Notícies

Inici  >  Notícies > Manuel Delgado: «La lluita contra el poder és una lluita entre secrets»

Manuel Delgado: «La lluita contra el poder és una lluita entre secrets»

«El secret és justament el que no es pot suportar.»

«El secret és justament el que no es pot suportar.»

«És un llibre sobre la cultura de la clandestinitat.»

«És un llibre sobre la cultura de la clandestinitat.»

Portada del llibre «Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista»

Portada del llibre «Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista»

15/03/2012

L’antropòleg Manuel Delgado acaba de publicar Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista (Publicacions i Edicions de la UB), llibre que ha codirigit amb Jofre Padullés i Gerard Horta. Es tracta de l’obra més recent en la trajectòria del professor Delgado, que fa més de vint anys que publica llibres d’antropologia sobre temàtiques com ara la violència ritual i la festa, l’etnologia religiosa, l’anticlericalisme, la persecució dels immigrants per l’administració pública i l’antropologia urbana. Manuel Delgado va cursar estudis de tercer cicle a la Secció de Ciències Religioses de l’Escola Pràctica d’Estudis Superiors (Universitat de París-Sorbona), i des del 1986 és professor d’Etnologia Religiosa al Departament d’Antropologia Social de la UB. Així mateix, és coordinador del programa de doctorat Antropologia de l’Espai i del Territori, membre del Grup de Recerca en Exclusió i Control Socials (GRECS) de la UB i del grup de treball Etnografia dels Espais Públics de l’Institut Català d’Antropologia.

Com sorgeix el llibre?

 
Des del grup de treball Etnografia dels Espais Públics, treballem sobre com es despleguen certes formes de vida social que es caracteritzen pel fet de tenir com a escenari l’espai públic: el carrer o la plaça, el vestíbul d’una estació… Es tracta de formes de vida social làbils, efímeres, que s’organitzen i es dissolen al cap d’una estona. El 2004, ja vam publicar un altre llibre, Carrer, festa i revolta (Generalitat de Catalunya), que era justament el resultat d’una altra recerca en què posàvem de manifest el fet que les anomenades apropiacions festives de l’espai públic susciten uns models d’actuació col·lectiva dels quals la revolta no deixa de ser, en certa mesura, una forma de reproducció, de prolongació. És a dir, les revoltes i les festes, les expressions massives d’apropiació de l’espai públic, tenen la mateixa lògica.
 
En relació amb Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista, bàsicament hem fet un treball sempre atent a aquest tipus de vida social al carrer i des de la perspectiva d’analitzar com era la vida de persones per a les quals una part fonamental de l’existència havia d’estar en secret, deixant de banda la dimensió política i històrica, de la qual s’encarreguen els nostres companys i amics contemporaneistes. El llibre està fet per antropòlegs i convida a comparar, en el sentit que mostra com es van desenvolupar, durant la dictadura, certs tipus de vincles humans fonamentats en el secret, els quals posen de manifest fins a quin punt el secret té una virtut estructurant.
 
És a dir, que bona part de la vida social s’estructura a partir del secret. És una tasca feta essencialment a partir d’entrevistes recollides al llarg de diversos anys de recerca i que al llibre només apareixen en part. Per complementar-les, s’hi aporten testimonis que ja estaven publicats —en aquest sentit, les polítiques de memòria històrica han fet que es prodiguin aquests tipus de materials biogràfics o autobiogràfics. A més, també s’han tingut en compte novel·les de Víctor Mora o de Juan Marsé pel que tenen de model etnogràfic.
 
És un llibre sobre la cultura de la clandestinitat —en el sentit que els antropòlegs donem al mot la cultura, és a dir, ‘les maneres de fer’—, que era característica de la lluita secreta contra el franquisme. I, més enllà, pretén ser una contribució a una teoria general del secret.
 
 
El secret és, doncs, un element fonamental en totes les societats?
 
El secret, com deia, té aquesta mena de virtut estructurant que era característica de la militància antifranquista, la qual cosa posa de manifest certes característiques comunes a altres contextos històrics i culturals aparentment molt llunyans. Donar-li al secret aquesta virtut estructurant, que divideix el món entre dos tipus de persones —les que ho saben i les que no ho saben—, seguir aquesta mena de lògica, és el que trobem, per exemple, en els antropòlegs clàssics, que treballen en contextos exòtics, quan parlen de societats iniciàtiques. Aquí, però, hi ha una complicació greu que no sempre es pot digerir bé, perquè en el fons poses de manifest que una cèl·lula clandestina del partit comunista, posem per cas, tenia una lògica de funcionament que era bàsicament la d’una societat iniciàtica.
 
El franquisme és un exemple en què gairebé va ser indispensable professionalitzar-se en el secret. Però és una variable d’una lògica de la qual trobem moltíssimes expressions en totes les societats humanes conegudes. Expressions que tenen a veure amb l’existència de nuclis restringits, tancats, i posseïdors, administradors, d’una cosa que els altres no poden saber. El sancta sanctorum de qualsevol religió ja funciona així. Les societats secretes, iniciàtiques, han implicat en qualsevol cultura que només hi accedeixin aquells que hi han estat iniciats.
 
Com és la relació entre secret i poder?
 
Qualsevol forma de lluita contra el poder, bàsicament, ha de ser secreta, perquè el poder també ho és, de secret. De fet, és una lluita entre secrets. L’experiència clandestina era quan anaves pel carrer, et giraves i veies que aquell que miraves també s’havia girat. I sabies que era un policia secret, de la mateixa manera que ell sabia que tu eres un militant clandestí. Hi havia un enteniment mutu: «Ja sabem qui som; al nostre voltant es desenvolupa una vida quotidiana feta de vulgaritats, de gent que va i ve. Però nosaltres sabem que tenim una guerra particular». Això, bàsicament, implica viure el secret. I d’una manera o altra implica que hi ha una mena de guerra subterrània, de gent que sembla normal però que no ho és.
 
El secret és allò que organitza permanentment les relacions polítiques, igual que organitza les relacions privades, més particulars i més quotidianes. Bona part de l’activitat d’un estat, d’una administració, és secreta. Els secrets d’estat tenen a veure justament amb això. Per tant, és com si hi hagués dos mons foscos que no ensenyen mai les seves cartes i que es passen el temps suggerint, endevinant, què és el que l’altre sap i tu no saps. El secret és una forma de control.
 
D’altra banda, en el llibre també expliquem que, en bona mesura, si més no en la darrera fase del franquisme, l’entrenament en el secret d’una part important de la resistència clandestina —especialment vinculada a certes classes socials— va ser un camp d’entrenament magnífic per exercir després el poder. En aquest sentit, el secret era secret? Per exemple, les instàncies municipals que van contractar a finals del franquisme militants comunistes perquè duguessin a terme tasques fonamentals en el que seria el futur desenvolupament de la ciutat, no ho sabien? Hi ha secrets que són públics.
 
Aleshores, és una fal·làcia demanar transparència al poder?
 

És que jo no vull saber, no vull que m’ho expliquin. El secret no funciona únicament a partir del fet que ells no m’expliquen alguna cosa: és que és millor no saber-ho. Perquè si sabéssim què és el que se’ns amaga no ho suportaríem. El secret és justament el que no es pot suportar. Hi ha coses en mi que no són acceptables i que no diré a ningú. Això té a veure amb les relacions humanes en qualsevol context, i també amb les relacions entre grups polítics, entre administradors i administrats. Per tant, en el fons, hi ha aquesta mena de pacte que fa que juguem permanentment a amagar-nos. Entre nosaltres, entre individus aïllats, i en relació amb l’administració. Evidentment que ells, els que tenen el poder, tenen certs secrets, i que hi ha coses que ells saben i jo no. Però jo també els enganyo. No els puc demanar que siguin transparents perquè jo no ho sóc. El que diem és: «No siguis transparent, però fes-me creure que ho intentes».

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona