Durant els mesos de confinament, terrats i balcons han estat els escenaris on grups de música, cantants, instrumentistes han actuat per als seus veïns. La música, com va dir la flautista Magdalena Martínez, “és l’art més directe: entra per la oïda i va al cor”. Avui recuperem la memòria d’una feminista vinculada a la música.
Quina és la commemoració d'avui?
El 7 de setembre de 1870, justament fa 150 anys, nasqué a Úbeda (província de Jaén) Regina de Lamo Jiménez (morí a Barcelona el 17 de novembre de 1947). Fou pianista, professora de música i cant, escriptora, periodista, editora i feminista i activista pels drets de les dones.
Educada en les idees liberals de la Institución Libre de Enseñanza, a Madrid va estudiar música. Guardonada amb el Primer Premio Nacional de Piano del Conservatorio de Música de Madrid, i amb el Premier Prix du Conservatoire de París.
Com defensora de cooperativisme, sindicalisme i anarquisme, va engegar un Proyecto de un banco de crédito para obreres (1918); va crear a València, el Banco de Crédito Popular y Cooperativo, considerat el primer banc obrer; va participar en la fundació de la Unió de Rabassaires i funda l’Editorial Cooperativa Obrera; fou vicepresidenta de l’Ateneu Socialista de Barcelona (1928), presideix el grup femení de l’Agrupació Socialista de Barcelona (1929). Amb Clara Campoamor, fou delegada de l’Organització Internacional del Treball i de la Societat de Nacions (1938). A més, va escriure en diaris i revistes i signava com a Regina Lamo Jiménez, Regina de Lamo Ximénez i Regina Lamo de O’Neill.
Durant la Guerra Civil, va col·laborar amb Asistencia Infantil, treballant per a l’evacuació dels nens i nenes republicans, mentre intentava alliberar la seva filla Carlota, empresonada, i trobar les filles d’aquesta, separades de sa mare i “desaparegudes”. En acabar la guerra, va tenir, com tants altres intel·lectuals i activistes del moviment obrer, molt problemes amb la dictadura franquista. Es traslladà a Barcelona, com professora feia de música, feia traduccions i escrivia sota pseudònim.
Lidia Falcón, destacada feminista espanyola, és la seva neta, filla de l’escriptor César Falcón i d’Enriqueta O’Neill de Lamo, també escriptora i filla de Regina.
I per què ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?
Defensora i activista dels drets de les dones, va difondre les idees més avançades del moment: el control de la natalitat i el dret a l’avortament, l’eugenèsia, la eutanàsia, l’amor lliure i l’alliberament del treball domèstic. Veia en el cooperativisme una via per a millorar les condicions laborals de les dones que, en tenir més temps lliure, podrien dedicar-lo a la seva formació.
Considerada com una de les autores de la Generació del 98 (com Carmen de Burgos, Rosario de Acuña o Blanca de los Ríos), té una obra poc extensa: Proyecto de un banco de crédito para obreras (Barcelona: Huguet, 1918), Breviario de autoeducación cooperatista (Barcelona: C. Vidiella, 1923) i el recull de lectures destinat als escolars Rosario Acuña en la escuela (1933), avui raríssims de trobar. La novel·la La col·legiata, anunciada per Editorial Pegaso per a 1926, no va arribar a publicar-se. Va prologar el poemari Delirios supremos de grandeza y lujuria de Zoilo Cuéllar (1920), Las reivindicaciones femeninas de Santiago Valentí Camp (1927), que divulgava les idees de la feminista sueca Ellen Key, i Escritos politicos de Federica Montseny (1925). Com a editora, va publicar i prologar obres de Rosario de Acuña, que n’havia estat amiga. En la postguerra, amb obligat pseudònim, va publicar una novel·leta romàntica, El vals eterno de Juan Strauss (1942).
Al pròleg de l’obra de Camps (p. 14), ens diu:
“Por el esfuerzo masculino solo, no alcanza ninguna nación el grado de superioridad que exige el dinamismo de la especie … la liberación y la dignidad humana solo serán perfectas el día en que sean compartidas por los dos sexos, en condiciones análogas de educación y derechos”.
