El canvi climàtic i la cimera mundial COP21, segons tres experts de la Universitat de Barcelona

Augment de la certesa

Un dels fets que sʼhan evidenciat aquests anys és que lʼincrement de la temperatura mitjana del planeta en les darreres dècades és conseqüència de lʼaugment de gasos dʼefecte hivernacle a lʼatmosfera. I aquest augment és, alhora, conseqüència de lʼactivitat antropogènica.

Els tres investigadors de la Universitat de Barcelona coincideixen a recordar que en el darrer informe de lʼIPCC, publicat el 2014, ja es va acordar que és «extremadament probable» —és a dir, que hi ha un 95 % de probabilitat— que lʼactivitat humana sigui la causa de lʼescalfament del planeta. De fet, «lʼescenari científic del canvi climàtic no ha canviat de manera substancial en aquest temps», afirma Bladé. Segons la investigadora, això és «bon senyal», perquè indica que «la nostra comprensió de com està responent el sistema climàtic a un augment de gasos hivernacle és sòlida i es va confirmant a mesura que hi afegim noves dades i sistemes dʼobservació».

Canvis irreversibles

Segons els investigadors, tant lʼescalfament com lʼafectació en el permagel a escala mundial, amb la consegüent pèrdua o retrocés de glaceres i la fusió del gel marítim, i lʼaugment del nivell del mar, són ja fenòmens irreversibles.

Encara que lʼestimació de lʼaugment de la temperatura global del planeta pràcticament no hagi canviat (està al voltant de 0,9 ºC des del 1900), ara podem afirmar que les darreres tres dècades ha estat més càlides que cap dècada anterior des del 1850, i que —molt probablement— aquest escalfament no té precedents en els darrers vuit segles. «Les dades anteriors no permetien aquest grau de convicció», apunta Bladé.

Tal com explica la investigadora, fins fa poc, el signe del balanç de massa net a lʼAntàrtica era una incògnita. Ara, gràcies a un nou instrument de satèl·lit que mesura les anomalies gravimètriques de la Terra, sabem que no solament el casquet polar de Groenlàndia està perdent massa, sinó que també en perd el de lʼAntàrtida, i que tots dos han contribuït a lʼaugment del nivell del mar. «Tots aquests canvis ja són irreversibles, en el sentit que persistiran durant molts segles, fins i tot si aconseguim mitigar amb força les emissions de gasos hivernacle a curt termini», conclou la investigadora.

Dʼaltra banda, explica Martín Vide, si mirem el nostre entorn més pròxim, ja hi podem apreciar el canvi climàtic: podem veure que les millors sèries de temperatura espanyoles i catalanes mostren una evolució paral•lela a la planetària, amb una taxa dʼaugment una mica superior. Així, lʼincrement de la temperatura mitjana anual a lʼObservatori Fabra de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), amb registres dʼalta qualitat, en un període dʼun segle (1914-2013), és dʼ1,7 ºC, un augment estadísticament significatiu i clarament superior al global. Tot i així, cal tenir en compte la proximitat dʼaquest observatori a la ciutat. En canvi, la precipitació anual no ha mostrat cap tendència en aquest període. «En resum, a Collserola, avui, la temperatura és apreciablement més elevada que cent anys enrere, però plou igual», conclou Martín Vide.

COP21: Elements per a lʼesperança

En relació amb la cimera de París COP21, que ha tingut lloc després de la de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, Martín Vide opina que «hi ha elements per a lʼesperança, malgrat la complexitat de la reunió». A diferència de la cimera de Dinamarca el 2009, «França ha jugat molt bé el seu paper dʼamfitriona en els mesos previs a la trobada», afegeix.

«Independentment dels acords més rellevants que es puguin assolir o no, la cimera sempre representa un pas endavant. Per això, no podem perdre les esperances», afirma Llasat, que recorda que la cimera de París és molt més que la trobada dels governants i dels seus ministres. En paral•lel, hi ha negociacions secundàries, actes, etc., que són positius per a la lluita contra el canvi climàtic.

El sostre dels 2 ºC

Martín Vide recorda que «les reduccions dʼemissions decidides fins ara pels diferents estats no garanteixen que no se sobrepassi el llindar dels 2 ºC». En aquest sentit, lʼacord hauria de ser revisable cada pocs anys amb lʼobjectiu de reajustar les emissions a la baixa. A parer de Bladé, «cal tenir en compte que, des dʼun punt de vista físic, no hi ha res dʼespecial en aquest llindar de 2 ºC». «Les decisions que hem de prendre ara per reduir les emissions són les mateixes que hauríem de prendre si la fita fossin 3 ºC o 1,5 ºC», assegura.

Amb lʼaugment tèrmic, els efectes ja visibles sʼagreujaran, i en països amb pocs recursos dʼaigua, lʼescassetat serà encara més greu amb el deteriorament de les collites; fet que comporta riscos en seguretat alimentària a les regions més pobres. «En conjunt, la pèrdua de biodiversitat, ja molt greu actualment, sʼacceleraria com a conseqüència dels canvis dʼhàbitats», remarca Martín Vide.

Altres conseqüències serien lʼaugment dels extrems climàtics, la deslocalització de poblacions envaïdes per la pujada del nivell del mar, lʼaugment de migracions forçades i de conflictes bèl•lics. «El panorama no és gaire afalagador, perquè no només parlem del canvi climàtic en si mateix, sinó de la destrucció i pèrdua de recursos associats als mateixos factors que produirien aquest canvi climàtic», apunta Llasat.

Segons Bladé, el ritme dʼaugment de les emissions, evidentment, determina la magnitud dʼaquests canvis. «Per exemple, si no aconseguim corbar les emissions de gasos hivernacle, i aquests continuen creixent al ritme actual, és probable que el gel desaparegui del tot a lʼoceà Àrtic durant lʼestiu abans de mitjan segle», afirma la investigadora.

Som conscients del problema?

Llasat considera que, «a escala global, hi ha més conscienciació i sʼalcen més crides a actuar, que van molt més enllà dels grups activistes més típics, i que estan liderades pel món educatiu, religiós, etc.».

Tot i que des del 2008 ja hi ha hagut prou dades sobre la taula dels polítics perquè poguessin prendre consciència del problema, la diferencia ara és la resposta davant el canvi climàtic, opina Martín Vide. «Tant llavors com ara, la ciutadania i els poders públics eren, i són, conscients de la gravetat del problema; però fer el pas per canviar de manera molt substancial lʼestat de les coses —principalment el model energètic o el model econòmic consumista— és molt més complicat», afirma lʼinvestigador. «En el nostre cas, i en una situació de crisi com la que tenim des de fa anys, la societat relega a un segon pla la preocupació pel canvi climàtic», apunta Llasat. «Però és més important encara que la societat prengui consciència de la problemàtica i es comprometi, persona per persona, a un canvi cap a una actitud més dʼacord amb el desenvolupament sostenible», segueix la investigadora. Per la seva banda, Bladé és més escèptica i no creu que siguem més conscients del problema actualment.

En relació amb les campanyes catastrofistes que sovint acompanyen les informacions sobre el canvi climàtic, Martín Vide afirma que «el fatalisme no és propi de la ciència» i pot fins i tot produir els efectes contraris als desitjats per un efecte rebot. «El catastrofisme i el fatalisme condueixen a la inacció», conclou.

Reduir lʼemissió de gasos contaminants

Els investigadors coincideixen a destacar que el sector industrial, els transports i el sector energètic sumen més del 45 % de les emissions. El sector agrari i forestal, que moltes vegades oblidem, inclou les emissions procedents de lʼagricultura i la ramaderia, i també les vinculades amb els processos de desforestació. Totes aquestes emissions signifiquen més del 20 % del total, explica Llasat.

Martín Vide subratlla també el paper de les anomenades emissions difuses, que suposen un percentatge considerable del total, prop del 40 % a Espanya. Aquestes són les emissions derivades del transport particular, la llar, el consum, la construcció... Aquests tipus dʼemissions són difícils de controlar per la seva gènesi no concentrada i per la voluntat imprevisible de cada ciutadà, afirma Martín Vide.

L'escalfament és global, però desigual i injust, en el sentit que els pobles més desfavorits, més vulnerables, en seran els més perjudicats. Per això, els països rics han de ser solidaris i destinar recursos econòmics suficients i dʼaltres tipus per cobrir les necessitats dʼadaptació dels més pobres i reduir la seva vulnerabilitat.