Notícies

Inici  >  Notícies > Dani Cortijo: «En plena era de la comunicació 2.0 els estudiosos no ens podem...

Dani Cortijo: «En plena era de la comunicació 2.0 els estudiosos no ens podem permetre el luxe de seguir pensant només per a l'autoconsum»

En el cicle Passejades amb història d’Alumni UB, l’historiador Dani Cortijo ens descobreix la història de la ciutat de Barcelona, lluny dels tòpics turístics.

En el cicle Passejades amb història d’Alumni UB, l’historiador Dani Cortijo ens descobreix la història de la ciutat de Barcelona, lluny dels tòpics turístics.

La ciutat amaga racons que sovint passen desapercebuts, com és el cas de la Col·legiata de Santa Anna, un oasi de tranquil·litat al costat de la Plaça Catalunya.

La ciutat amaga racons que sovint passen desapercebuts, com és el cas de la Col·legiata de Santa Anna, un oasi de tranquil·litat al costat de la Plaça Catalunya.

Cortijo ens mostra un tram de l'antiga muralla romana de Barcelona, ocult a l’interior d’una botiga del carrer del Call.

Cortijo ens mostra un tram de l'antiga muralla romana de Barcelona, ocult a l’interior d’una botiga del carrer del Call.

16/05/2011

Entrevistes

Dani Cortijo és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos articles, recollits al llibre 1001 días que cambiaron el mundo, i ha col·laborat en l’obra Història de l’esperanto als Països Catalans. Recull d’articles. A més, és autor d’Històries de la història de Barcelona, del qual se n’han venut més de 6.000 exemplars. Aquest llibre neix a partir del seu blog, Altres Barcelones, guanyador dels Premis Blocs Catalunya 2009, en la categoria de cultura, on ofereix una nova visió de la ciutat a través de les diverses parts de la seva història.

Cortijo és també el creador de la xarxa Barcelonasfera, el directori de blogs sobre Barcelona i les seves antigues viles. Amb altres joves historiadors, ha engegat el projecte HistoTube, que té com a objectiu posar a l’abast de docents, alumnes i persones interessades en la història i el patrimoni catalans, una selecció dels vídeos que es poden trobar a la xarxa sobre aquesta temàtica.

Més recentment, ha iniciat una col·laboració amb el Cercle d’Humanitats Alumni UB per dur a terme un cicle de rutes per conèixer la història de la ciutat de Barcelona lluny dels tòpics turístics. El cicle, anomenat Passejades amb història, es va estrenar el 5 de març amb la ruta històrica «La invenció del barri Gòtic» i va penjar el cartell de places exhaurides. La segona ruta, «El Raval: el barri proscrit», va tenir lloc el 3 d’abril i va repetir l’èxit d’assistència, fins al punt que la convocatòria es va ampliar a tres torns. Sota el guiatge de l’historiador Dani Cortijo, el cicle Passejades amb història d’Alumni UB pretén desvetllar trossets ocults del passat escampats per la ciutat.
 
Blogaire, escriptor, guia... Com i quan va començar aquesta aventura?
Per entendre-ho ens hauríem de remuntar a cinquè de primària. Aleshores, quan tothom volia ser astronauta o futbolista, jo ja tenia clar que em volia dedicar a la història. Va ser a l’institut, però, quan vaig començar a sentir una enveja sana pels meus professors. M’imaginava davant d’una pissarra intentant convèncer l’audiència de la importància de conèixer el nostre passat.
 
El primer any de carrera ja vaig decidir que, a més d’estudiar, havia de començar a adquirir experiència com a docent i vaig treballar en diverses empreses com a guia històric per a escoles i instituts. Va ser aleshores quan, aprenent de l’exemple dels professors que havia tingut anteriorment, vaig començar a col·leccionar anècdotes històriques que m’ajudessin a captar l’atenció i a il·lustrar el que explicava. Quan me’n vaig adonar ja tenia una carpeta sencera plena d’apunts, i anant pel carrer amb amics no me’n podia estar mai d’explicar històries. Vaig descobrir que això també agradava als adults i vaig compartir-ho a Internet. Amb el temps, Altres Barcelones va assolir un èxit inesperat, i els Premis Blocs em van obrir les portes a ràdios, televisions i al món editorial.
 
Quina creu que ha estat la clau de l’èxit? La història interessa?
Sí, jo crec que la història interessa, i cada cop més. Això sí, els qui no interessem som els historiadors. Si fem un cop d’ull als llibres més venuts de no ficció sovint en trobem molts de temàtica històrica. Malauradament, en quina proporció els han escrit historiadors? I encara és més greu quan parlem de revistes o programes de ràdio de temàtica històrica: quants estan conduïts per historiadors?
 
Els historiadors de carrera sovint hem pecat d’una certa endogàmia informativa. Creem continguts de i per a historiadors. Però a l’hora de la veritat, hem de ser conscients que els nostres estudis perden bona part de la raó de ser si no som capaços de transmetre’ls a una ciutadania que, de fet, demana història i vol consumir història. Si nosaltres mateixos no difonem la història d’una manera clara i atractiva, altres col·lectius professionals menys instruïts en la matèria ho faran per nosaltres.
 
El meu projecte, com ja he dit, va néixer precisament d’una voluntat didàctica d’intentar convèncer les persones no interessades en la història de la utilitat d’aquesta disciplina amb exemples propers. Aquesta proximitat, crec, ha estat la clau de la bona acollida. La gent em pot trobar a Facebook, al blog, a Twitter, però també en xerrades obertes, rutes o actes veïnals. Això és el que jo anomeno història de trinxera, ser allà on calgui amb la missió de defensar el patrimoni, difondre el coneixement històric i estar obert a tothom.
 
Com va sortir la idea de col·laborar amb el Cercle d’Humanitats Alumni UB per encetar el cicle de rutes Passejades amb història?
Parlant amb alguns dels historiadors que formen part del Cercle vam arribar a la conclusió que, realment, i en temps de crisi més que mai, teníem una necessitat imperiosa de reinventar la nostra professió i passar a ser una part activa en el terreny de la difusió, un espai fins ara massa abandonat. Els vaig parlar del meu projecte i els va agradar. Vam pensar que engegar un seguit d’activitats com aquestes, en relació amb professionals d’altres facultats, com ara Filosofia o Geografia, ens ajudaria a començar a obrir camí en aquest sentit. En plena era de la comunicació 2.0 els estudiosos no ens podem permetre el luxe de seguir pensant només per a l’autoconsum. Molts de nosaltres formem part del que ja es comença a anomenar generació perduda. Som joves vàlids i formats, amb ganes de treballar i amb un futur laboral molt incert, però com a humanistes que som, creiem que la nostra tasca és primordial per al conjunt de la societat i no ens volem quedar de braços plegats mentre tot s’ensorra. Una generació perduda? Això ja ho veurem...
 
Deu ser una de les persones que més coneix la història de la ciutat. D’on surten totes aquestes històries?
Per desgràcia, i això ho podran corroborar els meus col·legues de professió, les històries no surten, les has de fer sortir tu, i sovint no és gens fàcil. Són hores d’arxiu, d’entrevistes, de buidatges i de contrast de fonts. Des de primer de carrera, quan vaig començar a col·leccionar històries per fer més atractius els itineraris històrics per a alumnes, fins ara, he arribat a omplir moltes prestatgeries de llibres antics i moderns sobre temàtica barcelonina, fins el punt de tenir un problema real d’espai. Sempre he treballat sense suport institucional, sense cap tipus de beca i per lliure, invertint bona part del meu poc temps lliure en aquestes coses.
 
Quina ha estat la història que més li ha agradat de les que ha investigat?
Fa cosa de tres anys vaig conèixer l’existència d’una pintada de la Guerra Civil a la Barceloneta. Unes lletres borroses recordaven que el carrer de Sant Miquel s’havia anomenat Miquel Pedrola en honor a un jove del barri que havia mort els primers mesos de la Guerra Civil. Amb el temps, el franquisme va fer desaparèixer aquell vestigi sota una capa de pintura, però investigant vaig arribar a identificar Miquel Pedrola. Vaig llegir memòries d’altres persones que s’hi referien i vaig poder entrevistar in extremis gent que l’havia conegut. Després d’un any d’insistència a l’Administració —incloent-hi una recollida de signatures i tot—, i amb el suport de l’Associació de Veïns de l’Òstia, vam aconseguir que es restaurés la pintada. Un cop assolit això, vam convèncer Paisatge Urbà per posar-hi una placa explicativa i vam planejar un homenatge.
 
I com va reaccionar la família?
Amb l’aparició de la notícia als mitjans, la família de Miquel Pedrola es va posar en contacte amb mi, notablement emocionada. No en sabien res de la pintada, però jo tampoc en sabia res de la seva filla pòstuma de Pedrola amb Maria Valero, una militant de la qual Pedrola estava enamorat segons havia llegit en unes memòries. A partir d’aleshores, amb l’ajut de la família i els veïns de la Barceloneta, ens vam posar a cercar a la filla de Pedrola per via diplomàtica. Finalment, va ser ella mateixa que, a través d’una historiadora francesa amb qui jo havia contactat, va enviar-me un correu electrònic des de França.
 
Dues setmanes més tard, els principals implicats en aquest assumpte vam acompanyar la filla del milicià fins al front d’Aragó, seguint els darrers passos del seu pare. Un cop allà, ens vam dirigir a l’edifici on Miquel Pedrola havia protagonitzat el seu darrer combat. Allà li vaig poder explicar què havia passat en els darrers moments de vida del seu pare. A petició dels veïns, se li va fer una festa de benvinguda a la Barceloneta. Aquell dia tot va ser un mar de llàgrimes i d’emocions. La Barceloneta havia recuperat el seu passat, una família separada per la guerra s’havia retrobat i una filla havia descobert la història del seu pare. Mai m’havia passat una cosa tan bonica...
 
A través de seu blog, del llibre i, ara, amb el cicle de rutes històriques per a Alumni UB, podem descobrir llocs absolutament desconeguts per a la majoria de barcelonins. Mirant trobem la història?
Sempre he dit que les parets parlen només si se les sap escoltar. I precisament la feina dels historiadors és trobar la manera d’aconseguir que les pedres, els edificis, els jaciments i els documents ens diguin alguna cosa que puguem entendre i ens expliquin el seu passat. Un cop ho hem descobert, crec que la nostra obligació és transmetre-ho a la societat per tots els mitjans possibles, evitant al màxim els intermediaris i fent-ho de manera directa perquè no se’n perdi l’essència.
 
Els barcelonins no coneixen la seva pròpia història?
Alguns sí i d’altres no. I quan dic que no coneixen la pròpia història no ho dic només com a barcelonins, sinó, en general, com a persones. Sense anar més lluny, molts desconeixen a què es dedicaven els seus avantpassats, on vivien, què feien... de la mateixa manera que moltes vegades ignorem la història de l’edifici on vivim. Per exemple, us heu plantejat mai quantes coses deuen haver passat a casa vostra? Qui hi ha viscut abans? Si hi han tingut lloc coses importants?
 
L’altre dia em vaig sorprendre picant a un timbre d’un pis de l’Eixample per preguntar als veïns si tenien alguna informació sobre un crim que s’hi havia comès el 1916. Ningú en tenia ni idea i es van sorprendre quan els vaig mostrar unes fotocòpies d’hemeroteca. Però de la mateixa manera que moltes persones ignoren la seva història, de vegades la gent amaga veritables tresors del passat que no es poden trobar als arxius... Per això sóc un ferm defensor de trepitjar el terreny i fer història de trinxera.
 
Expliqui’ns alguna història de les que explica a les rutes.
L’actual plaça de Sant Felip Neri és un dels casos més flagrants de manipulació arquitectònica de la història. Després d’un greu bombardeig el 1938, la plaça va quedar totalment destruïda. Només l’església, a l’interior de la qual hi havia mort una vintena d’infants, va restar sencera. El franquisme es va encarregar d’esborrar la memòria d’aquests fets reconstruint la plaça i traslladant-hi antics edificis pedra per pedra. Encara avui, però, una paret mitgera rere l’edifici de l’antic gremi de sabaters ens confessa que aquella plaça, aparentment immune al pas del temps, ha tingut un passat tràgic.
 
Quins són els seus projectes de futur?
Els meus projectes de futur encara són els mateixos que tenia abans de començar la carrera: aconseguir una plaça com a professor de socials a secundària i seguir, com sempre, dedicant el meu temps lliure als projectes que ja tinc en marxa.
 
Per acabar, doni’ns tres motius per animar la gent a inscriure’s a les rutes del cicle Passejades amb història d’Alumni UB.
Primer, redescobrir la història de la ciutat amb uns altres ulls. Segon, conèixer altres professionals que han estudiat a la UB, i tercer, intercanviar punts de vista i projectes amb gent d’altres disciplines.
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona