Paolo Vasile, a lʼacte de graduació de lʼESCAC: «Nois, sʼha acabat lʼesbarjo»

«El cinema és un acte d'amor»

Vasile va abandonar per un dia la seva imatge freda i distant de gran magnat de la televisió per pronunciar un discurs emocionat que va descobrir el seu amor immens pel cinema. La primera al·lusió de la seva intervenció va ser per a Bayona: «Quan li vaig dir que m'havien escollit com a padrí, em va suggerir que em disfressés de Marlon Brando, portés un gat (en una claríssima referència a la pel·lícula El padrí) i us fes a tots una abraçada immensa de part seva». Va admetre que era «un honor, a més inesperat», perquè es parla més de la seva activitat a la televisió que no pas al cinema, al capdavant de Telecinco Cinema, «tot i que és molt intensa i crec que de gran èxit», va remarcar. A continuació, les seves paraules van estar dedicades als graduats: «Nois, s'ha acabat l'esbarjo», els va etzibar, per advertir-los tot seguit que el cinema «no n'hi ha prou d'estudiar-lo: és un acte d'amor». I va afegir: «No n'hi ha prou de voler estimar, cal saber estimar i cal trobar la persona que volem estimar. I l'important és que sigui un amor correspost perquè, si no, genera una gran frustració». 

El flamant padrí va descobrir el que era desconegut per a molts: que és fill del món del cinema. «Jo no he entrat en el cinema; he sortit del cinema», va revelar. El seu pare, el productor Turi Vasile, va fer més de 150 pel·lícules. Els seus primers records d'infància el transporten a la cafeteria dels estudis romans de Cinecittà, «on gladiadors, cowboys i astronautes feien el cafè tots junts fins que, de sobte, entrava un assistent d'escena i cridava: "Les verges, a escenaaaa!". Era la visió de la humanitat». Vasile va explicar que del seu pare n'havia après diverses regles, en particular dues que calia respectar sempre: la primera, que una pel·lícula ha de tenir un sol final. «I el meu pare, fidel a aquesta idea, què va fer? Es va morir vint dies després que la mare, perquè la pel·lícula de tots dos era una amb un sol final», va recordar emocionat. I l'altra regla és que la música no ha d'estar per sobre de l'escena: «Una pel·lícula és un unicum», va afirmar contundent. «Sigui quin sigui el paper que hàgiu de tenir en una pel·lícula, no oblideu que el producte final és la pel·lícula. No és el producte del treball de cada un de vosaltres: és perdre la pròpia identitat dins d'una identitat més gran, que és la de la pel·lícula». I va matisar: «Això val per a pel·lícules petites i grans, comèdies o drames. I no autoritza a ser superficials perquè la pel·lícula no és profunda. Hi ha una única manera de fer les pel·lícules, i és fer-les bé».

També va tenir paraules de reconeixement per al treball que es duu a terme des de l'ESCAC, «una escola que, fora del comú, interpreta fidelment la reproducció del que en un temps era l'escola del cinema, que era el carrer, que era el taller de l'artesà que feia el got amb les mans». Vasile va finalitzar la seva intervenció reivindicant el seu desig d'exercir de padrí dels graduats: «Estic a la vostra disposició per a qualsevol consell que em vulgueu demanar. Sento aquesta responsabilitat. La vida ha fet que ens trobem amb aquesta cosa meravellosa, inconsistent, inexistent i efímera que és el cinema. Tenim el deute d'intentar perpetuar-ne la llegenda», va concloure.

«Bayona no existiria sense Vasile»

El director de l'ESCAC, Sergi Casamitjana, va glossar la figura de Paolo Vasile, centrant-se en el seu vessant com a productor. En aquest sentit, va elogiar la feina feta per Vasile i Telecinco Cinema. «Els estudiants esteu en un programa d'excel·lència en què se us exigeix ​​al màxim. Tots aquests anys, Vasile i Telecinco Cinema han fet una feina que fa creure a l'ESCAC i als seus estudiants que tot el que fan té un sentit». Pel que fa a Juan Antonio Bayona, va afirmar rotund que «Bayona no existiria sense Vasile, el qual, ja des de molt al començament, amb L'orfenat, va saber veure que s'hi podia fer una aposta molt més gran». Casamitjana va explicar que, contràriament al que és habitual en el panorama del cinema espanyol, en què es produeixen pel·lícules petites, de dos o tres milions d'euros, les pel·lícules de Bayona Lo imposible i Un monstre em ve a veure van costar quaranta milions d'euros. «Evidentment, Bayona ha fet un treball excepcional, però no hauria estat possible sense una productora que arrisqués i tingués la fe i l'atreviment que han tingut Paolo Vasile i Telecinco Cinema». Una aposta per portar l'excel·lència al màxim, que indubtablement també comparteix l'ESCAC.

Casamitjana va dirigir les seves últimes paraules als graduats: «No us desanimeu, no penseu que tot serà ràpid i fàcil», els va dir, recordant-los que el mateix Bayona va trigar cinc anys a poder fer una pel·lícula. I va animar els graduats a aprofitar l'oferiment de Vasile: «Aquí, sense anar més lluny, teniu un padrí a qui espero que es dirigeixi qui tingui bons projectes».

«Les universitats han d'apostar per la formació en l'àmbit cultural»

Va tancar l'acte la vicerectora de Docència, Amelia Díaz, que va reivindicar la necessitat que, en uns moments en què la cultura està sent maltractada per una part important dels poders públics, s'aposti amb força des de les universitats per la formació en l'àmbit cultural. «Creiem que els valors culturals no són secundaris, sinó que constitueixen factors essencials per a l'educació i la vida», va assegurar. En aquest sentit, va defensar el cinema com «una forma molt important de transmissió de la cultura universal en els temps actuals». Així mateix, va aprofitar per destacar el treball que realitza l'ESCAC per promocionar els talents que forma: «Un esforç addicional que repercuteix en l'estudiant, en el prestigi de l'escola i, per descomptat, en el prestigi de la universitat a la qual està adscrita». Amelia Díaz va assegurar que la Universitat de Barcelona se sent molt orgullosa de comptar amb tots els que formen part del que va denominar «univers ESCAC». I com no podia ser de cap més manera, va clausurar l'acte amb una frase extreta de la pel·lícula Amarcord, de Federico Fellini: «El cinema, si es fa bé, regala petits fragments de vida que no oblidaràs mai». Tota una declaració d'amor pel cinema.