Andrés Rodríguez Pose: «Una de les àrees principals en què Catalunya continua sent líder a Espanya és en capacitació i producció científica»

 

Lʼimpacte de la descentralització, des del punt de vista del creixement, generalment és bastant ambigu, fins i tot negatiu. Això vol dir que la descentralització és negativa? No necessàriament: lʼimpacte en termes econòmics de lʼautonomia regional és positiu o negatiu en funció del tipus de descentralització que es dugui a terme.

 

En molts països del món sʼha fet una descentralització de dalt a baix, en què es transfereixen moltes més competències que no pas recursos, els quals sʼatorguen mitjançant transferències del govern central als estats o les regions. Això dóna lloc a una sèrie de mecanismes: els governs autònoms regionals tenen, sovint, menys recursos que abans per posar en marxa polítiques eficaces i, en no tenir recursos, moltes vegades sʼendeuten. Una de les solucions possibles a aquesta situació és anar precisament en la direcció que demana Catalunya, encara que no sʼhauria dʼaplicar només a Catalunya. Es tracta de concedir més autonomia impositiva a cada territori, a canvi de més responsabilitat fiscal. Als països en què els governs autònoms es financen bàsicament a través dʼimpostos de caràcter local ―en lloc de fer-ho mitjançant transferències―, lʼimpacte econòmic a mitjà i llarg termini sempre és molt més positiu, més sòlid. Un finançament a través dʼimpostos de caràcter local afavoreix la responsabilitat fiscal, ja que són els polítics locals els que en pateixen les conseqüències si gasten de manera inadequada.

 

 

 

En teoria no ha de ser així necessàriament. Com més descentralització fiscal, indubtablement hi ha menys diners per a transferències de les regions riques a les regions més pobres, i hi ha més dependència de cada regió respecte dels seus propis mitjans. Però des dʼun punt de vista purament econòmic, això és necessàriament negatiu? Depèn de com es miri. La situació actual es deriva del fet que hi ha hagut un sistema de transferències important mitjançant el qual algunes regions espanyoles contribueixen al manteniment de rendes de les altres. I no dic al «desenvolupament», sinó al «manteniment de rendes». Això té un vessant negatiu a mitjà termini, perquè ha contribuït a crear un sistema en què els territoris oberts al mercat cada cop són menys i tenen més dependència de transferències. Sʼestan generant economies protegides. La qual cosa, ho vulguem o no, no és sostenible: no és sostenible que la base productiva es vagi reduint.

 

Pot ser que a curt termini un canvi del sistema de transferències tingui impactes negatius sobre la qualitat de vida de les regions. Però a mitjà i llarg termini, pot fer que moltes regions comencin a utilitzar el seu potencial econòmic, els seus recursos, de manera més intel·ligent, i que això comporti polítiques de caràcter estructural més destinades a un desenvolupament sostenible.

 

 

 

Hi ha dos tipus de crisi: una de caràcter estructural i una altra de caràcter conjuntural, i hi ha països que tenen una crisi estructural i dʼaltres que la tenen conjuntural.

 

Països en crisi conjuntural són aquells que tenen una economia sanejada i que estan en crisi ―o han patit una certa crisi― perquè els seus compradors no poden seguir comprant. Són països com ara Alemanya o els països escandinaus, que han hagut de reorientar els seus mercats, però que, com que tenen una base econòmica sòlida, basada en el coneixement i competitiva, estan trobant solucions.

 

Després hi ha països amb crisi estructural, com ara Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal, el Regne Unit o els Estats Units, en què la crisi és molt més que una crisi de deute; és una crisi de falta de competitivitat.

 

El diagnòstic de la crisi en el cas dʼEspanya és a bastament conegut: mercat de treball molt rígid; bombolla immobiliària; dèficit en la balança comercial; excés de deute, en particular, de les famílies; dèficits importants en la capacitat de la mà dʼobra, etcètera. Amb aquesta situació, cal anar molt més enllà dʼuns ajustos puntuals o cosmètics ―com els que han predominat fins ara―, per dur a terme reformes estructurals profundes. I hi ha dos tipus de reformes: les reformes estructurals a curt termini, que han de començar necessàriament per la reforma seriosa ―i pendent des de fa més dʼuna dècada― del mercat laboral, i una reforma estructural a mitjà o llarg termini, en què es posi lʼèmfasi en la qualitat dels recursos humans, la formació continuada en àrees que ens facin més competitius (sobretot en sectors tècnics i sectors de caràcter científic), lʼaugment de la competitivitat de les empreses, més capacitat dʼinnovació, etcètera. La competitivitat futura dʼEspanya depèn de la nostra capacitat de competir en coneixement, àmbit en què, desgraciadament, anem al darrere de molts dels països del nostre entorn.

 

Sobre com afectaran aquestes reformes els desequilibris regionals, a curt termini els faran augmentar. És a dir, les regions amb més capacitat per competir en el mercat, amb més bons fonaments econòmics, o amb més bon capital humà, amb més bones infraestructures, accessibilitat, capacitat dʼinnovació, etcètera, són les que seʼn beneficiaran. En certa manera, la bombolla immobiliària només va tapar els forats que hi havia abans. Quan existeix una bombolla immobiliària en la qual es concentra lʼactivitat en determinades regions ¾que no són necessàriament regions riques¾, si explota, com que és completament artificial, torna les regions més vulnerables.

 

 

La millor carta perquè Catalunya surti de la crisi són les seves empreses exportadores?

A Catalunya, com a la resta dʼEspanya, la situació no és sostenible. No és sostenible que es tingui un dèficit de la balança comercial i uns nivells de desocupació juvenil tan alts, ni que hi hagi uns problemes tan marcats dʼajust entre lʼoferta educativa i el mercat laboral. A més, el nivell de vida català no es pot continuar subsidiant mitjançant deute perquè ningú en prestarà.

 

El desenvolupament sostenible futur passa per ser més competitius i per tenir una competitivitat basada en el coneixement. En aquest sentit, en lʼàmbit espanyol, Catalunya ha estat tradicionalment en més bones condicions que la majoria de les regions: perquè té una tradició industrial més sòlida, disposa dʼempreses més competitives i ha estat una regió molt més oberta que gran part de la resta dʼEspanya. Però hi ha diverses coses que cal tenir en compte. Per exemple, Catalunya, en termes relatius, està avui en més mala situació per dur a terme aquest tipus dʼactuació que fa vint anys. Les empreses catalanes, amb excepcions notables, són en general menys competitives que abans perquè lʼaugment dels costos no sʼha fet al mateix ritme que lʼaugment de la productivitat. I el món està cada vegada més integrat: molts dels productes catalans sʼelaboren en altres llocs del món, generalment amb costos més baixos i probablement amb més bona qualitat.

 

Amb tot, és un avantatge que una de les àrees principals en què Catalunya continua sent líder a Espanya ―perquè la resta està cada vegada més concentrada a Madrid― sigui en capacitació i producció científica. Les universitats i els centres de recerca catalans continuen sent líders a Espanya. Catalunya té centres de recerca de nivell europeu i mundial, i capacitat per generar mà dʼobra dʼalt nivell de qualificació. Cal fer una aposta seriosa per aquest àmbit i que les retallades no afectin aquest tipus dʼactivitats, perquè sobre aquesta base es podrà assentar una futura major competitivitat i una economia més basada en el coneixement.

 

I tot i així caldrà seleccionar, la qual cosa sempre és difícil. No es tracta del cafè per a tothom. És qüestió de donar suport als sectors que es pugui considerar que ―pel tipus dʼempreses que hi ha a Catalunya, pel tipus de mà dʼobra, pel tipus de formació, pel tipus de capacitat innovadora, etcètera― poden competir en mercats cada vegada més oberts, i poden generar els rendiments privats i públics sobre els quals construir un model de desenvolupament molt més sostenible.