Universitat de Barcelona

Aquesta va ser una de les batalles més dures i alhora desconegudes dels combats de l’Ebre. El comandant del XV cos d’exèrcit, el tinent coronel Manuel Tagüeña, un dels caps més competents de l’exèrcit republicà, havia dissenyat la línia defensiva per Riba-roja, la Fatarella i Ascó com a perímetre de seguretat i últim nucli de resistència del sector centre de l’exèrcit republicà, per recolzar-ne la retirada protegint el cap de pont en el marge dret de l’Ebre, en adonar-se que la batalla estava perduda. Va decidir creuar el riu, i durant el dia 14 de novembre van marxar en direcció a Flix, on hi havia el pont de ferro que era l’única via d’escapament. Tagüeña va decidir que efectius voluntaris de les brigades 11, 15, 31 i 33 cobrissin la retirada tot defensant la línia fortificada que unia Riba-roja amb la Fatarella i Ascó. La mítica XV brigada, nodrida majoritàriament amb efectius catalans i espanyols, es va desplegar al lloc de major perill, la zona dels Raïmats, que comptava amb uns quants búnquers. Les tropes nacionals pensaven esclafar l’exèrcit popular amb facilitat, però van quedar frenades en sec a la línia defensiva. Els assalts van ser brutals: una tempesta d’acer va caure sobre les posicions republicanes, que van aguantar prou per salvar el XV cos d’exèrcit. No hi va haver supervivents, i aquest va ser el motiu pel qual aquesta salvatge batalla va romandre en l’oblit. Fins i tot els búnquers van ser dinamitats i ocultats fins que, al principi del segle xxi, l’Associació Lo Riu va aconseguir identificar els espais i va iniciar-ne la recuperació.

 

La investigació s’ha centrat en l’espai defensat per la XV brigada, i les tasques d’excavació s’han hagut de concentrar en espais molt reduïts. En un dels vèrtex que s’havien salvat de l’excavació de la rasa va aparèixer, gairebé intacte, el cadàver d’un soldat republicà. L’exhumació ha estat extraordinàriament interessant des del punt de vista científic i abassegadorament emotiva des del punt de vista humà. Ha permès reconstruir les circumstàncies de la mort de l’últim defensor republicà de la batalla de l’Ebre. Segons els investigadors calçava un 44 i feia, aproximadament, 1,80 m. Va morir pels efectes de la metralla, possiblement una granada que li va esclatar a prop, a la seva dreta. Un dels fragments li va partir en dos el fèmur dret, i fins a nou trossos de metralla li van entrar a la caixa toràcica per la banda dreta. També presentava fragments de metralla a les costelles. Probablement l’explosió li va arrencar la mà dreta i li va trencar el cúbit a l’alçada del canell. El peu esquerre, al seu torn, deuria quedar mig penjant. El soldat es va desplomar d’esquena damunt el sarró on portava estris d’afaitar, una ampolleta de vidre verd i altres objectes que no s’han pogut identificar. Del cinyell li penjava un plat d’alumini. De l’uniforme i els corretjams n’ha quedat ben poca cosa: algunes sivelles, botons i fragments de roba. De les sabates, se’n conserven les soles de cautxú, amb punteres de ferro. Encara tenia dues granades de fragmentació poloneses que no havia llençat, així com diversos paquetets de munició per a un fusell Mosin Nagant, de fabricació russa. Després de mort, els vencedors li deurien prendre el fusell i el casc, i el van deixar allà mig colgat. El més impressionant és la quantitat de beines de bala a l’entorn del cadàver, fet que palesa que el soldat va romandre disparant frenèticament contra els enemics que atacaven la posició i va restar al seu lloc de combat fins a la mort, protegint la retirada dels seus companys. L’excavació ens ha permès reconstruir el seu sacrifici 73 anys després. L’últim defensor de l’Ebre ha tornat a casa.