Lʼobra La Coronela de Barcelona, que inclou una amplíssima iconografia dʼuniformes, sʼha elaborat al llarg de tres anys. Recull la història dʼaquest singular cos híbrid —civil i militar— de la ciutat de Barcelona, que englobava comandaments militars i tropa gremial. Lʼestudi, meticulosament documentat, dóna una nova i sorprenent visió dʼaquesta milícia, de la seva organització i dels seus fets dʼarmes, i nʼanalitza les unitats, els comandaments, la vida quotidiana, lʼentrenament, els uniformes i el paper de Rafael Casanova (coronel de la unitat). També fa una precisa descripció del contraatac de lʼOnze de Setembre amb la bandera de Santa Eulàlia en què es desmunten els tòpics tradicionals que sempre han planat sobre aquest fet.
La Coronela era la força armada del municipi de Barcelona i tenia una finalitat defensiva. Formada en bona part per artistes i menestrals, sʼorganitzava en companyies, sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. A petició del rei Carles, els gremis van acceptar mobilitzar-se i fins i tot pagar lʼequipament i la uniformitat de les companyies. La seva missió era dur a terme tasques de custòdia a les muralles i als portals, però els avatars de la guerra els van dur a prendre part directa en la lluita, a mesura que les forces regulars van anar quedant delmades.
Els 4.500 civils enquadrats en la Coronela estaven organitzats en 48 companyies formades cada una per uns 80 homes, que sʼagrupaven de vuit en vuit formant un batalló, el qual tenia aproximadament uns 700 soldats.
Els tres investigadors, del grup DIDPATRI, treballen des de fa anys per la regeneració de la historiografia catalana, posant lʼèmfasi especialment en un camp molt poc estudiat fins ara com són els fets dʼarmes, la història militar. El catedràtic Hernàndez Cardona és autor de la Història militar de Catalunya, publicada en quatre volums, també publicada per Rafael Dalmau Editor. En aquesta entrevista explica les claus de la seva recerca.
Aquest llibre completa la recerca que vau fer amb Els exèrcits de Catalunya. Els vostres estudis canvien totalment el que sʼhavia cregut fins ara sobre lʼaportació militar de la Coronela en la defensa de Barcelona?
Entre les dues obres queda clar que el pes dels combats durant la campanya catalana del 1713-1714 el suporten les unitats reglades de lʼexèrcit català: dʼinfanteria i cavalleria i també els fusellers de muntanya. La Coronela, una milícia civil, va tenir un paper secundari, de suport a lʼexèrcit, durant el setge. Tanmateix, en els combats dʼagost del 1714, i durant la batalla de lʼOnze de Setembre, la Coronela, amb lʼexèrcit delmat, va assolir un gran protagonisme. Podem hipotetitzar sobre aquesta qüestió, i de manera fonamentada, que el ferotge contraatac de Casanova amb la bandera de Santa Eulàlia va dissuadir Berwick de la possibilitat dʼuna victòria fàcil i el va empènyer a negociar, i això va salvar la ciutat de la destrucció.
Militarment, quina va ser la causa de la derrota del 1714?
La més important, sens dubte, va ser lʼentrada de lʼexèrcit francès comandat per Berwick, el juliol del 1714, amb més de 30.000 combatents. Lʼexèrcit de Felip V, tot sol, no hauria pogut dominar Catalunya. Amb tot, els catalans van tenir greus errades i problemes militars. Lʼactitud de Moragues lliurant la fortalesa de Castellciutat als borbònics es pot titllar de traïció, i va perjudicar de manera notable la causa catalana. Així mateix, va ser determinant el fracàs de lʼexpedició del diputat militar, que, traïda pels seus caps, va acabar amb la pèrdua de 4.000 combatents. També va afeblir la resistència lʼactitud del conseller segon de Barcelona, Salvador Feliu de la Penya, que es va dedicar a enriquir-se amb lʼabastament de la ciutat. La seva cobdícia va provocar la captura del gran comboi de Mallorca el 9 de juliol de 1714, uns 25 vaixells amb aliments i pertrets, vitals per mantenir la resistència. Pel que fa a les disputes internes entre Generalitat, Consell de Cent i comandament militar, tot i que eren dures, no crec que fossin determinants per explicar la derrota.
Un dels aspectes més desconeguts fa referència al paper que va poder tenir lʼorganització de la Coronela en la creació de l'exèrcit continental de George Washington en la Guerra dʼIndependència dels Estats Units. Què en pot dir sobre aquesta qüestió?
Bé, això no va anar ben bé així. Els catalans van desenvolupar una cultura militar precoç basada en lʼexèrcit reglat, les milícies urbanes (coroneles), la infanteria lleugera (miquelets), companyies de milícies i sometents. El model català va influir arreu i va contribuir a consolidar les forces lleugeres. Dʼaltra banda, cal tenir present que, a França, la dinastia dels ducs de Noailles es va consolidar al Rosselló des del 1650: Anne de Noailles, Anne Jules de Noailles, Adrien Maurice de Noailles, Louis de Noailles i Jean Louis de Noailles van ser governadors del Rosselló i destacats militars i van ser els que van enquadrar els miquelets catalans. Per tant, tots ells eren militars absolutament experts en el comandament de fusellers de muntanya i, com a tals, van exercir en les guerres de finals del xvii i principis del xviii.
Jean Louis, el cinquè duc de Noailles (científic, ateu i liberal), va casar una de les seves filles amb Lafayette, i lʼaltra amb un cosí, Louis Marc Antoine de Noailles. Tots dos van tenir un paper determinant en lʼorganització de lʼexèrcit nord-americà. Per tant, cal pensar que lʼexperiència assolida pels Noailles a les guerres de frontera potser es va traslladar a Amèrica.
El vostre camp dʼespecialització en història militar i les recerques que esteu portant a terme des de DIDPATRI estan canviant radicalment tota una historiografia, menystinguda fins fa ben poc. Per què aquest rebuig, i quins són els vostres objectius?
La nostra historiografia està molt malmesa. La submissió a les variables polítiques i el mecanicisme historicista han provocat un autèntic desert. Nosaltres treballem amb normalitat. Les guerres i els conflictes han existit, i per tant els estudiem i els expliquem, simplement és una qüestió científica. Els nostres objectius, però, van més enllà i passen per modernitzar la historiografia. Cal una revolució similar a la que ha experimentat la biologia maridada amb la informàtica. El futur de la història vindrà marcat per lʼaplicació massiva de la simulació (teoria de jocs) a partir de la computació; lʼaplicació de noves tècniques com ara el sistema dʼinformació geogràfica (GIS); la potenciació de lʼarqueologia; la informatització dels arxius; la incorporació dels avenços de la genòmica; la geomàtica; lʼenginyeria; anàlisis químiques; etc. I, també molt important, la Història creixerà en la mesura que sapiguem incardinar la recerca en les noves indústries culturals i en la governança. La Història és un poderós instrument per afrontar el futur.
