L'àliga perdiguera: nous resultats per millorar la conservació d'una espècie amenaçada a tot Europa

 

En el treball, l’equip de la UB ha estudiat divuit exemplars d’àligues per radioseguiment en tres àrees geogràfiques diferenciades (Vallès, Garraf i Priorat), del 2006 al 2008. L’objectiu és donar resposta a qüestions encara desconegudes sobre la biologia i l’ecologia de l’espècie: extensió dels territoris explotats, distàncies recorregudes, diferències en l’ús del territori entre mascles i femelles, i entre parelles amb o sense cries, entre altres aspectes. Tot apunta que l’àliga perdiguera té un patró de l’ús del territori que és típic de l’espècie. Mascles i femelles, segons els resultats, ocupen superfícies similars al llarg de l’any. Quan no és època de cria, les àligues exploten territoris més extensos, i les parelles no reproductores estan lligades a territoris de grans dimensions (com les parelles reproductores fora de l’època de cria).

 

L’estudi posa de relleu la gran territorialitat de les àligues, i en especial per les àrees de cria. «L’àliga és un animal molt vinculat a l’àrea de cria durant tot l’any. Fora de l’època de cria, les àrees de nidificació també són importants ja que sovint les àligues les empren per descansar, refugiar-se i dormir. Per això, les regulacions de conservació a les àrees de cria no s’h aurien de tenir en compte únicament durant el període de reproducció, sinó durant tot l’any, per exemple la regulació de les activitats de lleure que provoquen molèsties a les àligues», subratlla Joan Real.

 

  Quins factors determinen el reclutament en l’àliga perdiguera?

 

On i quan es recluten les àligues? Tornen al lloc on han nascut? Quins són els territoris més atractius per als ocells que es recluten? El reclutament és el procés pel qual els individus s’i ncorporen a la fracció reproductora de la població, i els factors que el determinen són poc coneguts en ocells. The Auk, una de les revistes amb més impacte en ornitologia, ha publicat un altre estudi de l’equip de la UB i altres experts, centrat en moviments interpoblacionals i reclutament de l’àliga perdiguera a Catalunya i França. «El reclutament és un aspecte bàsic del cicle de vida i determina en gran mesura la dinàmica poblacional de les poblacions d’ocells», comenta l’investigador Antoni Hernández-Matías, de l’Equip de Biologia de la Conservació i primer signant de l’estudi. «Un aspecte clau en la dinàmica d’una metapoblació és conèixer els bescanvis d’individus entre les poblacions locals, que estan determinats pel destí dels ocells reclutats i la seva supervivència. Aquestes són qüestions que hem abordat en aquest treball de recerca».

 

Al continent europeu, les poblacions més importants de l’àliga perdiguera es troben a la península Ibèrica i al sud-est de França. Per fer l’estudi publicat a The Auk, l’equip de la UB ha fet un intens treball de camp del 1980 al 2007, amb la individualització de 451 polls. «Els grans rapinyaires són difícils d’estudiar: són animals de vida llarga, territorials, i es dispersen en àrees extenses», apunta Hernández-Matías. «En l’estudi hem comprovat que les àligues s’incorporen com a individus reproductors a la població de manera tardana, i que la taxa de retorn global, del 9,97 %, és relativament baixa, probablement causada per una elevada mortalitat durant el període de dispersió». Quins factors determinen el reclutament dels rapinyaires? El procés depèn de la complexa interconnexió entre factors individuals, característiques paternes i escenaris mediambientals. «En l’estudi constatem que el fet de reclutar-se depèn de l’any de naixement, de la qualitat dels progenitors i del territori d’o rigen, entre altres factors», apunta Hernández-Matías. «La majoria dels moviments interpoblacionals solen donar-se des que les àligues volen del niu de naixement fins que són reclutades en un territori. Són moviments que permeten connectar diferents poblacions locals, i que en el cas de l’à liga perdiguera són essencials per mantenir algunes poblacions locals d’aquesta espècie amenaçada». L’estudi també apunta que les femelles es dispersen més lluny que els mascles, i en el cas de Catalunya, ho fan a més distància que les femelles de les poblacions a França.

 

L’estudi, que ha rebut el suport de la Fundació Miquel Torres, aporta nous elements d’anàlisi per poder avaluar la viabilitat de les poblacions, i apunta al fet que les poblacions estan interconnectades, més enllà de les fronteres geogràfiques. «No té cap sentit gestionar les poblacions de manera aïllada», explica Joan Real. «Les espècies amenaçades no tenen fronteres, i les accions de conservació usualment es fan a escala local. Si volem garantir una millor supervivència d’aquesta i altres espècies, caldria unificar estratègies de conservació entre tots els agents i les àrees implicades».

 

  La dieta de l’àliga perdiguera és indicadora dels canvis en els ecosistemes?

 

De les estratègies de consum de preses de l’àliga perdiguera, tampoc no hi ha gaire informació científica. Ara, el perfil tròfic de l’àliga perdiguera és analitzat per primer cop en un article del Journal of Biogeography, signat pels experts de la UB i altres investigadors d’Espanya, França i Portugal, i centrat en la dieta de l’àliga perdiguera en diverses regions europees del 1968 al 2006, i com varia aquesta dieta arran de l’impacte de la malaltia hemorràgica del conill (RHD), apareguda per primer cop el 1988.

 

Segons l’estudi, que té com a primer signant Marcos Moleón, de la Universitat de Granada, la presa més consumida per les àligues abans de l’entrada de l’RHD era el conill, seguit dels coloms i les perdius. Tot i això, mentre que a les zones meridionals el conill i la perdiu eren les preses més capturades, a les àrees septentrionals, i probablement pel fet que aquestes dues preses eren més escasses, les àligues ampliaven el ventall de preses consumint coloms i altres ocells. Posteriorment, quan el virus de la malaltia hemorràgica del conill arriba a Europa, el 1988, i s’e stén pel territori peninsular, el consum de conill disminueix un 30 %, i aleshores les àligues diversifiquen la dieta capturant altres mamífers, coloms, còrvids i altres aus. Aquesta situació, juntament amb el fet que les àligues segueixen capturant en proporció més conill del que hi ha al medi, posa de rellevància la importància d’aquesta espècie-presa en les àligues i, per tant, que el conill és una espècie-clau. L’aparició de noves preses en la dieta de les àligues després de l’a parició de la malaltia del conill, com ara gavians, coloms domèstics o estornells, d’origen antropogènic, que a més poden aportar patògens, contaminants i ser molt poc rendibles energèticament, indica com l’aparició de noves malalties emergents pot alterar les relacions tròfiques i l’estabilitat dels ecosistemes. El repte ara és conèixer de quina manera aquests canvis poden afectar el cicle de vida de les àligues i les seves poblacions. 

 

Des del 1980, l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB té com a objectiu la recerca aplicada a la conservació de l’àliga perdiguera (Aquila fasciata) perquè els gestors i responsables de la conservació puguin aplicar mesures de conservació eficients, i rep el suport de la Fundació Miquel Torres, de Vilafranca del Penedès. Els treballs científics més recents de l’equip investigador van ser exposats a la conferència anual de la Raptor Research Foundation, a Pitlochry (Escòcia), un congrés internacional en què participen alguns dels científics més prestigiosos del món en el camp de l’estudi dels ocells rapinyaires i de la seva conservació.