Canvi de cos en la realitat virtual

Els investigadors, que pertanyen al grup Entorns Virtuals en Neurociències i Tecnologia Experimental de la UB (Event Lab UB) dirigit pel professor Slater, han dut a terme un experiment per demostrar com es pot enganyar un home perquè cregui que li ha canviat el cos i sʼha transformat en el dʼuna dona. En un altre experiment, lʼequip també ha mostrat com es pot fer servir una tècnica similar per provocar la il·lusió dʼestar gras. Tal com explica el professor Slater, «la realitat virtual té la capacitat de transformar les nostres sensacions, no només sobre on som, sinó també sobre qui som».

Hi ha diverses aplicacions possibles dʼaquesta recerca. Una se situa en el terreny científic, perquè els resultats podran ajudar els investigadors a comprendre com crea el cervell una representació del propi cos, és a dir, com distingeix el que forma part del nostre cos del que no. Una altra aplicació se situa en el camp de la rehabilitació, per exemple per ajudar les persones a superar problemes mèdics relacionats amb il·lusions de distorsió corporal i el dolor associat. Aquesta tècnica també es pot utilitzar amb finalitats dʼentre­teniment, de manera que permeti als usuaris no només transformar lʼescenari on es troben, sinó també transformar-se ells mateixos.

En lʼarticle «First Person Experience of Body Transfer in Virtual Reality», lʼequip de científics de la UB exposa com es va utilitzar la realitat virtual per fer que un conjunt dʼhomes tinguessin la il·lusió que el seu cos, en un entorn virtual, sʼhavia transformat temporalment en el dʼuna dona. Els 24 homes que van participar en lʼexperiment es van col·locar un casc de realitat virtual que els situava en una habitació virtual, en la qual podien veure dues persones virtuals: una dona gran que estava dreta i acariciava el braç dʼuna noia jove que estava asseguda. Després dʼobservar aquesta escena durant uns minuts, el punt de vista de lʼhome es transferia al de la noia. En mirar cap avall, veien en la realitat virtual que el seu cos havia estat substituït pel cos virtual de la noia; si es miraven en un mirall virtual, veien el seu propi reflex com el cos de la noia. Quan la dona acariciava lʼespatlla de la noia, notaven la carícia al seu cos real, de manera que sʼestablia una sincronia entre el que veien en la realitat virtual i el que sentien.

En un estudi més recent, 22 participants masculins es van introduir en un entorn de realitat virtual mitjançant un visor especial que feia el seguiment dels moviments del cap. Quan miraven cap avall, veien el seu cos diferent: un cos amb una panxa molt més grossa que la seva. Els participants utilitzaven un dispositiu per donar-se cops a la panxa i el que veien en la realitat virtual era un pal que donava cops a la seva panxa més arrodonida, i sentien que la seva panxa real estava rebent aquests cops de manera sincronitzada amb el que estaven veient. Per tant, els participants veien com sʼestaven donant cops a una panxa més grossa i, alhora, notaven els cops a la panxa real, la qual cosa els proporcionava la il·lusió que la seva pròpia panxa era grossa. Lʼevidència sobre la sensació dʼil·lusió es va recopilar per mitjà de respostes a un qüestionari i comparacions entre les estimacions dels mateixos participants sobre les dimensions de les panxes abans i després de lʼexperiment.

Entre els col·laboradors dʼaquest projecte hi ha María V. Sánchez-Vives, investigadora ICREA a lʼInstitut dʼInvestigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS); Bernhard Spanlang, investigador a lʼEvent Lab; Jean-Marie Normand, investigador posdoctoral a lʼEvent Lab; Elias Giannopoulos, ajudant de recerca a lʼEvent Lab, i Olaf Blanke, director del Laboratori de Neurociència Cognitiva (LNCO) del Brain Mind Institute, Institut Federal de Tecnologia de Suïssa.

Referències:

Slater, M.; Spanlang, B.; Sánchez-Vives, M. V.; Blanke, O. «First Person Experience of Body Transfer in Virtual Reality». PLoS ONE, 2010, 5(5): e10564. doi:10.1371/journal.pone.0010564