Notícies

Inici  >  Notícies > David G. Torres: «Les polítiques culturals encara es planifiquen des de la...

David G. Torres: «Les polítiques culturals encara es planifiquen des de la instrumentalització de la cultura i no des de la creença en el seu valor»

David G. Torres és director i professor del màster d’Art Actual de l’IL3-UB.

David G. Torres és director i professor del màster d’Art Actual de l’IL3-UB.

És col·laborador com a crític d’art a diverses publicacions i ha comissariat exposicions a escala nacional i internacional.

És col·laborador com a crític d’art a diverses publicacions i ha comissariat exposicions a escala nacional i internacional.

A més, és codirector i cofundador d’A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani.

A més, és codirector i cofundador d’A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani.

14/11/2011

Entrevistes

David G. Torres és director del màster d’Art Actual de l’Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona (IL3-UB). A més, és codirector i cofundador d’A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani. És col·laborador com a crític d’art a El Cultural i també ha col·laborat com a crític a Art Press i Lápiz, entre d’altres. Ha estat comissari de l’Arts Santa Mònica (Barcelona) i ha fet exposicions a Objectif (Anvers, Bèlgica), Bloomberg Space (Londres, Regne Unit), Iconoscope (Montpeller, França), la Biennal de Pontevedra, el Palais de Tokyo (París, França), Macro (Roma, Itàlia), el Museu de Reykjavík (Islàndia) i als Project Rooms d’ARCO (Madrid). A Barcelona també ha comissariat projectes a La Capella, a la Fundació Joan Miró, a la Fundació La Caixa i a la Diputació de Barcelona. Així mateix, ha estat comissari del Pavelló catalanobalear de la Biennal de Venècia. Aquest estiu va coordinar el curs Art actual: producció, exhibició i mercat, que es va dur a terme en el marc d’Els Juliols UB.

 
Els curs d’Els Juliols Art actual: producció, exhibició i mercat, que va coordinar, va destacar per la bona acollida que va tenir. De fet, va ser el curs en què es van matricular més alumnes. Quina creu que va ser la clau de l’èxit?
Nosaltres també vam estar gratament sorpresos per l’èxit i l’acollida, i pel nivell d’interès, de col·laboració i de resposta dels alumnes. Durant la presentació del curs vaig assenyalar la importància dels estudis universitaris. Com a exalumne de la UB, els coneixements adquirits durant la carrera han format la base intel·lectual del meu treball. És fonamental, doncs, la funció de la universitat per establir les bases teòriques i de coneixements. Però també és cert que es fa més complicat entendre com funciona l’entramat professional de l’art contemporani. Nosaltres preteníem oferir una visió general del panorama de l’art actual, quin paper hi tenen els diferents agents, i fer una espècie de mapa de l’art actual. Crec que aquesta va ser la clau de l’èxit del curs.
 
Ens podria fer una anàlisi breu de la situació actual en l’art contemporani? Quin impacte té el fenomen de la globalització en l’art?
És impossible fer una avaluació general del panorama de l’art actual. Però tot i així crec que, efectivament, hem assistit a un fenomen de globalització i multiplicació de l’estructura de l’art. Una estructura magnificada i condicionada pel seu creixement econòmic. És a dir, condicionada, com qualsevol altre sector, per les grans economies i les emergents. Davant d’aquest panorama, que estava en formació, la crisi ha modificat les relacions. A això cal afegir els nous mitjans de distribució de la informació com ara Internet. Cada vegada més persones i més diverses formen el públic interessat en les pràctiques artístiques i hi tenen accés.
 
I en paral·lel a aquest públic, un sistema econòmic insisteix en l’obra única i en una distribució a petita escala per a uns pocs. Si el sistema econòmic d’altres àmbits, per exemple la música o el cinema, s’ha vist afectat pel nou paradigma de distribució en què vivim, el de l’art també se’n veurà afectat. Com diu el refrany: «Quan vegis la barba del veí cremar, posa la teva a remullar».
 
L’evolució de l’art actual obliga a repensar el paper de les institucions d’art? I de l’artista?
En primer lloc, caldria revisar la mateixa idea d’art i d’artista. Cada vegada resulta més pertinent parlar de pràctiques artístiques, no només pel seu caràcter híbrid, sinó per una resistència que tot creador o intel·lectual ha d’oferir a deixar-se classificar, i també perquè les produccions culturals més interessants potser apareixen en les escletxes d’un sistema establert. I en segon lloc, les institucions habitualment han anat a remolc del que passa. Moltes han decidit canviar aquest paper i ser actives, evitar les categories i treballar en complexitat i col·laboració. D’alguna manera, es volen convertir, abans que en conservadores, en productores.
 
Quina opinió té sobre les polítiques culturals i d’art que es duen a terme a Catalunya i Espanya? Protegeixen la creació i producció artístiques?
En aquests moments resulta molt difícil parlar del paper que té la política com a impulsora de la cultura, donada la situació de crisi que afecta de manera molt greu un sector tan feble com és la cultura. Però al marge de la situació conjuntural, òbviament, a Espanya i a Catalunya cal una autèntica política cultural democràtica. És a dir, que cregui en els ciutadans i en la cultura més enllà d’intentar instrumentalitzar-los a tots dos. Fins i tot la mateixa idea de protecció és problemàtica. No es tracta de protegir sinó de creure en la importància de la cultura i dels creadors per a una societat. Així que el meu parer és que les polítiques culturals encara es planifiquen des de la instrumentalització de la cultura i no des de la creença en el seu valor.
 
Tenint en compte l’evolució vertiginosa de la creació artística en les últimes dècades amb la incorporació de les noves tecnologies, cap a on creu que pot evolucionar la creació artística? Quins reptes haurà d’afrontar amb vista al futur?
Artistes, crítics, escriptors, comissaris, etc. —és a dir, els productors culturals— hauran d’afrontar els mateixos reptes de sempre: treballar en complexitat i tenir alguna cosa a dir, sigui pel mitjà que sigui, sobre la realitat i el món. Ara bé, el sistema econòmic de l’art sí que haurà d’afrontar reptes en relació amb les noves formes de producció i distribució.
 
La meva interpretació amb vista al futur és que assistirem, si no ho estem fent ja, a una doble estructura: d’una banda, l’espectacle de les grans exposicions, esdeveniments i artistes en una gran estructura econòmica global i, d’altra banda, l’aparició d’iniciatives molt concretes i contextuals per a les quals l’apel·latiu de si són art o no serà el més important.
 
Per acabar, quin consell donaria als artistes emergents que es vulguin introduir en el sector professionalitzat?
Que vagin a veure tantes exposicions com puguin; que vagin a visitar galeries, centres d’art, petites iniciatives i no només museus (però també, és clar). Que llegeixin molt, que visitin webs que recullen articles sobre art; que discuteixin molt, pensin molt i no tinguin por d’equivocar-se. Que facin propostes i busquin vies per publicar-les o donar-los visibilitat. I el més difícil: que a poc a poc vagin trobant què tenen a dir... Tota la resta, tot allò aparentment més estratègic, té poca importància en relació amb el fet de conèixer, veure, llegir, discutir i fer.
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona