Notícies

Inici  >  Notícies > Joan Rodés: «Si la política que es posa en marxa va dirigida a estimular el...

Joan Rodés: «Si la política que es posa en marxa va dirigida a estimular el coneixement, facilitarà la sortida de la crisi»

«La Universitat no s’ha considerat mai de manera adequada com un bé social»

«La Universitat no s’ha considerat mai de manera adequada com un bé social»

«Si el nostre país vol canviar de model productiu ha d’estimular la recerca i, per tant, la innovació»

«Si el nostre país vol canviar de model productiu ha d’estimular la recerca i, per tant, la innovació»

«A una persona que vulgui fer Medicina, que ara té 17 o 18 anys, li diria que s’ho ha de pensar molt bé»

«A una persona que vulgui fer Medicina, que ara té 17 o 18 anys, li diria que s’ho ha de pensar molt bé»

15/03/2011

Entrevistes

Extracte de l’entrevista realitzada en el darrer número de la Revista de la UB, al catedràtic Joan Rodés, professor emèrit de la Facultat de Medicina i un dels científics més citats al món segons l’ISI Web of Knowledge.

 

Joan Rodés, que ha rebut recentment la Medalla August Pi i Sunyer que atorga la Facultat de Medicina, és catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, i ha vinculat la seva carrera professional a l’Hospital Clínic, del qual va ser director del 2003 al 2008: l’any 1968 va crear en aquest centre la Unitat d’Hepatologia i el 1973 va assumir la direcció del Servei d’Hepatologia. El 1968 va participar activament, amb altres investigadors espanyols, en la creació de l’Associació Espanyola per a l’Estudi del Fetge, que va presidir del 1986 al 1989, i entre el 1976 i el 1979 va ser nomenat membre del Comitè de l’Associació Europea per a l’Estudi del Fetge, institució que va dirigir durant els períodes 1990-1991 i 1992-1994. Autor o coautor de més de 450 articles i 42 revisions d’articles publicats en revistes internacionals, el seu equip d’investigadors ha publicat prop de 400 articles en les revistes científiques més prestigioses. Fundador i director de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), actualment centra la seva activitat en l’àmbit de la recerca a través de l’Institut d’Investigació Sanitària Hospital Clínic - IDIBAPS.

Vostè forma part del Consell de Notables de l’Agència Alumni UB. Què en pensa, d’aquesta iniciativa?

Crec que és important per al nostre país perquè la Universitat no s’ha considerat mai de manera adequada com un bé social. I això representa que tots aquells que hem estudiat en una determinada universitat sentim que pertanyem a un lloc on també hi ha tota la gent que ha sortit d’aquesta casa i molts d’ells amb molt nivell científic, cultural i fins i tot polític. Per tant, crec que és bo que tota aquesta gent que, en definitiva, representa la part més alta, científicament i intel·lectualment, de la Universitat siguin reconeguts com a membres de la institució.
 
Investigador de referència en l’àmbit de l’hepatologia, catedràtic d’una facultat i director general d’un centre hospitalari capdavanters en els rànquings internacionals, director de l’institut de recerca més productiu del país... Quins creu que han estat els factors personals i professionals que l’han situat a aquest nivell?
És molt difícil analitzar tot el que ha passat en la vida d’una persona, però jo crec que hi ha trets que han estat definitius en la meva vida. Un d’ells va ser anar-me’n a fora a ampliar formació; el segon va ser crear la Unitat d’Hepatologia del Clínic, que va permetre fer un equip molt potent, gràcies al qual aquesta unitat ha tingut prestigi internacional; l’altre factor a destacar ha estat, lògicament, ser catedràtic de la Universitat de Barcelona, i, finalment, la creació de dues estructures que han estat essencials per a la recerca biomèdica, almenys al nostre entorn, la Fundació Clínic (FC), creada l’any 1988, i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques - August Pi i Sunyer (IDIBAPS), creat l’any 1996. Sense la gent que hi havia dirigint l’Hospital o la Universitat, sense la seva aportació, tot això no s’hauria pogut dur a terme. [...]
 
L’IDIBAPS va ser el primer institut creat amb visió clara de futur, ja que l’objectiu fonamental era desenvolupar allò que avui tothom coneix i en parla: la recerca translacional. Era la primera vegada al nostre país que algú deia que havia d’haver-hi una relació clara entre recerca bàsica i recerca clínica, i això es va fer al si d’aquest hospital. També hi va participar, òbviament, gent de la Facultat i també s’hi va associar el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i investigadors que fan recerca neurocientífica, neurocientífica. Tot això ha propiciat que hi hagi un institut molt potent i que després, en certa manera, molts s’hi hagin inspirat, fins a l’extrem que l’any 2000 es van crear a Espanya els Instituts de Recerca Sanitària, que tenen com a objectiu fonamental justament la recerca translacional. Cal dir també que en aquells moments va ser molt important l’acció d’en Mas-Colell (aleshores conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació) i no ho dic perquè ara sigui conseller, sempre ho he dit, perquè ell va tenir la gran visió que aquests instituts havien de tenir personalitat jurídica pròpia, i això facilita en gran manera la possibilitat de contractar gent d’alt nivell en recerca fonamentalment bàsica. Jo crec que són les fites més importants que s’han aconseguit durant aquests anys.
 
Quins creu que són els incentius per millorar la mobilitat?
Home! Justament parlàvem ara d’en Mas- Colell, el gran benefactor de la ciència a Catalunya, que, al meu entendre, va dur a terme dues accions molt importants, però molt. Una va ser la creació dels centres o instituts amb NIF, amb personalitat jurídica pròpia; l’altra, crear els investigadors ICREA. Els ICREA han estat un benefici tremend per a aquest país, perquè s’ha incorporat gent de nivell altíssim que ha constituït una massa crítica important. No parlem d’una sola persona, ni de vedets, sinó de gent potent en recerca que després no necessàriament ha de sortir als diaris, amb molt bona formació i que ha creat un estil de treball diferent en el si de les universitats i també en els centres o instituts. [...]
 
El problema que tenim aquí, al nostre país, i que no tenen generalment a Europa, és que no hi ha una política postdoctorat (postdoc) adequada. Política de postdoc vol dir que senyors que ja han fet la tesi doctoral s’estan tres anys en un lloc i se n’han d’anar. Per això, la ciència als Estats Units és de molt alt nivell, perquè la faciliten, l’estimulen i l’activen els postdoc. Si el postdoc és molt bo, es queda; si no, se’n torna al seu lloc d’origen. I això a Catalunya ho estem començant a fer en aquest institut (es refereix a l’IDIBAPS) i fem crides a gent de tot Europa que vulgui venir aquí amb un postdoc. Per a quatre places que hi havia se n’hi van presentar cent. Això, si es pogués fer d’una manera més generalitzada, seria molt potent per al país, perquè ens obriríem a Europa.
 
I en els moments de crisi, com l’actual...
Si el nostre país vol canviar de model productiu ha d’estimular la recerca i, per tant, la innovació. Si tot està basat en la totxana, no funciona; ja s’ha demostrat. Això és així fins a l’extrem que sembla que es tornen a posar en marxa moviments per estimular altre cop la indústria, que havia quedat relegada, perquè era més fàcil guanyar diners amb la construcció. Jo crec que la indústria moderna és l’alta tecnologia, i Catalunya pot i ho ha de potenciar. I, estem en molt bona situació. Si tota la política, que es posa en marxa va dirigida a aquesta, idea, facilitarà en certa manera, i amb molta prudència, la sortida de la crisi. Si no s’estimula el coneixement, no hi haurà manera.
 
Recentment s’ha parlat molt del copagament. Què en pensa vostè?
A veure... El copagament ja existeix. El 40 % dels medicaments ja els paga el malalt. Però quan es parla de copagament no es parla de finançar o ajudar a finançar l’activitat, la sanitat, sinó de racionalitzar l’assistència dels malalts als hospitals, l’anada al servei d’urgències. I això s’ha fet particularment a Suècia. A Suècia, si una persona va a urgències i el que té no és urgent, ha de pagar. Ho fan per reduir el nombre de persones que van a urgències innecessàriament, i això sí que és una despesa important. [...]
 
El que sí que és cert, al meu entendre, i crec que es podrà anar per aquesta via, és que el fet de millorar molt l’activitat de medicina primària reduirà l’assistència, particularment a través d’urgències, dels malalts. I també s’hauria de racionalitzar l’activitat assistencial dels hospitals. Un hospital petit no pot operar un càncer de pàncrees, no tindrà prou experiència per fer-ho al més alt nivell, és molt difícil. Tot això s’ha d’analitzar. No tots els hospitals poden fer de tot. És com les universitats. Al nostre país, qualsevol universitat, qualsevol, pot fer com Harvard, recerca, docència i, en el cas de la medicina, assistència. Recerca al més alt nivell! I això no és possible. S’ha de considerar que hi ha universitats que sí i universitats que no, i amb els hospitals és el mateix. No tothom pot fer de tot al més alt nivell. I no parlo de les persones, parlo de les institucions.
 
Què diria als joves que ara es plantegen estudiar Medicina? Què el va seduir a vostè d’aquests estudis i d’aquesta professió?
Jo, quan vaig acabar el batxillerat, vaig dubtar entre fer Ciències Exactes o Medicina. Per què? Perquè les matemàtiques m’encanten, m’agraden molt. Però vaig veure que les possibilitats de desenvolupar-me fent Matemàtiques eren molt complexes. Llavors vaig veure que Medicina tenia un doble vessant: el vessant humà, l’assistència al malalt, estar al costat de la gent que pateix, i també l’aspecte de fer recerca, conèixer amb més profunditat, el perquè de les coses... Aquest va ser el motiu. A una persona que vulgui fer Medicina, que ara té 17 o 18 anys, li diria que s’ho ha de pensar molt bé. Primer, perquè és molt difícil. És una carrera llarga, i no es guanyen gaires diners. He començat pel que és negatiu. Ara bé, té una contrapartida extraordinària que cap carrera et pot donar: estar al costat de la gent, donar-te a la gent, ser útil a la gent, curar la gent, i si no es pot curar, millorar-ne els símptomes, i si això tampoc no és possible, consolar. Depèn de cada persona, lògicament, però des del punt de vista humà, tot això és molt atractiu. I diria també que tot això pot anar lligat a una recerca que et permet conèixer millor les causes, els mecanismes de les malalties, el diagnòstic i el tractament, i per tant, millorar l’esperança de vida de les persones. Això només es pot aconseguir fent Medicina. Potser també es pot aconseguir a través d’altres ciències, però, vaja, jo crec que la Medicina, en aquest sentit, té avantatge. Si li agrada la ciència de la vida, a mi em sembla que la Medicina és la disciplina més estimulant, la més positiva.
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona