En la construcció de les societats contemporànies, la mobilitat de la població ha estat, i és, un element fonamental. Sigui en forma de migracions del camp a la ciutat, o d’unes regions a d’altres, o bé per motius socioeconòmics, militars o polítics, la mobilitat és una constant que ha anat modelant les estructures socials i culturals de les nostres societats. En el cas de la construcció de la Catalunya contemporània, tothom entén que és imprescindible tenir en compte aquesta temàtica en qualsevol anàlisi que pretengui oferir una explicació global de la seva evolució recent.

Certament, són moltes les perspectives per aproximar-s’hi, des de l’anàlisi demogràfica, les seves implicacions en la definició de l’estructura laboral o econòmica, i també en relació amb les definicions d’identitats i les dinàmiques culturals. La bibliografia centrada en el cas català està farcida d’informes i opinions al llarg de tot el segle XX, encara que en molts casos amb poca fonamentació empírica. Des dels estudis històrics, fa anys Josep Termes va fer una aportació panoràmica que permetia centrar la qüestió, però que ha tingut pocs continuadors des de l’anàlisi dels aspectes culturals i polítics de la immigració a Catalunya. Feliçment, l’any passat Andreu Domingo va publicar Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional (L’Avenç), una interessant mirada que analitza elsdiscursos que la societat catalana ha anat generant sobre la immigració.