Aquariofília: de lʼafició a la ciència de mantenir peixos dʼaigua dolça en aquaris
«Qui té peixos com a mascota no és un aquariòfil. Qui es preocupa per la biologia i lʼecologia dels peixos i crea un ecosistema on només són una part dels organismes que viuen a lʼaquari, sí que ho és», explica lʼinvestigador Alberto Maceda Veiga, de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio), i primer autor dʼun estudi publicat a la revista Fish and Fisheries que trenca tòpics sobre el món de la cria dels peixos dʼaigua dolça i destaca la important tasca dels aquaristes seriosos per estudiar i conservar la biodiversitat dels ecosistemes aquàtics. També són autors de lʼestudi Omar Domínguez (Universitat Michoacana de San Nicolás de Hidalgo, Mèxic), Josep Escribano Alacid (Associació Grup de Recerca dʼEcosistemes Aquàtics, AGREA) i John Lyons (Universitat de Wisconsin, EUA).
«Qui té peixos com a mascota no és un aquariòfil. Qui es preocupa per la biologia i lʼecologia dels peixos i crea un ecosistema on només són una part dels organismes que viuen a lʼaquari, sí que ho és», explica lʼinvestigador Alberto Maceda Veiga, de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio), i primer autor dʼun estudi publicat a la revista Fish and Fisheries que trenca tòpics sobre el món de la cria dels peixos dʼaigua dolça i destaca la important tasca dels aquaristes seriosos per estudiar i conservar la biodiversitat dels ecosistemes aquàtics. També són autors de lʼestudi Omar Domínguez (Universitat Michoacana de San Nicolás de Hidalgo, Mèxic), Josep Escribano Alacid (Associació Grup de Recerca dʼEcosistemes Aquàtics, AGREA) i John Lyons (Universitat de Wisconsin, EUA).
Tradicionalment, la bibliografia científica i el món del conservacionisme consideren lʼafició als aquaris (aquariofília) com un hobby que no beneficia la conservació de la fauna aquàtica. Capturar animals del medi natural per mantenir-los en captivitat i alliberar mascotes quan ja no es volen són, si més no, els efectes negatius més directament associats amb aquesta pràctica. Aquest nou estudi matisa aquests prejudicis establerts i destaca el paper positiu dels aquaristes responsables i compromesos amb el món de la conservació biològica.
«El manteniment dʼanimals en captivitat sempre genera polèmica. No obstant això, com a societat ens hauríem de plantejar el fet que si acceptem un gos com a mascota, per què no ho podem fer amb altres animals com els peixos? Lʼaquariofília és molt més que tenir peixos com a ornament perquè cap animal és un ornament», subratlla Alberto Maceda, col·laborador extern del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB i expert de lʼEstació Biològica de Doñana (EBD-CSIC). «Són aquestes idees, a més del desconeixement sobre la tasca desenvolupada per aquariòfils seriosos arreu del món, les que porten a pensar que lʼaquariofília és incompatible amb la conservació», afegeix lʼexpert.
Més enllà de lʼafició a criar peixos a lʼaquari
Quin és el vessant més científic de lʼaquariofília? Segons els autors de lʼarticle, la pràctica contribueix a ampliar el coneixement biològic sobre espècies molt desconegudes per la comunitat científica, potencia la col·laboració amb científics en la localització i descripció dʼespècies noves per a la ciència, facilita lʼassistència tècnica en el manteniment de peixos salvatges en centres de recerca, i promou el finançament de programes de conservació in situ i ex situ dʼespècies amenaçades.
«Tampoc sʼha dʼoblidar que la comunitat científica treballa amb models animals (Danio rerio o peix zebra, Oryzias latipes, etc.) que tenen lʼorigen en el comerç de peixos dʼaquari», detalla aquest investigador de lʼIRBio. «És a dir, els mateixos científics es beneficien de la indústria que a priori alguns critiquen. També és una font de negoci, és clar, i costa veure-hi més enllà perquè la imatge que predomina del sector va lligada a la problemàtica de lʼalliberament de mascotes no desitjades i la sobreexplotació de les poblacions salvatges».
Quan les espècies exòtiques arriben al medi natural
Quan les mascotes són alliberades al medi natural, poden generar fenòmens dʼinvasions biològiques que posen en risc els hàbitats naturals. Un dels exemples més extrems es troba a Mèxic, on es dóna el cas dʼuns peixos netejavidres (Pterygoplichthys) que es van escapar dʼuna piscifactoria i estan afectant la fauna autòctona —amb pèrdua de biodiversitat nativa— i alterant els cicles dels nutrients dels rius envaïts.
Segons el principal autor de lʼarticle, la majoria de peixos dʼaigua dolça que es comercialitzen a Catalunya provenen de la cria en captivitat. A més, la manca de mesures de bioseguretat a les piscifactories és la font principal de lʼarribada al medi natural dʼanimals lligats al comerç dʼaquaris. Això no obstant, també hi ha casos de particulars que, sovint mal informats quan efectuen la compra, acaben alliberant els peixos al medi natural.
«A Catalunya, el cargol poma (Pomacea maculata), que segurament es va escapar dʼun centre dʼaqüicultura de peixos dʼaquari, és una espècie que amenaça els arrossars del delta de lʼEbre com una plaga. Ara bé, no menys importants poden ser els efectes dʼalguns peixos invasors, com ara lʼespècie Pseudorasbora parva, introduïda per la mateixa font, i que podria ser vector dʼuna malaltia que afecta greument els peixos natius, tot i que això encara no està estudiat a Catalunya», detalla Maceda.
Aquariofília: del hobby al món de la ciència
Considerar la figura dels aquariòfils seriosos i compromesos amb la conservació del patrimoni natural en la presa de decisions legislatives seria un dels passos que podrien millorar la percepció social i científica dʼaquesta pràctica lligada al lleure. «La percepció va lligada al coneixement i ningú coneix millor el sector que qui hi està implicat. Criminalitzar lʼaquariofília és com dir que lʼagricultura és incompatible amb la conservació. Si es desconeix el sector i només ens focalitzem en la indústria, tindrem una visió esbiaixada de la realitat», lamenta Maceda. Per fer més visible el paper dels aquariòfils, seria important recordar com contribueixen a desenvolupar amb èxit programes de cria en captivitat dʼespècies amenaçades, així com el suport tècnic que ofereixen a científics i personal dels estabularis aquàtics dels centres de recerca, sense oblidar la seva ajuda en la descoberta dʼespècies noves per a la ciència.