Polit becfí (Numenius tenuirostris Vieillot, 1817)

 

El polit becfí (Numenius tenuirostris) va ser declarat oficialment extingit per la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (IUCN) el 16 de juny de 2025.

Es tracta de la primera extinció documentada d’una espècie d’ocell de l’Europa continental al segle XXI.

 

Numenius tenuirostris a Merja Zerga (Marroc) l'any 1990, en una de les darreres imatges que es van prendre de l'espècie. Fotografia de JJ Harrison (CC)
 

Com era?

 

El Numenius tenuirostris mesurava entre 36 i 41cm. Era de color marró grisenc amb les parts inferiors blanques i en els adults s’apreciaven taques negres en forma de cor als flancs. Les potes eren curtes i de color gris fosc. El bec corbat s’anava aprimant fins a una punta fina i esmolada que el caracteritzava i distingia d’altres espècies del gènere Numenius.

Podeu veure un dels darrers exemplars vius en aquest vídeo gravat a Merja Zerga (Marroc) un mes abans del darrer registre confirmat de l'espècie.

 

Mapa de la distribució de Numenius tenuirostris abans de la seva extinció. En taronja, l'àrea de cria, en vermell, les zones d'hivernada.  (A partir del compilat per BirdLife International and Handbook of Birds of the World 2015 per IUCN) 
 

On vivia?

 

El polit becfí era un ocell limícola migratòri que històricament criava a les estepes del Kazakhstan i hivernava majoritàriament a la Conca Mediterrània, tot i que existeixen algunes citacions, de vegades posades en dubte, també de l’Orient Mitjà.

Es creu que niava en petites colònies, amb nius separats entre 2 i 15m en zones de transició entre bosc i estepa. Les citacions més antigues parlaven de grans estols durant les migracions i a l’hivern, però les darreres es referien sempre a individus o grups petits. Mentre migrava i hivernava, feia servir una àmplia varietat d’hàbitats: maresmes, prats humits, prats esteparis, estanys, salines i llacunes salobres, planes fangoses de marea, semidesert, aiguamolls salobres o terres de conreu sorrenques al costat de llacunes. Tanmateix, la majoria de registres documentats el situaven a grans àrees d’aiguamolls costaners. El darrer lloc d’hivernada conegut va ser Merja Zerga, al Marroc.

 

Cronologia de la seva desaparició

 

· S. XIX - L’expansió agrícola marca l’inici del declivi de l’espècie

· 1912 - Ushakov va fer les primeres alertes sobre la seva disminució

· 1943 -  Stresemann & Grotte adverteixen del seu risc d’extinció

· 1988 -  apareix a la Llista Vermella de l’IUCN com a “Amenaçada”

· 1995 - darrer registre confirmat a Merja Zerga (Marroc) el 23 de febrer de 1995

· 1996 - l'IUCN passa a considerar-la “En perill crític” 

· 2024 - Després de dècades sense observacions verificades, Buchanan et al. publiquen una anàlisi que li atorga un 96% de probabilitats d’haver-se extingit

· 2025 - El 16 de juny de 2025, l’IUCN actualitza el seu estatus a “Extingida”

 

 

Per què va desaparèixer?

 

La pèrdua d’hàbitat i la caça es perfilen com les principals raons que van dur Numenius tenuirostris a l’extinció.
 

La  conversió massiva d’estepes i zones humides a terres agrícoles, amb el drenatge d’aiguamolls i la degradació de zones de transició bosc-estepa al Kazakhstan i sud de Rússia haurien provocat la pèrdua d’hàbitat al lloc de cria. Des de finals del segle XIX i fins a mitjans del XX aquests canvis van ser generalitzats arreu d’Europa, i la conversió d’aiguamolls en terres de conreu, potencialment agreujats per les onades de calor i les sequeres, van tenir un fort impacte sobre l’espècie en privar-la d’hàbitats importants durant la migració i la hivernada. De fet, l’última localitat d’hivernada coneguda, Merja Zerga, destaca com un dels únics aiguamolls del Magrib que no s’ha convertit a l’agricultura.

 

D’altra banda, la pressió cinegètica va ser alta històricament, i pot haver estat un factor significatiu en el seu declivi, sobretot un cop la pèrdua d'hàbitat va provocar la concentració d'individus de Numenius tenuirostris en relativament pocs llocs. Hi ha referències de partides de caça a Merja Zerga a la dècada del 1980, en un moment en què la mida de la població mundial probablement ja era petita. El caràcter confiat de l’espècie i la seva preferència per les zones supramareals la feien particularment vulnerable a la caça.

 

Després del declivi inicial, altres factors addicionals poden haver-ne impedit la recuperació. L’efecte Allee és un fenomen ecològic que es produeix quan una població molt petita té dificultats per mantenir-se i créixer, fins i tot si les condicions ambientals són favorables. En una espècie gregària i migratòria com Numenius tenuirostris, la disminució de la mida dels grups hauria comportat la ruptura dels patrons de comportament social, amb dificultats per localitzar llocs de parada adequats durant la migració o per trobar parella, una diversitat genètica cada cop més reduïda i una taxa de creixement poblacional cada cop menor fins arribar a l’extinció fins i tot abans que desapareguessin tots els hàbitats.

 

És un cas aïllat?

 

Els mateixos factors que van dur el polit becfí a l’extinció posen en perill molts d’altres ocells limícoles migratoris, com el territ becplaner (Calidris pygmaea, en perill crític segons l’IUCN), o altres espècies del mateix gènere Numenius com el polit boreal (N. borealis, en perill crític, possiblement extingit), el becut siberià (N. madagascariensis, en perill) o el polit del Pacífic (N. tahitiensis) i el becut eurasiàtic (N. arquata), ambdós amenaçats i amb poblacions en declivi.

 

Aquests ocells comparteixen amb el polit becfí estratègies de vida similars: al llarg de les seves rutes migratòries depenen de múltiples hàbitats, i tenen una reproducció lenta, amb baixa taxa reproductiva i llarga supervivència, el que fa que les poblacions siguin vulnerables a canvis ràpids. A més, depenen dels aiguamolls, que són un dels ecosistemes més degradats a nivell global i estan sotmesos a les pressions combinades que suposen la pèrdua d’hàbitats, la caça i el canvi climàtic.

 

Què podem fer?

 

És més que probable que mai tornem a la vida el polit becfí, però el seu cas subratlla la necessitat d’accions coordinades a escala de rutes migratòries per evitar més extincions d’ocells similars. Aquestes accions coordinades són estratègies de conservació que es planifiquen i s’executen al llarg de tota la ruta migratòria (‘flyway’) d’una espècie, des de les zones de cria fins a les d’hivernada i les àrees de parada intermèdia. Moltes espècies migratòries depenen de diversos hàbitats distribuïts en països diferents. Si només es protegeix un punt (per exemple, la zona d’hivernada), però es destrueixen els aiguamolls de migració o les zones de cria, la població igualment col·lapsa.

 

Les accions inclouen la protecció d’hàbitats clau en tots els punts de la ruta migratòria (zones de cria, migració i hivernada), la restauració d’aiguamolls i estepes degradades, la reducció de la caça en països on és una amenaça, la cooperació internacional (entre governs, ONGs i l’establiment de convenis), el monitoratge coordinat (censos, seguiment amb anellament o GPS per entendre el moviment) i, especialment, polítiques harmonitzades per evitar que un país protegeixi mentre un altre destrueix hàbitats.

 

Un exemple d’aquesta aproximació a la conservació és la East Asian-Australasian Flyway Partnership (EAAFP), que pren el seu nom de la ruta migratòria que va des de la tundra àrtica d’Alaska i Rússia fins a les costes d’Austràlia i Nova Zelanda, i és utilitzada per 210 espècies migratòries i més de 50 milions d’ocells. 18 governs nacionals, 6 organitzacions intergovernamentals, 16 organitzacions no governamentals, 1 organització internacional i 1 empresa privada col·laboren per garantir la conservació dels ocells aquàtics migratoris de la ruta, els seus hàbitats i els mitjans de vida de les persones que en depenen.

 

Territ becplaner (Calidris pygmaea). Fotografia de JJ Harrison (CC)
 

Funciona?

 

Les estratègies de conservació a escala de rutes migratòries s’han implementat per protegir el territ becplaner (Calidris pygmaea) treballant en xarxes de Key Biodiversity Areas i en iniciatives com el World Coastal Forum. S’han protegit hàbitats a Rússia (zones de cria), s’han restaurat maresmes a la Xina i Corea i s’ha reduït la caça a Myanmar. Tot i que la situació de les seves poblacions continua sent crítica, s’ha aconseguit frenar el declivi i s’han establert programes de cria en captivitat i reintroducció que permeten començar a ser optimistes sobre el futur de l’espècie.

 

Accions equivalents comencen a donar fruits en la recuperació de poblacions d’altres espècies com la fredeluga gregària (Vanellus gregarius) entre Kazakhstan i l’Orient Mitjà o el territ gros (Calidris canutus) entre l’Àrtic i Sudamèrica.

 

En definitiva...

 

El cas del polit becfí és sens dubte un toc d’alerta però no hauria de ser inevitablement el primer de molts ocells que desapareixen com a conseqüència directa de l'acció humana. Existeixen eines, només cal voluntat d’acció per implementar-les. La cooperació internacional que permeti la protecció legal en diversos països, la implicació local reduint les pressions cinegètiques i garantint la gestió sostenible dels recursos, i la ciència aplicada, poden fer possible la continuïtat de moltes espècies que en aquests moments estan amenaçades.
No ens resignem a haver-nos de limitar a observar-les dins la vitrina d’un museu.

 

L’exemplar que podeu veure al CRBA pertany a la Col·lecció Històrica de la Universitat de Barcelona i té més de 100 anys. Va ser capturat entre finals del S. XIX i principis del XX, probablement a la costa catalana, en una època en què era possible veure el polit becfí passant els hiverns a les zones humides litorals de casa nostra.

 

Fonts

· Allee, W. C.; Bowen, Edith S., 1932. Studies in animal aggregations: Mass protection against colloidal silver among goldfishes. Journal of Experimental Zoology, 61, 2, 2-1932, pàg. 185–207

· BirdLife International. 2025. Numenius tenuirostris. The IUCN Red List of Threatened Species 2025: e.T22693185A205993110. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2025-2.RLTS.T22693185A205993110.en. Accessed on 09 January 2026

· Buchanan, G. M., Chapple, B., Berryman, A. J., Crockford, N., Jansen, J. J. F. J. and Bond, A. L. 2024. Global extinction of Slender-billed Curlew (Numenius tenuirostris). Ibis 167(2): 357-370

· del Hoyo, J., Elliott, A., and Sargatal, J. 1996. Handbook of the Birds of the World, vol. 3: Hoatzin to Auks. Lynx Edicions, Barcelona, Spain

· Gretton, A. 1991. The ecology and conservation of the Slender-billed Curlew (Numenius tenuirostris). International Council for Bird Preservation, Cambridge, U.K.

· Stresemann, E. and Grote, H. 1943. Ist Numenius tenuirostris im Aussterben begriffen. Orn. Monatsb. 51: 122-127.

· Ushakov, V. E. 1912. More on the slender-billed curlew in Tara District. Nasha Okhota 17: 27-32.

· van den Berg, A. B. 1995. Recent WP reports. Dutch Birding 17: 78