Nieves Muñiz: «El ʻZibaldoneʼ és una obra dʼinterès universal, que com més temps passa, més moderna sembla»

 

Leopardi és un dels poetes més coneguts del món i, no obstant això, el Zibaldone es va descobrir molt tard: no es va publicar fins al 1898, anys després de la mort de lʼautor. Fins a la publicació del Zibaldone, Leopardi era molt reconegut com a poeta, però molt poc com a pensador, i aquesta és la importància dʼaquesta obra. El Zibaldone ens descobreix la complexitat del seu pensament, ens permet veure com neixen les seves idees i com es modifiquen. Dʼaltra banda, també sorprèn per la varietat dels temes que tracta (filosòfics, lingüístics, literaris, artístics, històrics i sociològics) i per la seva complexitat. És una obra original, molt personal i, alhora, dʼinterès universal, que com més temps passa, més moderna sembla. Probablement avui estem més preparats per entendre la crítica que sʼhi fa a la modernitat. Leopardi sʼanticipa a moltes percepcions actuals.  

 

Hi descobrim un jove crític, difícil de classificar. Es diu que Leopardi era un romàntic, però un romàntic crític. Va ser un infant prodigi que va publicar descobertes filològiques importants a només setze anys. En el Zibaldone, que va escriure entre els dinou i els trenta-quatre anys, hi descobrim un intel·lectual, que adopta el punt de vista de les dificultats dʼun jove molt preparat, però aïllat, que no ha estat un jove protegit, sinó que tot allò que ha fet, ho ha fet sol. Leopardi era un noble, però tenia idees molt independents i havia viscut amb restriccions econòmiques en marxar de la casa materna. Si lʼhaguéssim de situar políticament, diríem que era més aviat dʼesquerres, però alhora era molt crític amb la política progressista. Reconeixia que la civilització i les democràcies modernes havien aconseguit atenuar la brutalitat humana, i tanmateix sʼadonava que sota una aparença de democràcia i de llibertat hi havia una tirania disfressada i una guerra social sorda.

 

En llegir el Zibaldone ens il·luminem, ja que Leopardi demostra una gran lucidesa i una gran capacitat descriptiva i predictiva de fets que en el seu temps tot just estaven apareixent i que avui formen part de la nostra vida quotidiana. Penso que ara Leopardi seria un indignat. Creia que la modernitat es construïa sobre unes bases febles i tenia consciència de la crisi que es preparava. Sʼadonava que la modernitat es concentrava massa en lʼeconomia, i que aquesta no era capaç de resoldre els problemes fonamentals de les persones. Considerava que el progrés tècnic mal dirigit crearia un buit. Es pot entendre, doncs, que fos molt criticat pels progressistes del seu temps.

 

El manuscrit del Zibaldone presenta un text clar, però és ple dʼafegits als marges, entre línies, etc. Des del primer moment, Leopardi hi posa referències a altres pensaments del mateix treball. Al bell mig dʼun pensament et redirigeix a altres pensaments escrits en altres moments, pàgines enllà. Com deia anteriorment, tracta una gran varietat de temes, i tots els fils temàtics acaben per enllaçar-se. Així doncs, el Zibaldone està concebut com un hipertext pel mateix autor, i ara tenim els mitjans tècnics per editar-lo com a tal, mitjançant un sistema dʼenllaços i de cerques orientades, la qual cosa en facilita molt la lectura i lʼestudi.

 

El 1827, el mateix Leopardi va preparar un índex temàtic del Zibaldone, lʻinici del qual hem agafat com a imatge del congrés. Actualment, aquí a la UB, i en col·laboració amb la Universitat de Birmingham, estem estudiant la possibilitat de fer-ne una edició trilingüe (anglès, castellà, italià) en línia. Malauradament, per ara, no disposem dʼuna traducció fiable de lʼobra al català. Pretenem que aquesta edició estigui a lʼalçada de la complexitat amb la qual el mateix Leopardi havia concebut el Zibaldone, de manera que sʼhi puguin fer cerques per paraula, per tema, per obra esmentada, etc., i que a més sʼhi puguin trobar amb rapidesa tots els llocs relacionats, les connexions amb altres obres, i fins i tot notes crítiques per aclarir qüestions difícils. En el congrés dʼaquest octubre presentarem un prototip dʼaquesta edició hipertextual en línia en castellà i italià.

 

A Espanya la recepció del Zibaldone va ser molt tardana. A finals del segle XX, Rafael Argullol en va fer una antologia en llengua espanyola, que va publicar lʼeditorial Tusquets, i que ha estat fonamental perquè es conegui entre nosaltres el pensament leopardià. És una antologia molt ben feta, dʼunes tres-centes pàgines, però encara no hi ha cap traducció completa del Zibaldone al castellà. Aquesta traducció lʼestic fent jo, i és la que utilitzarem en el projecte hipertextual.

 

En relació amb la cultura catalana, cal destacar que el primer a adonar-se de la importància del Zibaldone a la península Ibèrica va ser Josep Pla. En el seu recull Notes disperses, publicat el 1969, Pla escriu: «Potser els tres llibres que dʼentrada mʼimpressionaren més i que en el curs de la vida he tingut més sovint a les mans amb un interès més permanent, han estat: el Tractat teologicopolític dʼSpinoza, les Cartes provincials de Pascal, i el Zibaldone de Leopardi […]. Són tres llibres esvelts en els quals es percep, literalment, el mecanisme de la intel·ligència». Per mi aquest era un motiu més perquè aquest congrés internacional del Zibaldone es fes a Catalunya.

 

Hi participaran els leopardistes més importants dʼàmbit internacional. A més, hi assistiran persones com ara el mateix hereu de Leopardi, el comte Vanni Leopardi; el president del Centre Nacional dʼEstudis Leopardians, Fabio Corvatta; el director del Comitè Científic del CNSL, Lucio Felici, o la responsable dels fons de manuscrits de Leopardi de la Biblioteca Nacional de Nàpols, Fabiana Cacciapuoti. Per part dels experts espanyols no hi podia faltar Rafael Argullol, que presentarà la seva ponència el dia de la inauguració.

 

Dʼaltra banda, un signe del caràcter italianista i alhora interdisciplinari del congrés és la composició del comitè organitzador, en què figuren, al costat dʼespecialistes de Filologia Italiana, una filòloga de catalanística tan rellevant com la doctora Lola Badia, que ha publicat diversos treballs sobre Leopardi, i un teòric de la literatura com el doctor Jordi Llovet, que ha defensat sempre el concepte universal de la literatura.

 

El congrés, doncs, sʼadreça a un espectre molt ampli dʼestudiosos i dʼestudiants. Pel que fa a aquests últims, crec que hi poden aprendre molt. Estic pensant en estudiants de Filosofia, Literatura, Lingüística, Filologia Clàssica —Leopardi va ser un hel·lenista important—, Teoria de la Literatura, Història, Sociologia, Psicologia, i també dʼInformàtica aplicada a la Filologia. El nostre interès és facilitar al màxim lʼassistència als joves, sense imposar cap quota dʼinscripció. Això sʼha pogut fer gràcies al finançament del projecte de recerca que dirigeixo i gràcies als ajuts donats per lʼInstitut Italià de Cultura de Barcelona, pel Centre Nacional dʼEstudis Leopardians, pels diversos vicerectorats de la UB i per la Facultat de Filologia. Només cal recordar que els estudiants que vulguin obtenir un certificat dʼassistència, cal que sʼhi inscriguin abans del 16 dʼoctubre —sempre gratuïtament—, a través de la pàgina web.