L'última victòria abans de la derrota final

Lʼany passat, en la mateixa col·lecció, lʼinvestigador Xavier Rubio va publicar Almenar 1710. Victòria anglesa a Catalunya (Llibres de Matrícula, 2008), en què es reconstruïa minuciosament la campanya militar del 1710 i sʼexposava la batalla amb tota mena de detalls.

Una carta que va trobar el catedràtic de llengua catalana de secundària Gustau Erill mentre feia una recerca toponímica dʼaquesta zona del Bages va permetre descobrir aquesta batalla pràcticament desconeguda i donar llum a lʼexèrcit català, que havia romàs pràcticament ocult a la historiografia i que lluitava a lʼinterior, lluny del setge de Barcelona. La carta, xifrada i guardada entre els papers del Consell de Cent a lʼArxiu Històric de Catalunya, la va escriure el comandant en cap de lʼexèrcit català Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, i narra lʼevolució de la batalla contra les tropes borbòniques capitanejades pel mariscal de camp José Carrillo de Albornoz, marquès de Mondemar, i els brigadiers José Vallejo i Diego González.

Un cop contextualitzada, aquesta carta va permetre delimitar amb detall el camp de batalla, i els investigadors de DIDPATRI van pentinar el terreny per trobar-hi restes. Van rescatar centenars de bales de plom, sivelles, alguna ferradura i altres elements. Es va utilitzar tecnologia avançada de prospecció geofísica en combinació amb sistemes dʼinformació geogràfica GIS, i van localitzar lʼescenari de la batalla i validar bona part de les descripcions aportades per les fonts textuals.

La topada va concentrar prop de 5.000 combatents, 3.000 per la part borbònica i poc més de 2.000 en el bàndol austriacista. La victòria es va deure, en bona mesura, al coneixement del terreny per part dels catalans, que van aconseguir encerclar lʼenemic al turó de Mussarra, on hi havia el centre de comandament i el polvorí, i empaitar-los fins a Sant Llorenç Savall i Sabadell.

Lʼescenari del combat està pràcticament intacte, i el director científic de la recerca, Francesc X. Hernández, autor dʼHistòria Militar de Catalunya (4 vol. Dalmau Editors) assegura que es tracta dʼun cas únic, ja que no hi ha cap altre camp de batalla de la Guerra de Successió en què es facin prospeccions dʼaquesta mena. En opinió dʼHernández, «els catalans van creure en la victòria militar. Era possible i probable, i des del punt de vista tècnic van estar a punt dʼaconseguir-la».

La Guerra de Successió espanyola va tenir lʼepíleg en la campanya catalana del 1713-1714, període en què els catalans van dur a terme una doble revolució política i militar que va posar en escac a Felip V. Les forces espanyoles van haver de rebre el suport massiu de Lluís XIV per tal de doblegar els catalans. Barcelona va resistir fins al setembre del 1714. A lʼinterior, lʼexèrcit català, comandat pel marquès del Poal, va mantenir una activitat frenètica. El 13 dʼagost del 1714, a Talamanca, les forces del marquès del Poal van lliurar una dura batalla contra les columnes borbòniques. Va ser la darrera victòria en una batalla campal de lʼexèrcit català. Tot seguit Poal va intentar ajudar Barcelona, però la delicada situació militar de la ciutat ja havia arribat a un punt de no-retorn.

La carta dʼAntoni Desvalls va animar la defensa de Barcelona, que feia més dʼun any que suportava un dur setge per part de les tropes borbòniques comandades pel duc de Berwick, i va caure tot just un mes després. Amb tot, la darrera plaça forta catalana a caure va ser la ciutat de Cardona, governada pel germà del marquès del Poal, i els efectius de la batalla de Talamanca no van ser vençuts ja que van acollir-se a la capitulació del castell de Cardona el 18 de setembre del 1714.

Els germans Desvalls van formar part del primer gran exili polític de la història de Catalunya, que va afectar més de 15.000 persones, i es van posar ambdós al servei de lʼemperador Carles VI dʼÀustria participant en la gerra que lʼimperi lliurava contra els turcs.

Els investigadors del grup de recerca DIDPATRI (SGR 2009-245) tenen una dilatada experiència quant a recerca en història militar, arqueologia del conflicte i museïtzació dʼespais polioercètics. Entre les excavacions de camps de batalla més rellevants, coordinades o en què ha participat el grup, cal destacar els camps de batalla següents: Almenar (1711); Cardedeu (1808); Oravais, Finlàndia (1808). El grup també ha participat en la prospecció i excavació de camps dʼaviació de la república espanyola: el Monjos, Cardedeu i Santa Oliva. Pel que fa a les museïtzacions més rellevants dissenyades o dirigides pel grup, cal assenyalar les muralles andalusines i renaixentistes de Dalt Vila dʼEivissa, la fortificació de la ciutadella ibèrica de Calafell, les muralles renaixentistes de Ceuta, les estacions didàctiques de les muralles renaixentistes de Melilla, les estacions didàctiques del camp dʼaviació de la Garriga, el projecte de museïtzació del castell de Tarifa i la ruta dels castros a Salamanca.

A hores dʼara estan duent a terme una important recerca sobre la batalla de Prats de Rei, també durant la Guerra de Successió, considerada la contesa més important en terres catalanes abans de la batalla de lʼEbre (1938).