Plató

La mort de Sòcrates el 399 el dugué a un possible autoexili. Anà a Megara i descobrí a Euclides i, amb ell, la capitalitat de la matemàtica en l’ensenyament. Recordeu el ban que hi havia a l’entrada de l’Acadèmia: "Prohibit el pas a tota persona que no sàpiga matemàtiques!" Fou segurament el feliç encontre entre matemàtica i política el que féu que iniciés un viatge a la Magna Grècia. En efecte: el 388 és al sud de la península italiana, on sojorna amb els pitagòrics encapçalats per Arquites de Tarent, que, per cert, era –com dir-ho?– el Pèricles de la ciutat. Saltar a Sicília era relativament fàcil i així el trobem a la cort de Dionís I (el Vell) a la ciutat de la Siracusa de Píndar i de Dio. Una populosa ciutat, per cert, de forta tradició democràtica (465-405) que havia rebut els atenesos com a amics el 427 i com a enemics vençuts i humiliats el 415 (explicat això per Tucídides amb no poca mordacitat). Dionís el Vell havia arrabassat el poder mercès a la seva victòria contra els cartaginesos i la posterior aliança amb Esparta. Plató, com una joguina en mans dels déus, acabà a Atenes l’any següent fundant l’Acadèmia. Oh, sí! Es diu que acabà venut com a esclau i comprat per un compatriota amic seu. Vint anys més tard (és taxonòmic i útil dividir en 20 anys els períodes de la vida de Plató), ço és, el 367 torna a Siracusa: ara la governa Dionís II (el Jove, el "dolent" de la Carta VII) i Dio l’ha convidat... Si hem de fer cas a la Carta VII, Plató només pogué parlar amb el tirà un cop, ja que Dio cau immediatament en desgràcia i abandona la ciutat. Plató, novament fracassat i sota "arrest domiciliari", torna a Atenes. Enganyat per tercera vegada, aquest cop per Dionís i pel seu oncle encara en desgràcia Dio, ambdós al mateix temps, Plató torna a Sicília el 361 i retorna, gràcies a Arquites, poc després, el 360 a Atenes. Tres anys més tard, Dio pren el poder a Siracusa, però el 354 –any suposat de la carta– fou assassinat: sic transit gloria mundi! Dionís recuperarà el poder el 347, any de la mort de Plató, però tres anys –també– més tard, Corint imposà el tirà de torn.

La Carta VII sembla escrita pels vols del 354-353, és a dir, quan la temptació de Sicília s’ha esvaït del tot: Plató ja és un presbyter, un ancià, i el seu amic Dio ja és mort. Però cedeix a les pressions dels seus parents i companys, que li’n reclamen algun vademècum per a quan arribin al poder. Plató, però, la converteix en una veritable "apologia pro vita sua", dóna uns quants consells de caire general i recomana, més o menys, que si algú realment està interessat en el seu punt de vista, que viatgi a Atenes i es "matriculi" a l’Acadèmia. D’aquesta manera no només es pot entendre el passat tempestuós de la seva vida política, sinó que també es pot llegir el "fragment filosòfic" com un intent de deixar clar que per carta només pot dir les coses com les diu.

L’estructura de la carta és ternària: a més de la introducció, on apareixen els destinataris, el tema i els motius pels quals l’escriu, i de la conclusió, hi ha tres parts dedicades cadascuna a un viatge a Siracusa. Així el primer viatge li serveix per explicar la seva experiència política prèvia (324b-330b); el segon viatge és motiu d’un excursus sobre la política (330b-337e); i el tercer viatge (337e-351e) inclou la qüestió de Dionís i la filosofia (340-345c).

El vocabulari de l’esforç és constant en tota la caracterització que fa Plató de la filosofia, de la feina del filòsof i de la comunicació filosòfica. Davant de l’exposició de l’empresa filosòfica són possibles dues reaccions per part d’aquells que aparentment es volen filòsofs, una de les quals descobreix el que ho és vertaderament:

1. Qui escolta, si és un vertader filòsof, és a dir, dotat pels déus d’un caràcter apte per la filosofia i digne (axios) d’ella, pensa que se li ha obert una via meravellosa i que ha d’emprendre-la immediatament i que no s’ha de viure actuant de cap altra manera (340c). Plató defineix el filòsof mitjançant dues notes: idoneïtat i dignitat respecte de la filosofia i caracteritza la seva reacció com la d’aquell que ja no té alternativa, "ja no podria fer res més". És aquí on s’escau la frase amb què resumiria bona part del passatge objecte del nostre comentari: La filosofia és una certa comprensió que comporta la recerca d’una comprensió més plena. Quan el mestre ha tingut cura d’exposar bé la naturalesa i el camí de la filosofia, pot estar segur que del veritable filòsof germinarà una certa comprensió en la que ja no deixarà de perseverar. El filòsof uneix els seus esforços als de la persona que li indica la via i persisteix fins a la fi de l’empresa o fins adquirir forces suficients per poder caminar sol sense necessitat de guia (340c). Així doncs, paral·lelament al que diu el llibre VII de la República, la tasca del mestre no és tant mostrar la fita de la recerca com d’ajudar a l’ànima del deixeble a arribar-hi per ella mateixa, o millor dit: ajudar simplement el deixeble a saber recórrer un camí determinat, en què el mateix caminar ja dóna part del sentit buscat
.

Cal que observem, també, com la recerca d’una comprensió més plena (la filosofia) no és quelcom amb el que només hi tingui a veure l’activitat teòrica sinó que comporta un estret lligam amb la manera de viure. El filòsof, no deixant de dedicar-se a les seves ocupacions, ha de portar aquell règim de vida que afavoreixi òptimament la predisposició a aprendre, a recordar, a raonar i a ser mesurat i sobri (340d). Haurà de tenir, doncs, una manera de viure, que no pot ser altra que caracteritzada per la regularitat, la moderació, els esforços i la sobrietat. Hi ha una estructura dialogal que l’aprenentatge no sigui només teòric, sinó també ètic. De fet, de l’examen que Plató farà de l’actitud de Dionís es discerniran dues mancances: el que podríem dir manca d’eticitat i manca d’esforç per la comprensió. Precisament una lliçó platònica és que l’eticitat no està mai separada de l’esforç per la comprensió.

Tenim així que de 340b a 340d, destinat en conjunt a descriure la reacció del veritable filòsof davant de l’exposició magistral de la sendera de la filosofia, fan tres coses:

• dir del filòsof que és aquella persona digna i capacitada per la filosofia;
• assenyalar com una cop germinada en el filòsof una primera comprensió del camí (de la filosofia), ja no pot sinó perseverar en la seva maduració;
• remarcar com aquest caminar comporta un determinat tipus de vida, caracteritzat per la moderació i l’esforç. El lligam és doble: la comprensió cercada exigeix una manera de viure i la comprensió aconseguida s’inflexiona en orientadora de la conducta pràctica.

2. La reacció dels que no són veritables filòsofs, i que resten situats en l’opinió [parmenídia], consisteix a tirar-se enrere davant de l’esforç i la moderació de l’empresa filosòfica: en veure quantes són les coses que s’han d’aprendre, quanta és la feina i la moderació del règim quotidià que convé a la filosofia, jutgen que és cosa difícil i impossible per ells, i no són capaços de practicar-ho; i alguns arriben a persuadir-se que ja han escoltat bastant sobre tot i de no tenir necessitat d’altres coses (340d-341a).

Des de la seva arribada a Sicília, Plató anà observant com Dionís presumia de saber ja moltes coses (pollà) i les més sublims (ta megista) i de ja dominar-ho prou gràcies a allò que havia sentit dels altres (341b). Més encara: sembla com si Dionís es considerés a si mateix com el filòsof rei proposat per Plató i, sense cap escrúpol per la propietat intel·lectual, es pensa que està en condicions de posar-ho per escrit i a més fer-ho córrer, faltant així a una de les condicions més elementals que, segons Plató, ha de presidir la tasca filosòfica: la humilitat. L’oposició entre el vertader filòsof i Dionís aquí implícita s’estableix de la manera següent:

• consciència de la ignorància en oposició saber moltes coses;
• dificultat de comprensió de les coses elevades en oposició a llur possessió;
• continu esforç en oposició al fet d’estar ja en el domini i el saber madurat en un mateix o en un saber rebut dels altres (passivitat).

Un altre punt que accentuarà aquesta oposició és suggerit pels rumors segons els quals Dionís fins i tot escrigué més tard un llibre sobre el que per Plató eren les doctrines fonamentals de la filosofia i de les que ara en aquesta primera conversa (i última, com després es dirà) Plató n’hi deuria haver parlat.

L’estatut del coneixement filosòfic, a diferència dels altres, fa que no sigui comunicable per escrit, en tant que la seva comunicació i comprensió ha de tenir lloc d’una altra manera: El coneixement d’aquestes coses no és del tot comunicable com els altres coneixements, sinó que després de moltes discussions sobre elles i d’una convivència, de cop, com llum que s’encén d’una guspira, neix en l’ànima i ja d’ell mateix es nodreix (341c-d).

Plató no pot admetre la rectitud del procedir de Dionís en escriure un llibre sobre tan serioses i abstractes qüestions; i no ho pot admetre en coherència amb la manera en què es va dibuixant la filosofia en el context de la Carta VII: la filosofia com aquella comprensió que compromet a la recerca d’una comprensió més plena respecte de la naturalesa de les coses i que comporta una manera de viure, només pot mantenir i comunicar-se no gràcies a l’escriptura, sinó a un continu esforç i una prolongada intimitat amb les qüestions mitjançant la relació amb el mestre. El resultat es dóna semblantment a una guspira en el si de l’ànima. La lliçó platònica ens diu, doncs, que s’arriba a la comprensió de la naturalesa de les coses no tant a causa de quelcom rebut passivament (quelcom que, per exemple, ens és comunicat per escrit), sinó com a resultat d’una activitat i esforç interior del cognoscent realitzat en bona part en l’àmbit de l’oralitat (...després de moltes discussions). Si Dionís, o alguna altra persona de més o menys categoria, ha escrit sobre els principis primers (arjai) i suprems de la realitat, penso que no pot haver après ni escoltat de mi res de sa sobre les coses que ha escrit (344d). En efecte, si ho hagués entès, diu Plató:

• Hauria sentit respecte i no hauria gosat exposar-ho a un públic inadequat;
• tampoc ho hauria escrit per ajudar a la memòria, ja que aquestes coses es redueixen a breus termes, i una vegada ben compreses ja no hi ha perill d’oblidar-les; ergo...
• l’únic que pot explicar que ho escrigués és una deplorable ambició.

Una darrera pregunta acaba de perfilar l’examen que de les aspiracions filosòfiques de Dionís fa Plató. Recordem que quan Plató arriba a Sicília per tercer cop el primer que es proposa és esbrinar si en veritat Dionís està tocat pel foc de la filosofia. És aquí que se’ns parla d’una mena de prova introductiva en la qual es portava els aspirants a un apropament a l’empresa filosòfica i les doctrines fonamentals mitjançant declaracions orals de Plató. Ara Plató es demana per què després d’aquesta conversa no en tingué lloc cap més (345a). Proposa tres hipòtesis:

1. Perquè Dionís, després d’aquesta primera conversa, pensava saber-ne i en sabia prou, sigui per haver trobat sol la veritat, sigui per haver-la après anteriorment d’altres.
2. Perquè Dionís pensava que les doctrines platòniques no tenien valor.
3. Perquè Dionís pensava que eren massa elevades per a ell i que no seria capaç de portar una vida orientada vers la saviesa i la virtut.

Si estem en el segon cas, diu Plató, aleshores contrasta amb molts testimonis que sostenen el contrari i que sobre aquesta cosa poden fer judicis amb molta més autoritat que el tirà. Per tant, és molt probable que Dionís no ho hagi entès.

Si és la primera hipòtesi, com, en no tractar-se d’algú molt estrany, hagués pogut maltractar a la persona que fou guia i mestre d’aquestes coses? Els maltractes que Plató suporta es descriuen en la resta de la Carta VII; el primer fou la supressió de les rendes de Dió, oblidant totalment les promeses de reconciliació de les que Plató era testimoni. Amb això se m’havien obert completament els ulls respecte de les aspiracions filosòfiques de Dionís (345d).

Si prenem la tercera hipòtesi, és que Dionís no era un veritable filòsof (tal com es digué a 340d-e).

La tercera i la segona hipòtesis tenen un fons comú: Dionís no és un vertader filòsof. L’examen platònic conclou això. I també, en part, el que es diu en la primera hipòtesi: era un home bastant estrany, que segurament atenia més a les adulacions dels sofistes i cortesans que a les exigències de tensió, purificació (katharsis) i esforç (fronesis) que la filosofia comporta.