Un estudi descriu les condicions de lʼagricultura al Pròxim Orient fa 12.000 anys

El treball està codirigit per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya. Foto: Josep Lluís Araus, UB.
El treball està codirigit per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya. Foto: Josep Lluís Araus, UB.
Recerca
(27/05/2014)

Un treball codirigit pel catedràtic de la UB Josep Lluís Araus, lʼinvestigador Ramón y Cajal Juan Pedro Ferrio (Agrotecnio-UdL) i el catedràtic Jordi Voltas (Agrotecnio-UdL) ha reconstruït les característiques de lʼagricultura als seus orígens comparant mostres de llavors i fustes de jaciments al Pròxim Orient —bressol de lʼagricultura a Occident— amb mostres actuals. Els resultats permeten conèixer, per primera vegada mitjançant evidències directes, les condicions dʼhumitat i fertilitat dels cultius, així com el procés de domesticació dels cereals per part dels humans, des del neolític (12.000 anys enrere) fins poc abans de lʼèpoca preromana (fa aproximadament 2.000 anys).

La recerca, en la qual també han participat els investigadors Ramon Buxó, fitoarqueòleg i director del Museu dʼArqueologia de Catalunya-Girona, i Mònica Aguilera, investigadora de la UdL actualment al Museu de Història Natural de París, sʼha publicat a la revista Nature Communications.

El treball està codirigit per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya. Foto: Josep Lluís Araus, UB.
El treball està codirigit per la Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya. Foto: Josep Lluís Araus, UB.
Recerca
27/05/2014

Un treball codirigit pel catedràtic de la UB Josep Lluís Araus, lʼinvestigador Ramón y Cajal Juan Pedro Ferrio (Agrotecnio-UdL) i el catedràtic Jordi Voltas (Agrotecnio-UdL) ha reconstruït les característiques de lʼagricultura als seus orígens comparant mostres de llavors i fustes de jaciments al Pròxim Orient —bressol de lʼagricultura a Occident— amb mostres actuals. Els resultats permeten conèixer, per primera vegada mitjançant evidències directes, les condicions dʼhumitat i fertilitat dels cultius, així com el procés de domesticació dels cereals per part dels humans, des del neolític (12.000 anys enrere) fins poc abans de lʼèpoca preromana (fa aproximadament 2.000 anys).

La recerca, en la qual també han participat els investigadors Ramon Buxó, fitoarqueòleg i director del Museu dʼArqueologia de Catalunya-Girona, i Mònica Aguilera, investigadora de la UdL actualment al Museu de Història Natural de París, sʼha publicat a la revista Nature Communications.

Els investigadors han aplicat tècniques provinents de la fisiologia de cultius per analitzar les restes arqueobotàniques. Així, es van analitzar 367 llavors de cereals —com ara ordi i blat—, i 362 restes de fustes obtingudes en onze jaciments  arqueològics de lʼAlta Mesopotàmia, que inclou el sud-est de lʼactual Turquia i el nord de lʼactual Síria, al Pròxim Orient. Com a material de referència es van analitzar llavors de conreus actuals de blat i ordi i fustes dʼespècies similars a les arqueològiques crescudes a la regió.

 

Una domesticació progressiva

Els investigadors van comparar la mida de les restes de llavors amb mostres actuals per determinar com es va produir la domesticació dels cultius. «Fins ara, la metodologia que es feia servir no reconstruïa la mida real, sinó que mesurava lʼamplada i la llargada de llavors carbonitzades», explica Josep Lluís Araus, professor del Departament de Biologia Vegetal de la UB. «Nosaltres hem reconstruït el pes de la llavor —continua lʼexpert— i hem vist que el seu increment va continuar durant molt més temps del que es pensava, possiblement durant diversos mil·lennis». Segons lʼinvestigador, aquesta selecció inicial de llavors va ser «inconscient», és a dir, els primers agricultors es devien quedar amb les llavors més grans i, així, progressivament, devien augmentar de mida.

 

Terrenys més fèrtils i humits

Lʼanàlisi de les composicions isotòpiques del carboni i del nitrogen de les mostres —una tècnica utilitzada en la fisiologia i millora de cultius— ha estat clau per descriure les condicions de la zona. «La composició isotòpica del carboni ens permet avaluar la humitat disponible per als cultius, que va assolir un màxim fa aproximadament 9.000 anys i un descens progressiu fins als inicis de la nostra era», remarca Araus. En qualsevol cas, els investigadors no han trobat evidències conclusives sobre un possible ús del reg com a pràctica habitual de cultiu. «Amb aquesta informació i amb la mida de la llavor podem  avaluar  la productivitat màxima dels cultius dʼaquella època», assenyala Josep Lluís Araus.

Dʼaltra banda, la composició isotòpica del nitrogen facilita informació sobre la matèria orgànica del sòl i la seva fertilitat. Segons Juan Pedro Ferrio (Agrotecnio-UdL), «tot i que eren cultius de secà, podem dir que hi havia una gran disponibilitat de nitrogen en comparació amb lʼactualitat: indubtablement, es cultivava en terrenys molt més fèrtils que els actuals». A més, sʼaprecia una pauta de progressiu decreixement en la fertilitat del sòl, segurament pel sobrecultiu o per lʼextensió de les zones de cultiu cap a terrenys menys fèrtils, i també pel progressiu enduriment de les condicions climàtiques.

Totes aquestes dades permeten descriure amb més precisió les condicions de lʼagricultura als seus orígens i també lʼevolució de les poblacions humanes lligades a les pràctiques agrícoles. «Condicions com ara una major o menor disponibilitat dʼaigua o la fertilitat dels sòls sʼhan relacionat en aquest estudi amb el rendiment dels cultius», explica Josep Lluís Araus. Els rendiments passats, en relació amb les necessitats calòriques mitjanes dʼuna persona, permeten, per exemple, tenir una idea aproximada de quina superfície de cultiu era necessària per alimentar la població en èpoques passades. «Aquesta informació —continua Araus— es pot utilitzar per conèixer amb més precisió els límits de creixement dels antics assentaments i lʼevolució dʼuna comunitat humana. La idea seria intentar integrar tota aquesta informació en models per tal dʼentendre millor el passat», conclou lʼinvestigador.