S’apropa el 8 de març, Dia internacional de les dones, i encara cal reclamar que subsisteixen múltiples discriminacions, tant directes com indirectes, que les mantenen en una situació de subordinació o d’inferioritat, causant-los perjudicis.

Un dels àmbits de discriminació és el laboral, amb relació a l’accés, carrera professional, promoció, condicions de treball i conciliació.

Quina és la commemoració d'aquesta quinzena?

El 23 de febrer de 1921, ha fet ara 100 anys, María de Echarri va pronunciar la conferència El trabajo de la mujer a la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, a Madrid.

Denuncia que les millores aconseguides beneficien principalment als homes i “muy poco a las obreras”: diferències salarials pel mateix treball, pujada dels salaris dels obrers però no de les obreres, desigualtat salarial “que de una vez desaparezca esa desigualdad irritante de la diferencia con que se remunera el trabajo de la mujer y el del hombre”; qualifica les condicions de treball de les dones com explotació; fa referència als obstacles per accedir al mercat laboral; i l’incompliment de les vuit hores de la jornada als tallers majoritàriament femenins. També defensa l’agrupació de dones en sindicats i commina el feminisme perquè “tome como (…) urgente (…) mejorar la situación de la mujer obrera”.

La seva conferència també tracta els problemes que troben les dones formades o amb carrera per a accedir a determinats llocs de treball i a les protestes de molts homes quan hi accedeixen. Malgrat reconèixer que són “muy aptas” molts homes consideren que estan “invadiendo un terreno que era, por derecho propio, de los hombres”.

I perquè ho remarquem des de la Unitat d’Igualtat?

La mestra, activista i inspectora de treball Maria de Echarri (San Lorenzo de El Escorial, 1878 – Sant Sebastià, 1955) havia denunciat els abusos, l’incompliment de la legislació vigent i les limitacions que patien les dones als llocs de treball, especialment les obreres d’activitats manuals o físiques. Es produïa una doble desigualtat: ésser treballadores enfrontades amb l’empresa, i ésser dones discriminades pels seus companys. Les conseqüències eren pitjors condicions de treball, tallers insalubres, horaris molt llargs, incompliment dels períodes de descans i salaris més baixos.

“La mujer estuvo tanto tiempo callada, tanto tiempo humildemente resignada, encorvada sobre su labor, aceptando salarios que se llaman «de hambre», porque el hambre es la que obliga a aceptarlos, y sin que nadie o casi nadie se acordase de ella.”

Com a solució proposa l’increment de les inspeccions i apunta a la necessitat de sororitat entre dones amb l’idea de comerç just o responsabilitat social: un segle més tard, continuem propugnant el mateix.

També va defensar la unió promovent la formació de sindicats, encara que sota la doctrina social de l’Església (situem-nos en el context social i educatiu de l’època): precisament pel seu conservadorisme i perquè s’expressava en mitjans catòlics, els seus escrits tenien molta difusió. Això li va proporcionar més ressò i influència que altres autores feministes: com la promulgació, en 1912, de la “llei de la cadira”, que obligava les empreses a permetre que les dones, quan fos necessari mentre treballaven, poguessin seure per tal d’evitar riscos laborals. Fins llavors, cap altra llei promulgada defensava els drets de les dones treballadores.

Podeu consultar el seu escrit a:

https://bvpb.mcu.es/es/consulta/registro.do?id=451571