre el qual treballa pertany a àmbits diversos predominantment ignorats per la recerca filosòfica, com ara el somni, el saber femení o la poesia. La seva concepció de la “raó poètica” no indica, per tant, només la contaminació entre filosofia i poesia, sinó la idea d’una filosofia “alquímica”, capaç d’extreure la llum del pensament de materials “vils”, quotidians i humils. La crítica al racionalisme dualista es converteix en Zambrano en la radicalitat d’una reflexió que interroga la raó a partir del que aquesta exclou i del que considera impur. En aquest sentit, la seva filosofia s’aproxima a la de Nietzsche, pensador a qui l’uneix també el rebuig de l’historicisme, la denúncia de la ideologia del progrés com a “sarcasme dels vencedors” i la recuperació de les potencialitats revolucionàries del passat com a font d’il·luminació per al present: una visió, aquesta darrera, que comparteix també amb Ernst Bloch i Walter Benjamin. Rellevant, en fi, la metàfora de l’aurora, recurrent a la seva obra, que indica l’atenció al renovat i quotidià renaixement de l’ésser humà.

El pensament de Zambrano s’interessa per la transformació, sense negar, sinó pressuposant la pertinença i que, per tant, concep la llibertat com una pràctica, un exercici de transcendència a realitzar en la vida de cada dia, i en la convivència amb altres éssers amb els que ens uneix la pertinença a l’Univers.

Obres destacades

2001, Filosofía y poesía (1939), Madrid: Fondo de Cultura Económica.

1992, El hombre y lo divino (1955), Madrid: Siruela.

1998, Delirio y destino (1989), Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces.

1998, El sueño creador (1965), Madrid: Club Internacional del Libro.

2004, De la aurora (1986), Madrid: Tabla Rasa, Madrid.

Bibliografia crítica

    • CEREZO GALÁN, Pedro (ed.), 2005, Filosofía y literatura en María Zambrano, Barcelona: Fundación Lara.
    •  
    • FOGLER, Maria, 2017, Lo otro” persistente: lo femenino en la obra de María Zambrano, Zaragoza: Prensa de la Universidad de Zaragoza.
    •  
    • LAURENZI, Elena i DE LUCA, Pina, 2013, Por amor de materia. Ensayos sobre María Zambrano escritos a cuatro manos, Madrid: Plaza y Valdés.
    •  
    • MORENO SANZ, Jesús, 2008, El logos oscuro: tragedia, mística y filosofía en María Zambrano, Madrid: Verbum, 4 vols.
    •  
    • REVILLA, Carmen, 2005, Entre el alba y la aurora. Sobre la filosofía de María Zambrano, Barcelona: Icaria.
    •  
    • RIUS GATELL, Rosa, 2007, “María Zambrano y Simone Weil: notas para un diálogo”,  Aurora. Papeles del Seminario María Zambrano, n. 8, p. 74-82.
  •