Nova eina de diagnòstic per millorar la conservació dels peixos als rius

Els ecosistemes dʼaigua dolça són dels sistemes naturals més amenaçats del món. A la península Ibèrica, prop del 52 % de les espècies de peixos dels rius estan en perill, segons dades de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Les infraestructures hidràuliques, la contaminació, la introducció dʼespècies exòtiques i les captacions dʼaigua excessives són les amenaces més greus sobre la fauna aquàtica peninsular en general i dels rius mediterranis en particular. Tal com explica el professor Sostoa, cap del Grup de Recerca Consolidat de Biologia de Vertebrats de la UB i coautor de la descripció dʼuna nova espècie de ciprínid, lʼSqualius laietanus, «els peixos i els amfibis són els grups de vertebrats més amenaçats al món. A més, la península Ibèrica, en concret, és molt rica en peixos endèmics, la qual cosa incrementa la vulnerabilitat dʼaquestes espècies». En opinió de lʼinvestigador Alberto Maceda Veiga, «considerant el greu estat de conservació de moltes dʼaquestes espècies, és bàsic aplicar eines de diagnòstic no invasives que ens permetin avaluar el seu estat de salut de manera precisa i identificar, així, les espècies més vulnerables».

 

 

Lʼequip de professor Sostoa va ser pioner en lʼavaluació de lʼestat ecològic dels rius catalans utilitzant els peixos com a bioindicadors (IBICAT), un projecte finançat per lʼAgència Catalana de lʼAigua (ACA) el 2003. Segons el professor Sostoa, «el poder diagnòstic dʼaquests tipus dʼíndexs es troba en la selecció acurada dʼuna sèrie de característiques de les comunitats dels peixos anomenades mètriques, mitjançant la comparació de llargues sèries de dades de rius en condicions de referència i sota lʼimpacte de pertorbacions». «Això no obstant, aquests índexs —apunta Maceda Veiga— estan marcats per certa subjectivitat en la categorització dʼalgunes dʼaquestes variables i pel baix poder diagnòstic dʼefectes subletals. És a dir, els índexs fan una diagnosi massa general, atès que identifiquen les poblacions de peixos com a impactades quan ja sʼhan produït canvis dràstics en la comunitat (per exemple, pèrdua dʼespècies)». Per lʼinvestigador, cal actuar abans.

 

 

La tesi doctoral dʼAlberto Maceda Veiga, dirigida pel professor Sostoa i premi extraordinari de doctorat el curs 2010-2011, inclou un primer treball de base empírica, publicat a Ecological Indicators el 2011, que categoritza de manera quantitativa el marge de tolerància de la ictiofauna catalana i de la conca de lʼEbre als canvis de qualitat de lʼaigua i de lʼhàbitat físic. La tesi abasta també una sèrie de treballs on sʼaplica lʼanàlisi de sang com a tècnica per determinar els efectes de la contaminació per aigües residuals urbanes i industrials en la bagra i el barb de muntanya, duts a terme en col·laboració amb el catedràtic Ginés Viscor, del Departament de Fisiologia Animal.

 

En relació amb aquests estudis, Maceda Veiga explica que «els treballs constaten la presència en els rius de compostos refractaris als processos de depuració que poden afectar la salut dels peixos, o que, fins i tot, poden bioacumular-se i passar a altres nivells tròfics, com és el cas dʼalguns metalls». La recerca de lʼequip de la UB demostra que els nivells de metalls pesants en teixits dels peixos del riu Ripoll superen els llindars establerts per la normativa espanyola i europea. «Les concentracions de metalls en els barbs —apunta Maceda Veiga— són superiors a les de la bagra, i les alteracions patològiques detectades posarien de manifest que el barb de muntanya seria més sensible que la bagra als efectes de la contaminació en aquest riu».

 

Els investigadors alerten que la qualitat de lʼaigua de molts rius mediterranis no acaba de reflectir totes les millores dutes a terme en els sistemes de tractament dʼaigües residuals al llarg de les darreres dècades. Tal com remarca Maceda Veiga, «cal garantir el cabal ecològic per facilitar el procés dʼautodepuració dels rius i també cal lluitar contra els abocaments il·legals que avui en dia encara es continuen produint a casa nostra, fins i tot als parcs naturals». 

Catalunya és un punt estratègic en la introducció de peixos exòtics a la Península, assenyalava lʼequip de la UB en un altra recerca publicada a Freshwater Biology el 2010. Pel professor Sostoa, «a Catalunya, el nombre dʼespècies exòtiques censades és superior al dʼautòctones. Si no millorem les accions de conservació, la ictiofauna autòctona podria desaparèixer en poques dècades. És un procés lent però implacable, i ens podríem trobar amb sistemes fluvials globalitzats, amb faunes de caràcter uniforme, un fenomen conegut com a homogeneïtzació biòtica».

 

Com es poden evitar més introduccions i lluitar contra les existents? A parer de Maceda Veiga, «és molt difícil eradicar espècies introduïdes que ja ocupen gran extensions de territori. Cal actuar quan tot just sʼacaba de detectar la introducció, especialment si encara ocupa una àrea petita, o si més no, controlar-ne lʼexpansió. Però, sobretot, cal treballar en lʼeducació ambiental per evitar futures introduccions». El professor Sostoa confirma aquestes dificultats: «La solució no és trivial: una eradicació descontrolada pot portar de retruc greus perjudicis en la conservació dʼaltres espècies o que, fins i tot, sʼincrementi la depredació sobre les natives».

 

Un dels problemes associats a la introducció dʼespècies exòtiques són els agents patògens, una amenaça molt desconeguda a casa nostra. En aquesta línia, lʼequip de la UB va identificar lʼany 2009 un dels pocs casos descrits dʼictioftiriasi o malaltia del punt blanc en peixos salvatges. Aquesta patologia, molt freqüent en peixos estabulats, està causada per un protozou ciliat dʼorigen asiàtic i sʼha estès a conseqüència del moviment de peixos lligats a lʼaqüicultura.

 

Horitzons de futur en la conservació dels peixos continentals

 

Pels experts, en matèria de conservació mediambiental, cal prioritzar la conservació dels processos ecològics i, en definitiva, les accions in situ sobre les mesures ex situ (programes de cria en captivitat, etc.). Maceda Veiga, que té previst continuar la recerca amb una beca Marie Curie a la Universitat de Cardiff (Regne Unit), considera que la recuperació del riu beneficia tota la comunitat biològica i no només els peixos: «Cal plantejar-se el sentit dels programes de cria en captivitat quan no es treballa per disminuir les pressions antròpiques que han causat la regressió de lʼespècie». Una dʼaquestes pressions són les espècies invasores. Tal com explica, «en relació amb lʼaparició de noves invasions, sʼestà investigant el paper que hi tenen sectors emergents com ara lʼaquariofília, i com les espècies invasores poden alterar el funcionament dels ecosistemes». El professor Sostoa conclou: «La nostra tasca investigadora sʼha centrat els darrers anys en la diagnosi preventiva, així que esperem que institucions i administracions puguin ara aplicar-la i establir mesures que permetin corregir actuacions en gestió i conservació de la fauna aquàtica».

 

Els treballs de lʼequip dʼictiologia de la UB per refinar les eines de diagnòstic basades en variables hematològiques, en què també han col·laborat la catedràtica Mercè Durfort (Departament de Biologia Cel·lular de la UB) i els professors Mário Pacheco (Universitat dʼAveiro, Portugal) i Maria José Ranzani de Paiva (Institut de Pesca de São Paulo, Brasil), continuen ara amb les tesis doctorals en curs de Mario Monroy, sobre el llac Titicaca, i Nicole Colin, sobre el riu Ripoll.