La raó politicometafísica dels grecs com Aristòtil es caracteritza per:

Estar al servei de la vida en comú i de la pròpia comunitat política

En el món grec de la polis tot coneixement i tota racionalitat només té sentit dins el marc polític, de la ciutat estat. Totes les habilitats o facultats dels ciutadans són valorades a partir de la vida de la polis i "li estan subordinades" (Ética nicomáquea 1094b3-6), ja que "s'hi serveix" i "prescriu" el que cal fer i el que cal evitar. Per això el fi de la política (que inclou "els fins de la resta de ciències") s'identifica totalment amb el fi de l'home (Ética nicomáquea 1094b6 seg.), entès més com la col·lectivitat de la ciutat estat que no com a individu aïllat.

La raó abasta totes les qüestions, però en les polítiques no té el mateix rigor que en les físiques i metafísiques

Per a Aristòtil, el món de la ciutat (nomos) té una variabilitat i "inestabilitat" que no té el món de la natura (fisis). Encara que no tot sigui mera convenció, el món creat per l'home (la polis) no té l'homogeneïtat i permanència del natural. Fins i tot els "béns" polítics són més inestables que els naturals –pensa Aristòtil–, ja que sovint, un excés de poder polític pot corrompre l'home i provocar la seva desgràcia. Per això la "veritat" no es manifesta en aquestes qüestions amb el mateix rigor i aquí el raonable és quelcom divers que en els camps teorètics, ja que aquí l'important és ser capaç d'encarar flexiblement circumstàncies. No obstant això, l'important és que en cada cas s'assoleixi el nivell de rigor possible i ens acontentem amb "conclusions similars" (Ética nicomáquea 1094b23) i d'acord amb la pròpia experiència (Ética nicomáquea 1095a1 seg.) i evitant judicar per les passions.

La versatilitat de la raó i l'amplitud dels seus usos específics va ser una constant en el món grec i una de les grans aportacions d'Aristòtil a la tradició posterior. No obstant això, la tendència va ser de limitar i especialitzar l'ús de la raó, ja en els medievals (fins i tot el aristotèlics). Aquesta tendència a la reducció de l'ús considerat "correcte" de la raó culmina probablement en l'edat moderna amb la raó geomètrica que identifica el rigor "racional" amb el darrer terme calculable i quantificable. I que, per tant, tendeix a minimitzar la "racionalitat" dels camps més difícilment quantificables com són l'ètica i la política.

Està basada en l'experiència, però s'eleva a la teoria

La diferència entre els homes i els animals no rau en els sentits sinó en la capacitat (memòria) d'adquirir i acumular experiència (que és més que el mer record del passat, el qual també tenen els animals). Sobre la capacitat humana d'adquirir experiència [no l'experiment modern] s'hi basa tota la resta: (1) la capacitat d'aprendre, (2) la prudència (que és la virtut suprema de l'home –segons Aristòtil– i que és una virtut alhora teòrica i pràctica –és a dir, també política–), l'art o tejné, el raonament, la ciència o episteme. Cal no confondre aquests tres termes (i els diversos camps que defineixen). Una cosa és tenir capacitat per a dominar unes tècniques (tejné), una altra és tenir-la per a captar intel·lectualment i abstractament una teoria (episteme) i, encara una altra, tenir-la per a aplicar sàviament unes tècniques o teories concretes (és a dir, i no altres d'inadequades) a uns problemes o circumstàncies concretes (actuar per tant amb prudència, phronesis).

Per Aristòtil i els grecs entre totes aquestes capacitats hi ha una jerarquia i diferència de valor. Per això, la mera experiència (el coneixement de les coses singulars) és superada per l'art o tejné, que ja pressuposa i necessita el coneixement de coses universals i que "és més saber i entendre" (Metafísica de Aristóteles 980a25). La mera experiència et dóna el què, però l'art: el perquè i la causa de de les coses, és per tant i pressuposa ja el "domini de la teoria" (Metafísica de Aristóteles 981b6-7) i és ensenyable. La mera experiència singular és en darrer terme incomunicable i, per tant, no es pot ensenyar. Mentre que l'art o la tècnica és quelcom més admirable i un grec mai no el separaria totalment (com tendim a fer avui dia) de la ciència teòrica (episteme) ni de la prudència eticovital.

Pot cercar la utilitat, però aspira a quelcom superior: les primeres causes i els principis

En el món grec (una societat en definitiva esclavista) el treball manual i la recerca de la utilitat eren força menyspreats pels ciutadans o homes lliures. Per això diu Aristòtil que desperten més consideració els inventors de les arts o ciències que no cerquen la utilitat, que no els de les que la cerquen. També considera com a objectius o metes inferiors el plaer i el necessari (i els resultats 982a16). Per això –diu–, "les arts matemàtiques" van nèixer en un país (Egipte) i una classe (els sacerdots) que disposaven d'oci.

En conseqüència, la saviesa per antonomàsia és, per a Aristòtil, la que: (1) recerca les primeres causes i principis ("el més epistèmic", Metafísica de Aristóteles 982b), (2) s'elegeix per si mateixa i pel saber mateix (Metafísica de Aristóteles 982a15), (3) coneix les coses més difícils (les dels sentits són les més fàcils), (4) coneix amb més exactitud i és capaç d'ensenyar les causes, (5) és destinada a manar, (6) ho sap tot (la "ciència universal", Metafísica de Aristóteles 982a22), (7) coneix el fi o bé de cada cosa i els suprems de la "natura tota" (Metafísica de Aristóteles 982b5ss).