Notícies

Inici  >  Notícies > Primera tesi doctoral sobre la cacera de bruixes a Catalunya

Primera tesi doctoral sobre la cacera de bruixes a Catalunya

Una de les imatges més antigues sobre la pràctica de la bruixeria, extreta de l’obra <i>Traité du crisme de vauderie</i>, de Johannes Tinctoris (ca. 1470).

Una de les imatges més antigues sobre la pràctica de la bruixeria, extreta de l’obra Traité du crisme de vauderie, de Johannes Tinctoris (ca. 1470).

18/01/2016

Recerca

Pau Castell és l’autor de l’única tesi que s’ha fet fins ara sobre la cacera de bruixes a Catalunya, llegida a la Universitat de Barcelona i codirigida per la professora del Departament d’Història Medieval Teresa Vinyoles i el professor d’Història Moderna Agustí Alcoberro. Un volum important de documentació localitzada als dominis senyorials del bisbat d’Urgell ha permès a aquest historiador caracteritzar quin era el prototip de bruixa i situar Catalunya com a «capdavantera» en els judicis contra aquestes dones, en els quals els turments eren el mecanisme habitual per aconseguir les confessions de les acusades. A més, en contra del que es pensava en les primeres recerques als anys vuitanta sobre la cacera de bruixes, les investigacions de Castell corroboren que en la majoria de processos per bruixeria la iniciativa no provenia dels estaments en el poder sinó que eren els mateixos veïns els que denunciaven presumptes bruixes i pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera.

Amb el títol Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV i XVI), la tesi de Pau Castell, premiada amb un accèssit en la darrera edició del Premi Claustre de Doctors, recull fins a tres-cents judicis per bruixeria. «A Catalunya hi va haver milers de processos per bruixeria; la xifra és difícil de quantificar perquè molts d’ells no estan documentats», explica Castell. En tot cas, el que sí que fa la seva recerca és mostrar que Catalunya va ser precoç en les persecucions de bruixes i que s’insereix en una dinàmica articulada sobre l’eix pirinenc. Així, l’inici de la cacera de bruixes data de la primera meitat del segle XV en un espai comprès entre els Pirineus, els Alps i els Apenins centrals.

La importància de la cacera de bruixes en aquests territoris va lligada, explica Pau Castell, al tipus de sistema judicial, que per exemple en els Pirineus era molt descentralitzat i fragmentat. En contra del que es pensava durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, «la cacera es desenvoluparia gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació fins al processament i execució de les culpables; amb un sistema allunyat d’altres tribunals més rigorosos i escèptics, com la Inquisició o el Reial Consell». «De fet, les poques dones que aconsegueixen sobreviure a judicis per bruixeria és perquè apel·lena tribunals superiors, com els de la Inquisició», explica Castell.
 
Així doncs, els judicis per bruixeria anirien «de baix a dalt». Són els mateixos veïns els que acusen una dona determinada de «donar mal» als nens, o al bestiar, de ser bruixa. Això explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la tendència a buscar «culpables» de la situació. En aquest sentit, Castell inclou la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos. A més, en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.
 
Però perquè s’iniciés aquesta persecució col·lectiva, normalment calia que s’atiés d’alguna manera. En ocasions, van ser sermons com els de Vicenç Ferrer els que desencadenaven la cacera entre la gent del poble. Hi havia fins i tot la figura dels caçadors de bruixes professionals, que es contractaven perquè identifiquessin quines veïnes podien ser bruixes. «Aquesta realitat del fenomen és segurament actual, ja que ens recorda el costum de responsabilitzar de les nostres desgràcies quotidianes determinades persones o grups de població», afirma Castell. L’historiador explica que durant la recerca es va trobar amb documentació «molt dura», en què es descriu amb detall les tortures que s’infringien a les dones perquè finalment confessessin i les poguessin cremar.
 
La recerca de Castell, que ha obtingut el Premi de l'Institut d'Estudis Catalans (2015) i el de la Fundació Noguera (2014) —que inclou la publicació de la tesi—, té un apartat dedicat a quin era l’estereotip de bruixa, un ésser caracteritzat per trets com ara els vols nocturns, l’akelarre o el fet de «donar mal». En alguns casos, la dona acusada de bruixeria és precisament aquella a qui els veïns acudeixen per guarir algunes malalties. El concepte també prové de l’imaginari de determinades figures nocturnes femenines. De fet, la paraula bruixa primer fa referència a aquestes figures i és més tard que s’aplica a dones reals. Durant la seva recerca, Castell ha constatat que la idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. «Quan parles amb la gent gran del Pallars, mantenen viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria», explica Castell. És durant el segle XX, amb la desestructuració d’aquella societat, que desapareixen realment aquestes creences.
 
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de: Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona