Notícies

Inici  >  Notícies > Gustavo A. Llorente: «Els dinosaures no van desaparèixer: els veiem cada dia...

Gustavo A. Llorente: «Els dinosaures no van desaparèixer: els veiem cada dia en sortir de casa i els anomenem ocells»

«No tots els dinosaures eren gegants: hi havia moltes espècies de mida mitjana o petita» explica el professor Llorente.

«No tots els dinosaures eren gegants: hi havia moltes espècies de mida mitjana o petita» explica el professor Llorente.

«L'’impacte d'un meteorit es podria considerar un cop de gràcia importantíssim en un procés d’extinció dels dinosaures que ja havia començat»

«L'’impacte d'un meteorit es podria considerar un cop de gràcia importantíssim en un procés d’extinció dels dinosaures que ja havia començat»

12/09/2011

Entrevistes

Van ser el llinatge dominant durant 165 milions d’anys al planeta Terra i encara desperten una fascinació especial en l’imaginari col·lectiu. Els dinosaures, definits com a «llangardaixos terribles» per Sir Richard Owen el 1842, són els terrorífics gegants del mesozoic que evoquen un món agressiu, en què les espècies lluiten per sobreviure en un planeta viu. Fa 65 milions d’anys que van desaparèixer, però encara hi ha moltes incògnites per descobrir. El professor Gustavo A. Llorente, coordinador del curs Els dinosaures i el seu entorn (Els Juliols 2011), juntament amb Sílvia Pineda, de l’Institut Català de Paleontologia, respon a continuació una sèrie de preguntes sobre conceptes clau del coneixement actual referents a la biologia i l’evolució dels grans saures.
 

Els dinosaures desperten fascinació a bona part del públic, són icones de la recerca paleontològica i també estrelles d’èxit de la cultura, el cinema i el marxandatge publicitari. Per què hi ha aquesta atracció pel món dels dinosaures?

 
Aquesta fascinació del públic pels dinosaures no és estranya. Des que se’n van descobrir les primeres restes reconegudes, els dinosaures han atret l’atenció no només de la comunitat científica sinó del públic en general. Pensar en l’existència de grans rèptils totalment estranys a les morfologies dels animals coneguts actualment i que vivien en un món on no hi havia mamífers semblants als d’ara excitava la ment d’una manera espectacular. En definitiva, podem dir que es va descobrir l’existència d’un món diferent del conegut, que obre la porta a la fantasia i que, d’aquesta manera, va influir molt en la literatura d’aventures de l’època.
 
Durant molt temps no hi ha hagut consens científic per definir el tàxon Dinosauria. Amb les eines metodològiques del segle xxi, quins elements defineixen un grup tan heterogeni com el dels dinosaures?
 
Actualment, per definir un grup natural s’utilitzen caràcters que suposen novetats evolutives comunes a tots els membres que el formen. Aquests caràcters, que s’anomenen sinapomorfies, són molt importants perquè proporcionen molta informació sobre les relacions entre els membres del grup i els seus avantpassats, i també entre els diferents subgrups. Així, els dinosaures són arcosaures, un grup reptilià que es caracteritza per tenir dues finestres grans a cada banda del crani i una finestra més petita davant de l’òrbita. A més, presenten diverses sinapomorfies importants, com ara el bipedisme (els grups de dinosaures no bípedes mantenen una relació de mida entre les extremitats que deriva del bipedisme: l’extremitat anterior és la meitat de llarga que la posterior), una posició millorada de les extremitats que els va permetre caminar com ho fan els mamífers, i el cap del fèmur doblegat, que va facilitar que les potes adoptessin una posició vertical. N’hi ha d’altres, però aquestes ja permeten definir-los d’una manera concreta.
 
Els dinosaures van ser el llinatge dominant del triàsic al cretaci. Són més de 165 milions d’anys de domini sobre un planeta canviant. Quines són les claus de l’èxit adaptatiu i evolutiu dels dinosaures?
 
Després de la gran extinció del permià, la remodelació de la Terra ―així com la presència de nínxols ecològics buits― va permetre una radiació evolutiva important de diversos grups d’organismes, entre els quals hi havia els dinosaures. L’especialització dels diferents llinatges en règims alimentaris diferents (carnívors i herbívors) va possibilitar una ocupació de l’espai i una especialització semblant a la d’avui dia. No hem d’oblidar que en aquella època també hi havia, per exemple, cocodrils, rèptils mamiferoides, ictiosaures i plesiosaures que vivien al mar, a més de nombrosos grups d’invertebrats.
 
La gran diversificació dels dinosaures durant el mesozoic va fer que ocupessin hàbitats ben diversos. Com eren els ecosistemes que habitaven els dinosaures?
 
En un període de temps tan llarg com és el mesozoic, els ecosistemes van canviar molt. Durant el triàsic el clima era calorós i la Terra, amb abundants deserts, formava un sol continent, Pangea, que moderava l’efecte de l’oceà i condicionava un clima sec, amb estius amb molta calor i hiverns freds. Als pols no hi havia gel. En el juràssic, el continent es va partir i es va iniciar un període amb pluges i un clima càlid, que va permetre l’aparició de moltes coníferes i selves. Els pols van continuar sense gel. Finalment, en el cretaci els continents es van separar definitivament i per això és el període en què hi va haver més terres inundades. El clima era càlid i va ser aleshores que van aparèixer els mamífers i les plantes actuals amb flors. Tot aquest panorama va possibilitar una radiació evolutiva espectacular que va donar lloc a la diversitat de dinosaures que avui coneixem gràcies a l’estudi de les restes fòssils.
 
Plomes, bec sense dents, ossos molt lleugers, cos adaptat al vol. Ara el cel el dominen les aus, descendents vius dels dinosaures teròpodes, uns carnívors terrestres. Com s’ha produït la transició evolutiva entre grups tan diferents?
 
En realitat aquests grups no són tan diferents. De fet, els dinosaures no van desaparèixer, els veiem cada dia en sortir de casa. El que passa és que els anomenem ocells. Un grup de dinosaures, els Maniraptora, ja tenien moltes característiques dels ocells. La reconstrucció actual ens mostra dinosaures d’aquest i d’altres grups coberts de plomes. Aquest descobriment tan important, que va tenir lloc a finals dels anys noranta, ha trastocat totes les interpretacions: dinosaures, no ocells amb plomes! Una línia evolutiva dels Maniraptora va aconseguir que aquestes plomes s’utilitzessin per volar... i ja tenim un ocell!
 
De fet, de l’ocell més antic conegut, l’Archaeopteryx,en teníem un esquelet classificat com un petit dinosaure Compsognathus fins que una reinterpretació de les restes va confirmar que realment es tractava d’un ocell primitiu. Aquesta interpretació que els ocells són dinosaures ja la va tenir en compte T. H. Huxley, el famós investigador que va defensar la teoria de Darwin, i ho va fer comparant els esquelets de Compsognathus i Archaeopteryx.Així, avui, davant d’un colom, podem dir sense por d’equivocar-nos: «Mira, un dinosaure!»
 
Les icnites, les petjades fossilitzades de dinosaure, desperten un enorme interès en els paleontòlegs. Què en podem deduir de l’estudi de les petjades de dinosaure a les roques?
 
Les icnites proporcionen molta informació, no només sobre la locomoció dels dinosaures sinó sobre el comportament i l’ecologia d’aquests animals: podem saber si es desplaçaven en grup, quines zones freqüentaven o si utilitzaven el medi aquàtic (hi ha una espècie de dinosaure a la Rioja, la Theroplantigrada encisensis, que tenia una membrana interdigital que utilitzava per nedar i és l’únic exemple de dinosaure plantígrad i no digitígrad com la resta). Fins i tot podem saber què feien en un moment determinat ja que, de vegades, es troben restes que indiquen que un dinosaure depredador en va capturar un altre. Altres dades que es poden treure de les icnites és el càlcul de la velocitat a què es desplaçaven, i així saber si corrien o si caminaven, entre altres dades.
 
Un tema força controvertit és el de la fisiologia dels dinosaures: podien controlar la temperatura corporal com fan les aus i els mamífers? En quin punt es troba la controvèrsia entre dinosaures ectoterms i homeoterms?
 
Aquest és un tema molt discutit. Els dinosaures grans no necessitaven ser homeoterms perquè, per la seva mida, tenien una gran inèrcia tèrmica i, en climes estables, durant la nit no es refredaven gaire i podien mantenir una activitat gairebé normal. Cal recordar que l’homeotèrmia és molt costosa des del punt de vista de la despesa energètica. Així doncs, ser ectoterm (aconseguir la calor del medi extern) podia ser un avantatge en determinats ambients. Ara bé, a un dinosaure d’una mida relativament petita que dugués a terme una activitat molt gran li podia ser molt rendible aconseguir l’homeotèrmia.
 
El descobriment de plomes en els dinosaures ha confirmat que aquesta estructura va sorgir molt aviat, en dinosaures molt primitius. Es tractava d’una mena de plomissol (no necessàriament plomes ben constituïdes) que no servia, ni de bon tros, per volar. Així, a banda de ser estructures destinades a la comunicació entre individus, només es poden interpretar com a estructures per mantenir la temperatura corporal, ja que proporcionaven una capa d’aire aïllant al voltant del cos (o en una part del cos) i, per tant, mantenien més alta la temperatura. Aquesta calor devia produir l’activitat metabòlica. És a dir, és molt probable que els dinosaures aconseguissin l’endotèrmia (la producció de calor interna a partir de l’activitat metabòlica). De fet, els ocells ¾els dinosaures actuals¾ són endoterms.
 
Mamífers i dinosaures van aparèixer a l’escena evolutiva pràcticament al mateix temps. Alguns dinosaures tenien dimensions colossals, amb més de cent tones de pes, però els mamífers mesozoics eren relativament petits. Quins factors biològics i evolutius van afavorir el gigantisme dels dinosaures?
 
D’aquesta qüestió se n’ha parlat molt: si hi havia molta disponibilitat d’aliment vegetal per als herbívors, si els llargs períodes de condicions mediambientals estables van permetre que les plantes que tenien una fisiologia molt accelerada creixessin molt i ho fessin de pressa... No ho sabem del cert, però hi ha una explicació plausible: el clima era estable però hi devia haver una estacionalitat marcada, i la productivitat devia ser cíclica i això devia ocasionar que els herbívors haguessin de migrar, com fan els nyus a l’Àfrica actualment. Una migració és molt més efectiva si els animals són grans, ja que així poden desplaçar-se més lluny amb menys despesa energètica. Això devia desembocar en una tendència a augmentar la mida, i si els herbívors es van fer més grans, els carnívors, també. D’aquesta manera, tenim una seqüència d’augment de mida en els diferents llinatges. Cal recordar, però, que no tots els dinosaures eren gegants: hi havia moltes espècies de mida mitjana o petita.
 
El famós límit cronoestratigràfic K/T marca el possible impacte d’un meteorit, que va acabar amb els dinosaures que no eren aus ara fa uns 65 milions d’anys. Per molts autors, abans de la catàstrofe planetària els dinosaures ja vivien el seu declivi. Què en sabem d’això?
 
Cada vegada hi ha més evidències que l’impacte meteorític va ser una de les causes de l’extinció dels dinosaures. De tota manera, també hi ha evidències d’un procés d’extinció al llarg del temps. El moviment tectònic va ocasionar una enorme activitat volcànica, les restes de la qual es poden observar, per exemple, a l’Índia, a l’altiplà del Dècan. Les conegudes Deccan Traps tenen més de dos milions de metres cúbics de dipòsits volcànics i 2.500 metres d’alçada de basalts, que corresponen a erupcions volcàniques que van succeir-se durant mig milió d’anys en el període del límit cretaci-terciari (65-66 milions d’anys). Els efectes d’aquestes erupcions devien ser els mateixos que els que podia causar l’impacte d’un cos extraterrestre. Les dues hipòtesis no són excloents. D’aquesta manera, l’impacte del meteorit es podria considerar un cop de gràcia importantíssim en un procés d’extinció que ja havia començat. Però, tot i així, no tots els dinosaures es van extingir: tenim els ocells, que encara són el grup d’espècies terrestres més abundant de la Terra. Així, podem considerar que l’era dels dinosaures encara no ha passat.
 
Què en saben els paleontòlegs de la biologia i del comportament reproductor dels dinosaures?
 
Cada vegada en tenim més informació. Les restes de nius, d’ous, els jaciments importantíssims de la Xina, proporcionen moltes dades i permeten reinterpretar les restes i analitzar amb rigor molts aspectes de la biologia dels dinosaures. Sabem que hi havia espècies que cuidaven les cries. S’ha pogut reconstruir fins i tot la coloració de les plomes d’una espècie de dinosaure, un tret que pot explicar l’ús que en feien per comunicar-se o en l’exhibició nupcial. D’altra banda, se sap que estructures molt sofisticades com ara les prolongacions i les crestes als cranis dels dinosaures coneguts com a hadrosaures, eren la continuació dels conductes nasals. L’aire que passava per l’interior era capaç de produir sons de diferent intensitat segons la mida i la longitud del canal, com si es tractés d’un trombó. La interpretació, doncs, és la comunicació sonora. Les cries podien produir sons més aguts, com fan els polls dels ocells per reclamar atenció o aprovisionament de menjar.
 
Com és el registre fòssil dels dinosaures a Catalunya i a la península Ibèrica?
 
El registre de troballes de dinosaure a Catalunya i a la península Ibèrica no és tan important com en altres jaciments americans o asiàtics, però tenen una vàlua en augment. Sobretot, són importants els jaciments de la serralada de Cameros o de la vall del Cidacos, a la Rioja, on hi ha molts jaciments d’icnites (petjades fòssils) d’una gran importància. Morella, a la província de Castelló, constitueix una de les àrees amb una concentració més gran d’ossos de dinosaure del cretaci inferior, amb restes atribuïdes a Brachiosaurus i a Iguanodon. El 1984 es va descobrir el jaciment de Las Hoyas, a Conca, que és de referència obligada per comprendre els ecosistemes del cretaci. A Catalunya, la conca de Tremp representa una zona importantíssima de petjades de dinosaures i de jaciments d’ous. El jaciment d’icnites més important de Catalunya és a Fumanyà, al Berguedà. Cada cop s’està treballant més en tots aquests jaciments, i l’interès pels dinosaures no deixa d’augmentar.
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona