Publicat el quinzè número dʼAurora, revista de referència en filosofia

Aurora vol proporcionar mitjans que facilitin i afavoreixin lʼestudi de la filosofia de María Zambrano, així com difondre els treballs realitzats al seu entorn i promoure la relació entre investigadors i estudiosos de la seva obra. La revista, que compta amb la col·laboració dʼun nodrit equip dʼespecialistes nacionals i internacionals, es va començar a editar lʼany 1999 i és fruit de la tasca investigadora del Seminari María Zambrano, vinculat al Departament dʼHistòria de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Aquest seminari, consolidat com a centre de recerca des de 1996, a més de dur a terme una important tasca documental de recuperació de textos inèdits i de difícil accés, estudia lʼobra de Zambrano des de diverses posicions interpretatives, promovent el debat i la interdisciplinarietat, amb lʼobjectiu de projectar el pensament dʼaquesta autora.

El quinzè número dʼAurora recull un conjunt dʼarticles que aborden la problemàtica de lʼexili des de diversos punts de vista, com «El nómada y el exiliado. Consideraciones sobre la pintura, a partir de Zambrano y Deleuze», dʼAntonio Castilla Cerezo; «Las arquitecturas del exilio en María Zambrano», dʼAndrea Luquin Calvo; «María Zambrano: lʼesiliato, sacrificato della storia», dʼAdele Ricciotti; «Ontología del abandono. Jean-Luc Nancy y la “existencia exiliada”», de Cristina Rodríguez Marciel, i «El exilio de María Zambrano y la política oculta», dʼAntolín Sánchez Cuervo. També cal destacar lʼarticle de Maria João Neves «Sendas de Encontro: María Zambrano, Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno e Xavier Zubiri», que valora i posa en relació aquests eminents personatges de la intel·lectualitat espanyola del segle passat. La revista inclou també ressenyes de les principals publicacions aparegudes el darrer any dedicades a la pensadora.

María Zambrano (1904-1991) és una de les figures més destacades de la filosofia espanyola contemporània. Filla del també filòsof i pedagog Blas Zambrano, va ser deixebla de José Ortega i Gasset i de Xavier Zubiri. La seva extensa obra, que es mou entre el compromís cívic i el pensament poètic, va trigar a ser reconeguda a Espanya: no fou fins a les darreries del segle XX que Zambrano rebé el premi Príncipe de Asturias (1981) i el premi Cervantes (1988). Lectora entusiasta de Nietzsche, Zambrano trobà en les arrels del pensament grec una de les fonts principals de la seva filosofia, que va enriquir amb aportacions dʼaltres tradicions i dʼaltres camps del coneixement.

Compromesa amb la Segona República, al final de la guerra civil inicià un exili que la va dur a Mèxic, lʼHavana, Puerto Rico, París, Roma, el Jura francès i Suïssa, fins que, el 1884, va retornar a Espanya per instal·lar-sʼhi definitivament. Durant aquest període dʼexili sʼaccentua la seva preocupació per impulsar un projecte de realització de lʼésser humà, basat en el desenvolupament dʼuna «raó poètica» que centra lʼatenció en tot allò que ha quedat a lʼombra, submergit o marginat, allà on sʼobre la possibilitat de donar resposta al present dʼuna civilització que es desploma. La renovació radical del llenguatge filosòfic que demana la formulació dʼaquesta «raó poètica» marca els escrits de María Zambrano, que es troben sempre en un lloc fronterer, problemàtic i alhora summament atractiu.

Carmen Revilla Guzmán, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, ha centrat la seva recerca en les filòsofes del segle XX i, especialment, en la figura de María Zambrano. Les seves últimes obres publicades són Vida de Simone Weil (2011) i La palabra liberada del lenguaje. María Zambrano y el pensamiento contemporáneo (2013).