Mor el filòleg Ernesto Carratalá
El filòleg Ernesto Carratalá (Madrid, 1918 - Barcelona, 2015) va morir ahir, 4 de maig, als 96 anys. Carratalá, protagonista dʼuna vida singular, que ell mateix va recollir a lʼautobiografia Memorias de un piojo republicano (2007), va ser professor de Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona del 1966 al 1986 i professor de lʼIllinois and California Universities Abroad Studies Program del 1975 al 2000. De les seves publicacions en destaquen Morfosintaxis del castellano actual (Labor, 1980); Gramática práctica (Océano, 1994), Diccionario práctico de dificultades de la lengua española (Larousse, 1996) o Gran diccionario de frases hechas (Larousse, 2001).
El filòleg Ernesto Carratalá (Madrid, 1918 - Barcelona, 2015) va morir ahir, 4 de maig, als 96 anys. Carratalá, protagonista dʼuna vida singular, que ell mateix va recollir a lʼautobiografia Memorias de un piojo republicano (2007), va ser professor de Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona del 1966 al 1986 i professor de lʼIllinois and California Universities Abroad Studies Program del 1975 al 2000. De les seves publicacions en destaquen Morfosintaxis del castellano actual (Labor, 1980); Gramática práctica (Océano, 1994), Diccionario práctico de dificultades de la lengua española (Larousse, 1996) o Gran diccionario de frases hechas (Larousse, 2001).
Carratalá: una vida de pel·lícula
«Sóc un vençut: la meva moral és la del derrotat». Aquesta citació apareix a Memorias de un piojo republicano. Carratalá va sobreviure a cinc penals franquistes —Burgos, Fuerte San Cristóbal, Isla de San Simón, Astorga i la Model de Barcelona— i va protagonitzar la fuga de presos més gran dʼEspanya, la que va tenir lloc el 22 de maig de 1938 a Fuerte San Cristóbal, fortalesa militar de Pamplona. Superat el periple carcerari, va començar una nova vida plena de situacions pintoresques a la Barcelona de la postguerra, de la fam i lʼestraperlo.
Coloma Lleal, catedràtica emèrita del Departament de Filologia Hispànica, deia en una semblança dedicada a Carratalá: «Ell, que havia hagut dʼestudiar de gran, ha sabut valorar sempre lʼesforç i la constància en lʼestudi. I per això podia ser molt exigent amb els seus alumnes o amb els seus companys. Un exemple de rigor que durant uns quants anys vaig tenir el goig dʼadmirar de prop. Perquè el mateix rigor que exigia als altres se lʼaplicava ell mateix: puntual fins a lʼexageració (o fins a la desesperació dels professors que el precedíem a lʼaula, que no podíem sortir ni mig minut després de la nostra hora), clar i coherent en les seves explicacions, amb aquell toc dʼenginy, dʼironia i, de vegades, de teatralitat, que feien que els alumnes mantinguessin lʼatenció fins al darrer moment, conscients del caràcter irrepetible dʼaquella actuació a què eren convidats. Unes actuacions magistrals de qui ha demostrat sempre, a bastament, que importa tant allò que sʼensenya (anglès, francès, teoria i pràctica de la llengua espanyola, gramàtica descriptiva de la llengua espanyola, gramàtica històrica de lʼespanyol…) com el mateix fet dʼensenyar; de qui ha demostrat que la docència és una manera de viure i de sentir, amb independència del lloc o de la matèria. I per això, ha fet participar els alumnes en la seva passió per transmetre tot allò que sap, a lʼaula o fins i tot a la sorra de la platja quan sʼhavien acabat les classes».
José Enrique Gargallo, professor de Filologia Romànica de la UB, en un homenatge organitzat per la Universitat de Barcelona, va manifestar la seva emoció per la iniciativa dʼAlumni UB de dedicar un reconeixement a «lʼil·lustre alumne i professor de la UB, secundada per molts alumnes i col·legues del mític professor, així com per la Facultat de Filologia de la UB, el Departament de Filologia Hispànica (on va professar) i el Rectorat de la nostra Alma Mater, entre altres institucions acadèmiques i cíviques». I va afegir: «Amb el pas dels anys he tingut ocasions diverses de seguir aprenent del seu mestratge, professional i humà, i de recordar-lo, en el sentit més etimològic del verb, lligat a la memòria del cor».