Skip to main content
La Universitat de Barcelona té 570 anys d’història.
Una garantia de 570 anys d’història

La Universitat

La Universitat de Barcelona és sinònim de vocació de servei a la ciutadania, i té el progrés i la innovació entre els seus màxims valors.

La Universitat de Barcelona: més de cinc segles d’història

Els orígens de l’Estudi General de Barcelona

La Universitat de Barcelona és una de les institucions més antigues de Catalunya, i un clar reflex dels esdeveniments polítics, socials i econòmics del país. Un referent important de la seva història.

Si bé a Europa es crearen els primers estudis generals durant els segles XI i XII a Bolonya i París, en el cas de Catalunya les fundacions més primerenques van ser les de Lleida (1300), Perpinyà (1349) i Girona (1446).

A Barcelona hi havia càtedres d’ensenyament superior com a mínim des del segle XIII a la Catedral, al convent dels dominics de Santa Caterina i a les anomenades Escoles Majors, que depenien del Consell de Cent de la Ciutat.

Va ser el rei Martí l’Humà qui proposà per primera vegada la creació d’un Estudi General a Barcelona l’any 1398. Els representants de la ciutat rebutjaren la petició, i el monarca va fundar el 10 de gener de 1401 l’Estudi General de Medicina de Barcelona, al qual s’afegí una facultat d’arts l’any 1402, i obtingué una butlla fundacional atorgada pel papa Benet XIII, el Papa Luna.

Escriptori de la Reial Biblioteca de Santa Maria de Poblet, Rei Martí l’Humà al rotlle de la *Genealogia del Casal d’Aragó*, c. 1400. Biblioteca de Poblet.

La fundació de 1450

El 3 de setembre de 1450 el rei Alfons V el Magnànim expedí, a petició de la ciutat de Barcelona, el privilegi per crear l’Studium Generale barceloní. El document establia que la ciutat havia de finançar «tot el que calgui per a la seva fundació», i que tindria estudis en Teologia, Dret Canònic i Civil, Filosofia Natural i Moral, Set Arts Lliberals, Medicina i altres ciències. El 30 de setembre la fundació també rebé la butlla del papa Nicolau V.

Tot i això, la nova universitat encara va tardar anys a entrar en funcionament a causa de la manca d’un finançament continu, de circumstàncies històriques, com ara la guerra civil catalana (1462–1472), i de les constants queixes de l’Estudi General de Lleida. Va ser Ferran el Catòlic qui reactivà el projecte l’any 1488 amb la concessió del privilegi per unificar totes les escoles barcelonines amb l’Estudi de Medicina.

El 9 d’octubre de 1508 es promulgaren les primeres Ordinacions municipals, que marcaven les pautes acadèmiques, de finançament i de govern del nou establiment.

Ricard Anckermann, *Els consellers de Barcelona sol·liciten a Alfons V la creació d’una universitat a la ciutat el 1450*, 1884. Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona.

L’edifici de la rambla dels Estudis (1536-1714)

El 17 d’octubre de 1536 s’inicià la construcció de l’Estudi General de totes les facultats seguint les directrius del mestre d’obres Tomàs Barsa, en uns terrenys cedits pel Consell de Cent de Barcelona a la part alta de la Rambla. Aquesta fundació va tenir el beneplàcit de l’emperador Carles I d’Espanya i fou costejada per la ciutat de Barcelona, el capítol catedralici i diversos ciutadans particulars.

El 1539 es van acabar les obres de l’edifici, que disposava de doble pis, capella, claustre i un gran escut de l’emperador sobre la porta principal, que encara es conserva avui a l’Edifici Històric. Després de la Guerra de Successió, l’edifici es va convertir en l’anomenada Caserna dels Estudis, que fou enderrocada l’any 1843 per obrir la porta d’Isabel II a la muralla de Barcelona.

Gravat dels Estudis Generals de Barcelona abans de la seva demolició, s. XIX. Publicada a: Soldevila, Ferran. *Barcelona sense Universitat i la restauració de La Universitat de Barcelona (1714-1837)*. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1938

La Universitat a Cervera

La derrota de la ciutat de Barcelona, després del setge de 1714, i la fi de la Guerra de Successió van comportar el tancament dels sis estudis generals (Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic i Tortosa) que fins a aquell moment hi havia a les terres del Principat de Catalunya.

El 1715 l’educació superior es va traslladar a Cervera i el Reial decret d’erecció, signat per Felip V l’any 1717, establia la unificació de tots els estudis i la creació d’una nova universitat a Cervera. Aquesta esdevingué la més gran arquitectura pública aixecada al Principat durant el segle XVIII.

La Universitat de Cervera es va organitzar en set grans facultats (Teologia, Cànons, Lleis, Medicina, Filosofia i Humanitats), amb un total de vint-i-quatre càtedres, nou de les quals estaven controlades pels jesuïtes fins que van ser expulsats d’Espanya l’any 1767.

A partir de la dècada dels quaranta del segle XVIII, la ciutat de Barcelona va elevar diverses sol·licituds per al restabliment de l’Estudi General a la ciutat.

Francesc Xavier Parcerisa (dibuix) i S. Ysla (gravat litogràfic), *Universitat de Cervera*. Publicada a: Piferrer, Pau i Parcerisa, Francesc Xavier. *Recuerdos y Bellezas de España. Obra destinada para dar a conocer sus monumentos, antigüedades, paisajes, etc., con láminas dibujadas del natural y litografiadas por F. J. Parcerisa y acompañadas con texto de P. Piferrer. Principado de Cataluña. Comprende las provincias de Barcelona, Gerona, Tarragona y Lérida*. Barcelona: Joaquín Verdaguer, 1839

La restauració a la ciutat de Barcelona

Amb l’aprovació del Reglament general d’instrucció pública (29 de juny de 1821), l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir la restauració de la Universitat a la ciutat, en un acte solemne que tingué lloc al Saló de Cent el 16 de febrer de 1822.

La restauració de l’absolutisme per part de Ferran VII l’any 1823 va restablir una vegada més la Universitat a Cervera. Un cop mort el monarca, i a petició de l’Ajuntament de Barcelona, el 1835 s’aprovà una Reial ordre que permetia la instauració de quatre càtedres de Jurisprudència a la ciutat.

El dia 1 de setembre de 1837 es va restablir, de manera provisional, la Universitat Literària de Barcelona, una directriu que restituïa de manera definitiva els estudis a Barcelona.

Restaurada a la ciutat comtal, la Universitat s’instal·là a les dependències de l’antic convent del Carme. El mal estat de la construcció i la no adequació de les instal·lacions, van obligar el rector Víctor Arnau a sol·licitar una nova construcció, que el 1859 es va encarregar a l’arquitecte Elias Rogent.

Adolphe Hedwige Alphonse Delamare, Claustre del convent del Carme a Barcelona, c. 1826 o 1827. Museu Nacional d’Art de Catalunya, dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art, 2017. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona (2020)

La nova Universitat Literària de Barcelona

L’arquitecte Elias Rogent va dissenyar un primer projecte per emplaçar el nou edifici universitari al solar de l’antic convent del Carme però la insuficiència de l’espai, així com la gran quantitat d’expropiacions que s’havien de fer, feren desestimar el projecte.

L’enderroc de les muralles de Barcelona (1854-1856) i l’aprovació del Pla Cerdà, l’any 1859, havien proveït a l’Estat d’un gran nombre d’espais dins de la nova ciutat. Així fou com s’emplaçà la construcció en la seva ubicació actual. Les obres van començar el dia 1 d’octubre de 1863.

Les obres conclogueren de manera definitiva el 1893 amb la instal·lació de la reixa que circumdava el jardí. En aquesta època la Universitat comprenia cinc grans facultats: Ciències, Filosofia i Lletres, Medicina, Farmàcia i Dret. Totes es van emplaçar a la nova Universitat excepte la Facultat de Medicina, que romangué a l’Hospital de la Santa Creu fins a la inauguració el 1906 del seu nou edifici annex a l’Hospital Clínic, dissenyat per l’arquitecte Domènec i Estapà.

Marco Sala, Vista de l’Eixample amb l’Edifici de la Universitat Literària de Barcelona en construcció, c. 1865.

La Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1939)

La vida universitària durant els primers anys del segle XX estigué marcada per nombroses trobades destinades a modernitzar el sistema educatiu, destacant el I Congrés Universitari de Catalunya (1903-1904), els Estudis Universitaris Catalans (1906) i el II Congrés Universitari Català (1918).

Durant les primeres dècades, es va aglutinar una generació de nous professors renovadors, i sovint de reconegut catalanisme, que marcarien el caràcter de la institució universitària durant el primer terç de la centúria. Hi trobem personalitats com els filòlegs Pompeu Fabra i Antonio Rubió i Lluch, el jurista Josep Pella, l’historiador Francesc Carreras Candi o l’arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafalch. També cal esmentar els noms de Pere Bosch i Gimpera i Jaume Serra Húnter, que serien els rectors durant el període republicà.

Amb l’adveniment de la II República espanyola i l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de la Universitat de Barcelona, el 7 de setembre de 1933, la institució es va convertir en la Universitat Autònoma de Barcelona, denominació que convé no confondre amb la universitat fundada el 1968 a Bellaterra, i estava regida per un patronat amb representants del Govern de la República, la Generalitat i el claustre universitari.

Josep Clarà, Medalla del Centenari de la Restauració de La Universitat de Barcelona, 1937.

La universitat durant el franquisme (1939-1975)

L’intens bombardeig de Barcelona durant la guerra civil també va afectar la Universitat. El 18 de març de 1938, les bombes de l’aviació italiana van causar greus desperfectes a teulades, sostres, finestres i laboratoris de la universitat, on també s’havien instal·lat dos refugis antiaeris al soterrani, construïts durant el mes d’octubre de 1936.

El 3 de febrer de 1939 es va suprimir l’estatut universitari, i començà un període de repressió, durant el qual fou depurat més del 70 % del professorat i s’eliminà la llengua i cultura catalanes de la vida acadèmica.

Els anys cinquanta i seixanta del segle XX van estar marcats per la lluita estudiantil contestatària, amb esdeveniments de gran importància com la constitució de la primera assemblea lliure d’estudiants del Paranimf (1957), la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants i la Caputxinada (1966) i l’assalt al Rectorat del gener de 1969.

La cessió de l’antiga Finca Güell a l’Ajuntament de Barcelona va constituir una excel·lent oportunitat per construir una veritable ciutat universitària entorn de l’avinguda Diagonal. Aquesta zona començà a poblar-se amb les facultats de Farmàcia (1957), Dret (1958), Belles Arts (1960), Empresarials (1961), Econòmiques (1967-1968), Física i Química (1969), Psicologia i Pedagogia (1970), Filosofia i Geografia i Història (1970) i Biologia (1975).

La galeria de retrats dels rectors de La Universitat de Barcelona: després del bombardeig del mes de març de 1938.

La transició democràtica i el restabliment de l’autonomia universitària

Els anys setanta i vuitanta del segle XX van estar marcats per l’enorme transformació social, política i econòmica, que començava el llarg camí de la transició amb les eleccions generals de 1977 i el retorn del president Josep Tarradellas. El període vingué marcat pel rectorat del filòleg Antoni Badia i Margarit (1978-1986), que va significar un temps de modernització i democratització de les estructures universitàries a tots els nivells, així com de recuperació de la llengua i cultura catalanes com a base de l’educació superior.

L’aprovació de la Constitució (1978) i de l’Estatut d’autonomia (1979), juntament amb la Llei de reforma universitària de 1983, va obrir les portes a la recuperació de l’Estatut d’autonomia de la Universitat de Barcelona, que fou aprovat per la Generalitat el dia 1 de juliol de 1985.

Els rectorats de Josep Maria Bricall (1986-1994) i d’Antoni Caparrós (1994-2001) van consolidar aquesta autonomia i marcaren la radical transformació i expansió de la mateixa Universitat, que erigí noves facultats: Geologia (1985-1986), el Campus de la Salut de Bellvitge (1982) i la reforma i adaptació del Campus de Mundet (1995).

Manuel Armengol, fotografia de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona que es van fer al Paranimf entre els dies 27 i 30 de maig de 1976. Arxiu Nacional de Catalunya.

La Universitat avui

Els estatuts d’autonomia universitària es van renovar el 1997 i el 2003, i s’hi subratllà el paper de les diverses facultats com a eixos de l’activitat acadèmica, i es reforçaren la recerca, la docència, la transferència del coneixement i els ponts amb el món productiu i tecnològic.

La Universitat de Barcelona actualment està formada per una comunitat de més de setanta mil persones entre estudiants, professorat i personal d’administració i serveis, que integren una estructura formada per setze facultats organitzades en sis campus universitaris, el Parc Científic de Barcelona i nou centres adscrits. Es tracta de la segona universitat més gran d’Espanya, i una de les més ben posicionades en els rànquings internacionals, on sovint apareix com la primera del país.

En aquest marc, la Universitat vol respondre a les necessitats de la societat, i adapta els seus graus, màsters i programes de doctorat a l’espai europeu d’educació superior.

La Universitat de Barcelona és la millor universitat d'Espanya.
Un record per les persones que recentment ens han deixat.
In memoriam

Un espai per al record dels membres de la comunitat de la Universitat de Barcelona que ens han deixat recentment.

Més informació