El creixement econòmic és la prioritat de tots els governs europeus, i sʼespera que arribi ben aviat. Però, com hi poden contribuir les universitats? Les universitats de recerca europees ja hi estan contribuint econòmicament de manera considerable, això és evident. Eduquem la força de treball del futur, fem la recerca que els governs, les empreses i la indústria ens encarreguen a través de contractes de recerca, així com descobriments i invents que, formalitzats en els darrers anys amb el nom de transferència tecnològica, el sector privat utilitza per generar beneficis econòmics.
Posem un exemple de la Universitat de Cambridge: el 1960, dos llicenciats dʼaquesta universitat van crear una empresa anomenada Cambridge Consultants, i van començar a desenvolupar un clúster dʼempreses dʼalta tecnologia al voltant de la universitat. Això posteriorment es va conèixer com a fenomen Cambridge, és a dir, el procés mitjançant el qual científics emprenedors van crear empreses per beneficiar-se de la proximitat dʼuna gran universitat de recerca i, a mesura que el clúster creixia, de la proximitat dʼaltres empreses que feien coses semblants. Al voltant de la ciutat ara tenim més de 1.400 empreses dʼalta tecnologia i de biotecnologia, des de petites empreses derivades (spin-outs) creades recentment a partir dels laboratoris universitaris, fins a filials dʼempreses multinacionals com Microsoft. Onze empreses de les que van començar en el clúster de Cambridge estan valorades actualment en més de mil milions dʼeuros. Per exemple, Autonomy, empresa líder en programari, o ARM, fabricant de microxips que es troben a tots els telèfons mòbils, cotxes i televisors.
El que no és tan obvi és que la contribució de les universitats a lʼeconomia és tan eficaç precisament perquè aquest no és el nostre objectiu principal. La productivitat econòmica és un subproducte de lʼensenyament i de la recerca que duem a terme per uns altres motius. Si aquest fos el nostre objectiu principal, si les universitats es convertissin en la branca de recerca i desenvolupament de la gran indústria, llavors la nostra destacada contribució es perdria. El fenomen Cambridge no es va planificar i, en molts aspectes, va ser inesperat. És difícil creure que hauria tingut més èxit si la universitat sʼhagués proposat crear intencionadament aquest efecte econòmic.
Un dels motius és que els descobriments que tenen més contribució econòmica acostumen a provenir de la recerca bàsica, sense objectius pràctics immediats, i no pas de la recerca aplicada, propera al mercat. Si, posem per cas, una empresa farmacèutica encarrega a les universitats la tasca de millorar lʼeficàcia dʼun fàrmac determinat, el resultat serà útil econòmicament i socialment, però limitat, i potser seria més eficaç que es dugués a terme en el si de lʼempresa. Ara bé, altres tasques més fonamentals, com ara identificar una nova molècula, sʼubiquen molt millor en una universitat de recerca intensiva pluridisciplinària. En aquest cas, un investigador universitari intenta principalment descobrir, per curiositat, com funciona un procés biològic fonamental, i els resultats poden ser il·limitats i transformadors. Això és precisament el que van fer Francis Crick i James Watson als laboratoris Cavendish de Cambridge el 1952. El seu descobriment de lʼestructura del DNA ha tingut un efecte en les nostres vides i, com a exemple de benefici econòmic dʼun subproducte, ha generat milers de milions dʼeuros.
Els dos exemples estan connectats: la recerca farmacèutica que es duu a terme avui es basa en la recerca bàsica dʼahir. Encara que la transferència de lʼuna a lʼaltra és llarga (disset anys en alguns camps dʼestudi), és evident que no es pot trencar. La recerca bàsica que fem ara sʼaplicarà en els propers anys. No podem deixar el rebost buit als nostres successors. George Porter, expresident de la Royal Society, lʼacadèmia de la ciència del Regne Unit, va anar més enllà i va insistir en el fet que la recerca bàsica i la recerca aplicada són en el fons el mateix: «Hi ha dos tipus de recerca: lʼaplicada i la que encara no sʼha aplicat».
Europa té la sort de tenir universitats de recerca intensiva fortes que poden fer un pas endavant per fer front als desafiaments actuals. Moltes són membres de la Lliga dʼUniversitats Europees de Recerca (LERU), que, en el marc del congrés que celebra el 10è aniversari dʼaquesta associació, es pregunta com seran les universitats de recerca del futur. És una pregunta oportuna, ja que la Unió Europea està enllestint el disseny del futur marc de finançament de recerca, Horitzó 2020, un programa que destinarà més de 80.000 milions dʼeuros en set anys a la recerca i a la innovació a Europa. Aquestes grans quantitats de diners són el factor que determinarà com es desenvoluparan les universitats europees.
Cal que les nostres universitats se centrin únicament i exclusivament en la recerca bàsica i deixin la recerca aplicada i la innovació als instituts de recerca i als laboratoris dʼR+D del sector privat? Lʼexemple del fenomen Cambridge ho desaconsella rotundament. La Universitat de Cambridge pot oferir a les empreses del clúster accés a un ampli ventall de recerca —bàsica i aplicada—, amb els serveis de suport corresponents (oficines de transferència tecnològica, parcs científics i vivers dʼempreses, capital inicial). No és aconsellable separar la recerca aplicada de la que encara no sʼha aplicat, i pot ser que ni tan sols sigui possible.
És important, doncs, que les universitats siguin el lloc on es dugui a terme qualsevol tipus de recerca, sobretot perquè són les últimes institucions capaces dʼintegrar el coneixement provinent de fonts i disciplines molt diverses. Les universitats poden identificar avenços interessants en llocs inesperats i combinar-los per aportar solucions pràctiques a grans problemes. Ho poden fer gràcies al seu abast acadèmic, perquè són autònomes i perquè donen llibertat als investigadors, a títol individual, per seguir indicis prometedors. Per bé que els nostres físics i bioenginyers puguin inventar un nou aparell amb capacitat de generar beneficis econòmics, les nostres facultats de lletres i dʼhumanitats —sociòlegs, economistes, advocats— poden transformar aquesta capacitat en un benefici socioeconòmic sostenible. Com a integradors, podem equiparar finançament en recerca i problemes socials.
Així doncs, a lʼhora de dissenyar el programa Horitzó 2020, la Unió Europea hauria de reconèixer que és precisament la recerca universitària, tant lʼaplicada com la que encara no sʼha aplicat, la que produeix el creixement sostenible a llarg termini que tant necessita Europa.
Val la pena preguntar-nos per què les universitats volen aquestes àrdues responsabilitats. La resposta es troba en la nostra missió: servir la societat. Si en algun moment lʼàmbit acadèmic no estava prou vinculat amb el món real, aquest moment ja ha passat del tot. Servir la societat és lʼessència del que fem. Només si continuem investigant en totes les disciplines i en qualsevol punt de lʼampli ventall de la recerca, des de la forma més directa dʼinnovació aplicada fins a la indagació més fonamental sobre la manera com funciona el món, les universitats europees tindran la clau del creixement de les nostres economies i de les nostres societats.
Els rectors de la LERU subscriuen el contingut dʼaquest document:
Dymph van den Boom (Universitat dʼAmsterdam), Dídac Ramírez i Sarrió (Universitat de Barcelona), Timothy OʼShea (Universitat dʼEdimburg), Hans-Jochen Schiewer (Universitat Albert Ludwig de Friburg), Jean-Dominique Vassalli (Universitat de Ginebra), Bernhard Eitel (Universitat Ruprecht Karl de Heidelberg),Thomas Wilhelmsson (Universitat dʼHèlsinki), Paul F. van der Heijden (Universitat de Leiden), Mark Waer (Universitat Catòlica de Lovaina), Keith O'Nions (Imperial College de Londres), Malcolm Grant (University College de Londres), Per Eriksson (Universitat de Lund), Enrico Decleva (Universitat de Milà), Bernd Huber (Universitat Ludwig Maximilian de Munic), Andrew Hamilton (Universitat dʼOxford), Jean Chambaz (Universitat Pierre i Marie Curie), Guy Couarraze (Universitat París Sud), Alain Beretz (Universitat dʼEstrasburg), Bert Van der Zwaan (Universitat dʼUtrecht), Andreas Fischer (Universitat de Zuric).
