El naturalista Cuvier i el filòsof Hegel: relat de dues vides paral·leles

Georges Cuvier
Georges Cuvier
Recerca
(11/03/2010)

El caràcter mundà, el dogmatisme ideològic i una certa impopularitat són alguns dels punts en comú de les biografies del naturalista Cuvier i del filòsof Hegel, tal com destaca el llibre Las vidas paralelas de Georges Cuvier y Georg Wilhelm Friedrich Hegel. Naturaleza y filosofía, una obra del catedràtic del Departament de Biologia Animal Adrià Casinos, expert en biomecànica i en estudis sobre teories evolutives. El llibre, editat recentment en la col·lecció Monografías, del Consell Superior dʼInvestigacions Científiques (CSIC), aborda les cruïlles biogràfiques i les coincidències espacials i temporals de les vides de Cuvier i Hegel, dues figures de referència en el món de la ciència i del pensament filosòfic.

Georges Cuvier
Georges Cuvier
Recerca
11/03/2010

El caràcter mundà, el dogmatisme ideològic i una certa impopularitat són alguns dels punts en comú de les biografies del naturalista Cuvier i del filòsof Hegel, tal com destaca el llibre Las vidas paralelas de Georges Cuvier y Georg Wilhelm Friedrich Hegel. Naturaleza y filosofía, una obra del catedràtic del Departament de Biologia Animal Adrià Casinos, expert en biomecànica i en estudis sobre teories evolutives. El llibre, editat recentment en la col·lecció Monografías, del Consell Superior dʼInvestigacions Científiques (CSIC), aborda les cruïlles biogràfiques i les coincidències espacials i temporals de les vides de Cuvier i Hegel, dues figures de referència en el món de la ciència i del pensament filosòfic.

Cuvier i Hegel, com a hereus de la il·lustració tardana i membres d’una generació comuna, coincideixen en les dates de naixement i de mort. Tots dos van viure immersos en una Europa convulsa que presagiava canvis profunds en l’equilibri polític continental i en la ciència, amb personatges com ara Hooke, Buffon, Lavoisier, Lamarck, Owen, Linée, Humboldt i Lyell. A més, com a element en comú, al llarg de les seves vides expressen una notòria confrontació amb la Naturphilosophie. D’altra banda, una fe reformada els donava un ampli marge intel·lectual per generar un pensament autònom i personal. Casinos apunta que «un fil argumental important per traçar de manera paral·lela les vides d’ambdós personatges és que totes les coincidències mencionades van tenir lloc perquè tots dos van formar part d’una generació  protagonista d’un moment únic en la història europea, un moment que es pot qualificar de plenitud en tots els àmbits».

 
Georges Cuvier (Montbéliard, 1769 - París, 1832) s’ha considerat el fundador de l’anatomia comparada i de la paleontologia. Era contrari a les idees lamarckianes, metòdic i ambiciós, i tenia una gran capacitat de treball. És un referent clau del pensament predarwinista per entendre els grans canvis en la visió científica dels darrers segles. Cuvier, amb un brillant perfil social que lluïa en les elits capitalines, va ser un científic ambiciós que distava de la imatge caricaturesca i clàssica dels naturalistes de l’època.
 
«La figura de Cuvier era molt més complexa que la imatge del vilà, oportunista i enemic de la idea lamarckiana d’ evolució que normalment se’ns transmetia», escriu  l’autor. En concret, el llibre presenta Cuvier com el primer zoòleg, a escala continental europea, que aborda des d’una perspectiva metodològica el desafiament de trobar una base científica per a la classificació natural. La difícil interpretació del registre fòssil, el paradigma evolutiu, el mètode científic, la classificació dels éssers vius i el pensament catastrofista són referents constants del pensament de Cuvier que es reflecteixen en el llibre. «Tot el que està relacionat amb la intel·ligència de Georges Cuvier té un cert component llegendari. És el cas de l’extraordinària mida del seu cervell, que es va revelar en l’autòpsia», apunta Casinos.
 
El llibre també revisa el mite del Cuvier com a fundador de l’anatomia funcional. Segons l’a utor, per a Cuvier l’anatomia era el mitjà per construir un esquema racional i predictiu de classificació animal, «i la idea d’adaptació mai no va passar per la seva ment». L’autor també recorda com la Naturphilosophie, fortament influïda pel transcendentalisme kantià, no va implicar només la història natural, i en concret, la morfologia, sinó que també es va involucrar en altres àrees de la ciència experimental. «La Naturphilosophie, en el marc de la història natural, té un referent últim fonamentalment morfològic, és a dir, d’estudi de la forma», comenta Casinos. 
 
Georg Wilhelm Friedrich Hegel (Stuttgart, 1770 - Berlín, 1831) representa la màxima expressió de l’idealisme alemany, la dialèctica com a estructura de la realitat i del coneixement. Amb aquest filòsof neix un nou sistema filosòfic d’un idealisme extrem, en què és literalment impossible assumir que la idea pugui derivar de quelcom relacionat amb el món material, en concret, amb la natura. Per a Casinos, la vida quotidiana de l’autor de la Fenomenologia de l’esperit tampoc no s’ajusta a la idea caricaturesca que es tenia dels filòsofs, i mostra un perfil afable, capaç d’escoltar i d’acceptar arguments contraris, sempre que la temàtica no sigui de filosofia. El pensament hegelià, que atorga graus de perfecció al coneixement, es fonamenta en un nou sistema filosòfic que ha d’integrar la lògica, la filosofia de la natura i la de l’esperit, en un procés d’elevació des de la mera apreciació sensorial dels fenòmens. «Però el sistema que Hegel havia construït com la quinta essència de la racionalitat, esclataria poc després de la seva mort, com si només ell hagués estat literalment l’únic capaç de marcar la pauta i garantir la unitat».
 
El 14 de novembre del 1831, Hegel va morir a Berlín a causa del còlera. Georges Cuvier, víctima de la mateixa malaltia, ho va fer el diumenge 13 de maig del 1832.