Notícies

Inici  >  Notícies > Norbert Bilbeny: «La informació i les xarxes virtuals no ens han de fer perdre...

Norbert Bilbeny: «La informació i les xarxes virtuals no ens han de fer perdre el coneixement i el diàleg, essencials a les humanitats»

El catedràtic Norbert Bilbeny.

El catedràtic Norbert Bilbeny.

22/08/2011

El catedràtic i director del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica, Norbert Bilbeny, ha dirigit, juntament amb la investigadora doctoral del mateix Departament Martha Palacio, el curs Present i futur de les humanitats, a Els Juliols 2011, en el qual es van plantejar diverses qüestions sobre aquesta disciplina en la nova realitat de transformació tecnològica i social, i les perspectives de futur que tenen les humanitats a la universitat.


Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és catedràtic d’Etica a la UB des de l’any 1990. Ha estat investigador o professor convidat a diferents universitats de tot el món (Berkeley, Toronto, Chicago, Mèxic). Va començar treballant sobre temes d’història de la filosofia catalana i sobre ètica kantiana. La seva especialitat són les qüestions interculturals, l’ètica de la ciutadania i el cosmopolitisme. Col·laborador habitual en els mitjans de comunicació (Avui, Diari de Barcelona, i actualment a La Vanguardia), és autor d’una nombrosa bibliografia tant en català com en castellà. Va guanyar el Premi Josep Pla el 1984 amb Papers contra la cinta magnètica, i l’Anagrama d’assaig el 1987 amb La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. Ha publicat també Carta a un estudiant d’humanitats (Ara Llibres, 2005).
 

 

Quin paper i quina funció tenen avui les humanitats?
 
El paper de les humanitats va més enllà de la transmissió del saber que anomenem humanístic. És ajudar-nos a conèixer i valorar què ens fa «humans» als humans. Les humanitats són, per descomptat, coneixement i saber ¾a Occident tenim 2.500 anys d’experiència sobre la qüestió¾. Però el més vell, i alhora més nou, de les humanitats és que ens «eduquen en humanitat». L’erudició literària, el saber històric, la reflexió filosòfica, són una eina i un camí cap a aquest objectiu, que els engloba i transcendeix: el de «fer-se humà». D’altra banda, la funció de les humanitats és desvetllar l’interès i treballar ¾o cultivar, d’aquí la cultura humanística¾ totes les capacitats i habilitats (memòria i imaginació, enteniment i reflexió, lectura i escriptura, escolta i parla), per tal que aquest objectiu de l’educació en humanitat sigui possible.
 
 
Quin balanç fa fins avui de l’aplicació del Pla Bolonya a les humanitats?
 
Crec que encara és massa d’hora per fer balanç. En principi, haurà de ser un balanç positiu. No hem d’escatimar esforços perquè sigui així, tot i que la crisi econòmica actual afebleix els recursos materials i acadèmics per aconseguir-ho. Però veig alguns signes inquietants: la tecnificació de l’ensenyament, útil en tants aspectes, perjudica la proximitat entre els universitaris, la relació personal professor-alumne (Internet substitueix la conversa, fins i tot per telèfon) i la classe centrada en l’exposició oral seguida de debat. Hem de penjar menys textos i comprar més llibres! Parlar més i millor i llegir menys presentacions de PowerPointsense ni mirar l’alumne. En resum, que la informació i les xarxes virtuals no ens facin perdre el coneixement i el diàleg, essencials a les humanitats.
 
 
La progressiva tendència a l’especialització i l’eclosió dels anomenats estudis culturals (cultural studies) han conformat el panorama actual de  l’ensenyament de les humanitats. Quina opinió li mereixen aquests fenòmens?
 
L’especialització és necessària. I tenir, malgrat tot, una visió general, encara ho és més. Una cosa no treu l’altra: són complementàries. Aquest és el talent i el mèrit de la docència i la recerca en humanitats. D’altra banda, els estudis culturals, unainstitució eminentment nord-americana, ja són cosa del passat. Van ser una reacció a l’etnocentrisme, l’elitisme i el masclisme d’una certa manera d’entendre les humanitats. No és que hàgim superat aquesta visió, però els programes culturalistes que la criticaven s’han revelat superficials, inconsistents, i sobretot, més lligats als interessos corporatius dels campus de lletres que no pas a una reflexió rigorosa sobre el saber humanístic avui.
 
 
Quines mesures recomanaria per a la revalorització de les humanitats?
 
La primera, que els humanistes siguem més crítics i autoexigents amb nosaltres mateixos. Menys arrogància, i també menys corporativisme. Més obertura a la ciència i més implicació en l’economia i l’organització social. Hem de desestimar d’una vegada la idea que les humanitats no són útils. És útil l’economia, la cosmologia, etc.?
 
Dit això ¾i donant per fet el nostre esforç pel rigor i el servei social¾, cal que les autoritats universitàries i polítiques ens donin més suport. No hi ha empresa, ni universitat, ni participació política, sense persones, o almenys sense un bon grapat de professionals capaços d’interpretar, valorar i ajudar a determinar el futur del món; sense gent que pensi per ella mateixa i sàpiga comunicar-se amb la resta, amb una certa idea de l’interès comú. En resum, per revaloritzar les humanitats no n’hi ha prou de ser un humanista: cal tenir també una visió realista d’allò que ens interessa com a país i com a societat que vol sobreviure.   
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona