Lʼarqueòleg Jordi Serrallonga: «A les Galápagos, com a la Terra primigènia, la vida sʼobre camí»

 

No, no va ser un bon inici. Ell esperava un altre tipus de paisatge. En veure els camps de laves i els exemplars de palo santo sense fulles va pensar que tota la vegetació era morta. Lʼanatomia dʼanimals com ara les tortugues gegants i les iguanes li van fer imaginar un paisatge prehistòric anterior als diluvis i les extincions que havia defensat un antievolucionista com George Cuvier. I la forta radiació solar, juntament amb la seva incòmoda indumentària dʼexplorador victorià, van acabar de fer la resta.

 

 

Lʼextinció forma part de lʼevolució. En lʼactualitat la natura ens mostra les espècies que han sobreviscut, les que han estat seleccionades gràcies a les seves adaptacions al medi, però moltes altres espècies han quedat a mig camí. Fins i tot espècies que durant milers dʼanys van tenir èxit evolutiu, després van desaparèixer i avui només en trobem la petjada fossilitzada. Sense anar gaire lluny, sempre sʼha dit que lʼHomo sapiens és lʼespècie elegida; ara bé, ningú ens assegura, després de 250.000 anys al planeta, el nostre futur biològic... De ben segur que ens extingirem i això no implica cap missatge catastrofista més enllà que no volem ser nosaltres la generació protagonista.

 

«No som lʼespècie elegida», recorda vostè al seu llibre. Darwin ho va dir fa cent cinquanta anys, i el seu llegat va revolucionar el pensament científic i humà. Per què no sʼacaba dʼacceptar la teoria de lʼevolució en alguns col·lectius?

 

Mʼagrada que em faci aquesta pregunta. Penso que la no acceptació de la teoria de lʼevolució —paral·lelament a la celebració de lʼAny Darwin vam viure atacs ferotges contra el darwinisme— és una manera de negar lʼatzar. En un moment de crisi econòmica (recordem la caiguda internacional de la borsa), dʼaugment de lʼatur en molts països, en un moment de desil·lusions i buidor, molta gent prefereix pensar que el seu origen (creació) i el decurs per la vida (evolució) es troben sota la batuta dʼun dissenyador intel·ligent més que de lʼatzar. Potser és el retorn al mite per defugir la realitat. I això és una cosa que no critiquem pas els científics: cadascú és lliure de pensar i creure el que vulgui. Lʼúnic que critico és que algú pensi que lʼensenyament del creacionisme o del disseny intel·ligent sʼha de fer a la mateixa aula de biologia on sʼensenya la gènesi de la vida des dʼuna perspectiva científica. La ciència pot explicar lʼorigen i lʼevolució de la vida sense la participació ni el concurs de cap tipus de mite diví.

 

 

El viatge de Charles R. Darwin, cinc anys de circumnavegació, va esdevenir la veritable carrera universitària dʼun jove esnob anglès que, com la majoria de cavallers de la seva època, era creacionista. Una mena de viatge iniciàtic que mʼobliga a dividir la història de la ciència en dues etapes ben diferenciades: abans de Darwin (aD) i després de Darwin (dD). El després de Darwin va començar quan el teòleg, ja reconvertit en naturalista, desembarca a Anglaterra i escriu la primera de les seves llibretes vermelles, on ja intueix el mecanisme de la selecció natural. Les observacions al llarg del seu periple, les errades dʼaprenent i els encerts de personatge despert, van ser lʼaprenentatge que no només va canviar la història de la ciència sinó també la història de la humanitat.

 

 

Al començament, van ser converses no gaire apassionants ni acalorades; tot just discutien passatges de la Bíblia. Però la lectura dels Principis de geologia, de Charles Lyell, les observacions de Darwin al llarg del viatge i les seves idees abolicionistes, van convertir les trobades del capità i el seu company en discussions ferotges. El genial Robert Fitz Roy es va penedir dʼhaver embarcat un jove inquiet com Darwin. Què hauria passat si Fitz Roy no hagués acceptat Darwin com a acompanyant —i naturalista no remunerat—, en lʼaventura de lʼHMS Beagle?

 

 

Opino que sí. Dʼalguna manera, la malaltia va ser una mena dʼexcusa que Darwin, ajudat per la seva dona, Emma, va utilitzar subtilment per aïllar-se de les reunions i compromisos socials tan freqüents a lʼèpoca. Així, el fet de tancar-se a la casa del petit poblet de Down (avui Downe), va fer possible que Darwin pogués generar una producció escrita encara no superada per cap altre científic, i això que només treballava les poques hores al dia en què no se sentia indisposat a causa dels símptomes de la malaltia.

 

 

Abans de 1859, Darwin havia escrit les seves llibretes vermelles sobre la selecció, però, efectivament, eren escrits inèdits. Havia enviat moltes cartes als seus «mosqueters» (Henslow, Lyell, Hooker i Huxley), en què parlava dʼidees revolucionàries que tots quatre lʼanimaven a publicar. Però passaven els anys i Darwin tenia por de les reaccions acadèmiques, socials i religioses; no sʼatrevia a fer el gran pas, tot i que la mort de la seva estimada filla Annie el va dur a qüestionar les seves creences religioses. Finalment, la recepció del treball del jove Wallace va ser el detonant que van utilitzar els amics de Darwin per animar-lo a publicar Lʼorigen de les espècies, mesos després que lʼany 1858 es presentés a la Societat Linneana de Londres una comunicació conjunta de Darwin i Wallace: la primera publicació sobre la teoria de la selecció natural. Els dos científics van compartir la paternitat de la idea i també una gran amistat, com a mostra del pacte entre dos cavallers de la ciència que van fer prevaler lʼavenç científic per sobre de la fama personal.

 

Sempre he dit que lʼevolució de lʼUnivers és paral·lela a lʼevolució de la Terra, de la vida i la humanitat. Ho vaig aprendre de Carl Sagan ja de molt petit. A Darwin li hauria agradat saber que la seva teoria, publicada lʼany 1871, sobre lʼorigen simiesc i africà de la humanitat, no només lʼhem pogut demostrar amb la troballa de restes paleoantropològiques i arqueològiques a la Gran Falla del Rift, sinó que és paral·lela a lʼorigen geològic dʼunes illes que, després de la seva decepció inicial, el van captivar per sempre: les Galápagos. A les Galápagos, com a la Terra primigènia, la vida sʼobre camí.

 

 

Són tantes les preguntes... però suposo que vostè mʼobligarà a escollir. En relació amb el gran debat entre creacionistes i evolucionistes que va tenir lloc a Oxford lʼany 1860 (ara fa 150 anys), i després que Thomas H. Huxley pronunciés que preferia descendir dʼun simi abans que dʼun home intel·ligent i ridícul com el bisbe Samuel Wilberforce, mʼhauria agradat preguntar a Darwin si, en cas de ser present a la sala, ell hauria respost de la mateixa manera a les impertinències del bisbe dʼOxford. Em temo que amb un somriure als llavis em convidaria a prendre el te per tal de defugir la seva resposta, però inquiet pel meu regal: una ampolla dʼAnís del Mono.