Notícies

Inici  >  Notícies > Carme Junyent: «Crec que l’esperança real del català és la diversitat...

Carme Junyent: «Crec que l’esperança real del català és la diversitat lingüística»

«Jo entenc la lingüística també com una forma de compromís».

«Jo entenc la lingüística també com una forma de compromís».

09/06/2017

Entrevistes

La professora Carme Junyent fa vint-i-cinc anys que dirigeix el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona. Durant aquest temps, explica, «els experts més reconeguts en llengües amenaçades han passat per la UB», i assenyala els projectes en què treballa el grup actualment, com la col·laboració amb el prestigiós Institut Smithsonian dels Estats Units. Una de les activitats rellevants en què el GELA ha participat darrerament és l’organització del I Congrés Internacional sobre Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades, que va tenir lloc a l’abril a l’Edifici Històric de la UB i va aplegar uns 300 especialistes provinents de més d’un centenar d’universitats d’arreu del món.

 

Després de vint-i-cinc anys, en quin moment es troba la recerca en llengües amenaçades?


En un moment important, en el sentit que l’orientació està canviant una mica. Quan vam començar, hi havia molt poca cosa sobre això. De fet, nosaltres vam començar el 1992, però el grup va començar a publicar i es va consolidar com a línia de recerca cap a l’any 2000. En aquest temps, s’ha fet molta feina en llengües amenaçades, ja sabem com es moren les llengües i què és el que les amenaça. Ara el plantejament és la revitalització: ja sabem com es moren les llengües, ara plategem-nos què podem fer per aturar aquest procés.


Hi ha una posició de compromís dels lingüistes, doncs, per salvar les llengües.


Durant tot el segle XX, els lingüistes han tingut una mena de lema, d’eslògan, que en certa manera encara funciona: la lingüística descriu però no prescriu. És a dir, que som els exemplars perfectes per no comprometre’ns en res. En el cas de la mort de les llengües, era obvi que grans lingüistes del segle XX veien com se’ls morien les llengües davant mateix. I tot el que deien és: «Estem perdent dades per a la recerca». No es plantejaven què els passava als parlants. Els lingüistes sempre han viscut molt al marge d’això. Quan arriba el moment que t’adones que això té implicacions per als parlants, t’hi has de comprometre. Jo entenc la lingüística també com una forma de compromís.


Totes les llengües amenaçades s’assemblen?


Tot i que tinguin realitats molt diferents, al final amb totes acaba passant el mateix. Fa poc va visitar Barcelona Ngũgĩ wa Thiong’o, que és un escriptor de Kènia. En una entrevista que li van fer, explicava que, fa anys, a Nova Zelanda, quan va acabar una conferència sobre la llengua dels kikuius una senyora maori li va dir: «No has parlat dels kikuius, has parlat dels maoris». Després, va anar a Noruega i també se li va acostar una sami i va dir: «No has parlat dels kikuius, has parlat dels samis». Malgrat que les circumstàncies poden ser molt diferents, al final totes les llengües acaben passant pels mateixos processos per desaparèixer. I és això el que t’agermana.


I hi ha mecanismes de revitalització eficaços per evitar la desaparició d’una llengua?


De fet, no podem parlar de cap llengua que s’hagi revitalitzat en sentit estricte. Encara no n’estem veient resultats. S’hi poden veure alguns progressos, però allò que puguis dir amb confiança «aquesta llengua s’ha recuperat», jo no en conec cap cas. Hi ha des de l’extrem del còrnic, que era una llengua que ja havia desaparegut i unes quantes parelles el van agafar i l’estan transmetent als fills, fins a llengües que encara s’estan transmetent i s’intenten revitalitzar, com el cas del català.


L’únic que és imprescindible per revitalitzar una llengua és que s’usi i es transmeti. Podem tenir uns mitjans de comunicació, l’escola, podem tenir la justícia, fins i tot. Tot això és molt important, dona prestigi, pot estimular-ne l’ús... Però pots tenir tot això i que la llengua desaparegui. Una de les coses que hem vist en el congrés internacional de commemoració dels vint-i-cinc anys del GELA —i ara ens agradaria treballar sobre això— és que quan la gent parla de revitalització, parla de coses molt diferents. Crec que els que van més ben orientats són els que es plantegen aquests aspectes de foment de l’ús i de la transmissió. Perquè això és el que realment revitalitza. Accions des de dalt no em semblen especialment eficaces (ho són molt a l’hora de difondre llengües dominants, això sí). A l’hora de revitalitzar, si no són accions que surtin de baix, em sembla que l’eficàcia és més que qüestionable.


És a dir, que l’element clau són els parlants.


Realment són els parlants els que han de salvar la llengua. I quan dic parlants, d’una banda són els parlants de la llengua amenaçada, però també dic sempre que necessitem la solidaritat dels parlants de llengües dominants. Si no, és gairebé impossible restablir l’equilibri ecolingüístic. Tal com estan les xifres ara, resulta que el 96 % de la humanitat parla el 4 % de les llengües del món, i a l’inrevés. I fa cosa d’uns vint anys, això era el 95 %. Ja es veu que anem cap a l’homogeneïtzació d’una manera molt accelerada. Per tant, si no hi ha també un compromís de parlants de llengües dominants, això és molt difícil de restaurar.


El seu grup també ha investigat la diversitat lingüística a Catalunya.


Fa uns quinze anys, vam començar l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya. Ara tenim més de tres-centes inventariades. Això vol que hem trobat algú que parla aquella llengua; hi ha llengües que potser només tenen un parlant a Catalunya. A més, hi ha aproximadament un 12 % de catalans que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua. És molt. Ens ha de fer pensar què fem amb això. Què fem amb aquestes llengües?


Crec que la diversitat lingüística és l’esperança real del català, encara que no sé si sabrem aprofitar-la. Ja fa uns anys, al GELA, que estudiem com es moren les llengües, ens vam fer una altra pregunta: les llengües que no han mort tot i haver viscut les mateixes condicions que les llengües que sí que han mort, per què no ho han fet? Hi ha llengües que han tingut les mateixes pressions que d’altres i han aguantat. I el que es constata és que, en tots aquests casos, són societats molt plurilingües. Societats on la gent parla quatre, cinc llengües: la gent està acostumada a aprendre la llengua del veí, de manera que quan n’arriba una altra, és una llengua més. Mentre que en societats molt homogènies, monolingües, com que estan acostumats que tot es faci en una llengua, quan n’arriba una de dominant, la primera desapareix. Això es veu molt clarament al Pacífic, on han patit més de dos-cents-anys de colonització. A les illes monolingües, les llengües colonials van escombrar les llengües autòctones (el samoà, el tahitià, el hawaià, etc.). En canvi, hi ha zones com Vanuatu, Papua Nova Guinea..., llocs on hi ha molta diversitat, on hi ha certa amenaça però la diversitat s’ha preservat. Per tant, tenint en compte això, nosaltres pensem que si fóssim capaços de reconèixer Catalunya com a país multilingüe, això podria ajudar la revitalització del català. També hi ha el risc, però, que a tots els que parlen altres llengües els parlem en castellà. Ho hauríem de fer bé perquè aquesta diversitat realment ens afavorís.


Canviant de tema, vostè s’ha mostrat crítica amb les fórmules que proposen moviments feministes per visibilitzar el gènere femení (per exemple, que en tots els textos es digui ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes, o fins i tot que s’usi el femení com a fórmula comuna per als dos gèneres).


Tot això és la conseqüència de l’imperialisme lingüístic. L’anglès és una llengua sense gènere i les feministes es troben que, quan fan servir qualsevol terme —per exemple, per referir-se a les professions—, no saps si estan parlant d’un home o d’una dona. Quan dius the writer, the lawyer, the teacher..., no saps mai si estan parlant d’un home o d’una dona. A elles els sembla que això és un problema que les invisibilitza i que cal fer-se visibles d’alguna manera. Sobretot estan parlant de representacions mentals.


I aquí ens arriba aquesta història de la visibilització, però resulta que nosaltres parlem una llengua que té una característica: el gènere gramatical. A la resta del món hi ha poquíssimes llengües que tinguin una cosa semblant al gènere (només les llengües dravídiques, al sud de l’Índia, que són les úniques que tenen masculí per als homes i femení per a les dones). Vull dir que ja tenim aquí l’etnocentrisme: un fenomen que és universal, com el masclisme, el relacionem amb una raresa de la nostra llengua. En el cas del suahili, i totes les llengües bantu, homes i dones pertanyen al mateix gènere. Hi ha altres llengües que tenen el gènere com a no marcat. En el cas de l’indonesi, hi ha més marques d’estatus que de gènere. En el cas del guaraní no hi ha gènere. I no són societats precisament feministes.


Si reconstruïm aquesta divisió per gènere a l’indoeuropeu, es veu que en l’origen era una divisió entre animats i inanimats. I això ha anat canviant. Encara ara estem vivint de les categories dels grecs en l’estudi de la llengua: Protàgores, al segle V abans de Crist, li posa masculí al gènere no marcat i femení al marcat. I d’aquí plora la criatura. Ara se segueix posant masculí i femení a coses que no tenen res a veure amb el sexe. Si jo parlo de les autoritats d’aquest país, resulta que les autoritats és femení. I són tot homes. Vull dir que el gènere en molt bona part és arbitrari. Promoure aquesta associació entre gènere i sexe el que fa és marcar com a home o com a dona, i això, en realitat, està discriminant més les dones. A part, exclou tots els que no se senten ni una cosa ni l’altra, ni home ni dona. Per aquí no anem bé.


 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona