Notícies
Inici  >  Notícies > El canvi climàtic i la cimera mundial COP21, segons tres experts de la Universitat...

El canvi climàtic i la cimera mundial COP21, segons tres experts de la Universitat de Barcelona

Els tres investigadors de la Universitat de Barcelona coincideixen a recordar que en el darrer informe de l’IPCC ja es va acordar que és «extremadament probable» que l’activitat humana sigui la causa de l’escalfament del planeta.

Els tres investigadors de la Universitat de Barcelona coincideixen a recordar que en el darrer informe de l’IPCC ja es va acordar que és «extremadament probable» que l’activitat humana sigui la causa de l’escalfament del planeta.

«L’escenari científic del canvi climàtic no ha canviat de manera substancial en aquest temps», afirma Ileana Bladé.

«L’escenari científic del canvi climàtic no ha canviat de manera substancial en aquest temps», afirma Ileana Bladé.

«La cimera de París és molt més que la trobada dels governants i dels seus ministres», apunta Carme Llasat.

«La cimera de París és molt més que la trobada dels governants i dels seus ministres», apunta Carme Llasat.

Segons Javier Martín Vide, «el catastrofisme i el fatalisme condueixen a la inacció».

Segons Javier Martín Vide, «el catastrofisme i el fatalisme condueixen a la inacció».

16/12/2015

Entrevistes

El 2008, amb motiu del Premi Nobel de la Pau 2007 atorgat al Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i a l’exvicepresident dels Estats Units Al Gore, tres investigadors de la Universitat de Barcelona van parlar sobre l’escalfament global en un diàleg publicat en el número 44 de la revista La Universitat. Ara, un cop ha tingut lloc a París la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP21), els mateixos experts —Ileana Bladé, Carme Llasat i Javier Martín Vide—, revisors dels informes de l’IPCC, valoren quins canvis s’han produït en aquest temps, com ha evolucionat el canvi climàtic i com s’està afrontant.

 

Augment de la certesa

Un dels fets que s’han evidenciat aquests anys és que l’increment de la temperatura mitjana del planeta en les darreres dècades és conseqüència de l’augment de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. I aquest augment és, alhora, conseqüència de l’activitat antropogènica.

Els tres investigadors de la Universitat de Barcelona coincideixen a recordar que en el darrer informe de l’IPCC, publicat el 2014, ja es va acordar que és «extremadament probable» —és a dir, que hi ha un 95 % de probabilitat— que l’activitat humana sigui la causa de l’escalfament del planeta. De fet, «l’escenari científic del canvi climàtic no ha canviat de manera substancial en aquest temps», afirma Bladé. Segons la investigadora, això és «bon senyal», perquè indica que «la nostra comprensió de com està responent el sistema climàtic a un augment de gasos hivernacle és sòlida i es va confirmant a mesura que hi afegim noves dades i sistemes d’observació».

 

Canvis irreversibles

Segons els investigadors, tant l’escalfament com l’afectació en el permagel a escala mundial, amb la consegüent pèrdua o retrocés de glaceres i la fusió del gel marítim, i l’augment del nivell del mar, són ja fenòmens irreversibles.

Encara que l’estimació de l’augment de la temperatura global del planeta pràcticament no hagi canviat (està al voltant de 0,9 ºC des del 1900), ara podem afirmar que les darreres tres dècades ha estat més càlides que cap dècada anterior des del 1850, i que —molt probablement— aquest escalfament no té precedents en els darrers vuit segles. «Les dades anteriors no permetien aquest grau de convicció», apunta Bladé.

Tal com explica la investigadora, fins fa poc, el signe del balanç de massa net a l’Antàrtica era una incògnita. Ara, gràcies a un nou instrument de satèl·lit que mesura les anomalies gravimètriques de la Terra, sabem que no solament el casquet polar de Groenlàndia està perdent massa, sinó que també en perd el de l’Antàrtida, i que tots dos han contribuït a l’augment del nivell del mar. «Tots aquests canvis ja són irreversibles, en el sentit que persistiran durant molts segles, fins i tot si aconseguim mitigar amb força les emissions de gasos hivernacle a curt termini», conclou la investigadora.

D’altra banda, explica Martín Vide, si mirem el nostre entorn més pròxim, ja hi podem apreciar el canvi climàtic: podem veure que les millors sèries de temperatura espanyoles i catalanes mostren una evolució paral•lela a la planetària, amb una taxa d’augment una mica superior. Així, l’increment de la temperatura mitjana anual a l’Observatori Fabra de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), amb registres d’alta qualitat, en un període d’un segle (1914-2013), és d’1,7 ºC, un augment estadísticament significatiu i clarament superior al global. Tot i així, cal tenir en compte la proximitat d’aquest observatori a la ciutat. En canvi, la precipitació anual no ha mostrat cap tendència en aquest període. «En resum, a Collserola, avui, la temperatura és apreciablement més elevada que cent anys enrere, però plou igual», conclou Martín Vide.

 

COP21: Elements per a l’esperança

En relació amb la cimera de París COP21, que ha tingut lloc després de la de Kyoto i del fracàs de Copenhaguen, Martín Vide opina que «hi ha elements per a l’esperança, malgrat la complexitat de la reunió». A diferència de la cimera de Dinamarca el 2009, «França ha jugat molt bé el seu paper d’amfitriona en els mesos previs a la trobada», afegeix.

«Independentment dels acords més rellevants que es puguin assolir o no, la cimera sempre representa un pas endavant. Per això, no podem perdre les esperances», afirma Llasat, que recorda que la cimera de París és molt més que la trobada dels governants i dels seus ministres. En paral•lel, hi ha negociacions secundàries, actes, etc., que són positius per a la lluita contra el canvi climàtic.

 

El sostre dels 2 ºC

Martín Vide recorda que «les reduccions d’emissions decidides fins ara pels diferents estats no garanteixen que no se sobrepassi el llindar dels 2 ºC». En aquest sentit, l’acord hauria de ser revisable cada pocs anys amb l’objectiu de reajustar les emissions a la baixa. A parer de Bladé, «cal tenir en compte que, des d’un punt de vista físic, no hi ha res d’especial en aquest llindar de 2 ºC». «Les decisions que hem de prendre ara per reduir les emissions són les mateixes que hauríem de prendre si la fita fossin 3 ºC o 1,5 ºC», assegura.

Amb l’augment tèrmic, els efectes ja visibles s’agreujaran, i en països amb pocs recursos d’aigua, l’escassetat serà encara més greu amb el deteriorament de les collites; fet que comporta riscos en seguretat alimentària a les regions més pobres. «En conjunt, la pèrdua de biodiversitat, ja molt greu actualment, s’acceleraria com a conseqüència dels canvis d’hàbitats», remarca Martín Vide.

 

Altres conseqüències serien l’augment dels extrems climàtics, la deslocalització de poblacions envaïdes per la pujada del nivell del mar, l’augment de migracions forçades i de conflictes bèl•lics. «El panorama no és gaire afalagador, perquè no només parlem del canvi climàtic en si mateix, sinó de la destrucció i pèrdua de recursos associats als mateixos factors que produirien aquest canvi climàtic», apunta Llasat.

Segons Bladé, el ritme d’augment de les emissions, evidentment, determina la magnitud d’aquests canvis. «Per exemple, si no aconseguim corbar les emissions de gasos hivernacle, i aquests continuen creixent al ritme actual, és probable que el gel desaparegui del tot a l’oceà Àrtic durant l’estiu abans de mitjan segle», afirma la investigadora.

 

Som conscients del problema?

Llasat considera que, «a escala global, hi ha més conscienciació i s’alcen més crides a actuar, que van molt més enllà dels grups activistes més típics, i que estan liderades pel món educatiu, religiós, etc.».

Tot i que des del 2008 ja hi ha hagut prou dades sobre la taula dels polítics perquè poguessin prendre consciència del problema, la diferencia ara és la resposta davant el canvi climàtic, opina Martín Vide. «Tant llavors com ara, la ciutadania i els poders públics eren, i són, conscients de la gravetat del problema; però fer el pas per canviar de manera molt substancial l’estat de les coses —principalment el model energètic o el model econòmic consumista— és molt més complicat», afirma l’investigador. «En el nostre cas, i en una situació de crisi com la que tenim des de fa anys, la societat relega a un segon pla la preocupació pel canvi climàtic», apunta Llasat. «Però és més important encara que la societat prengui consciència de la problemàtica i es comprometi, persona per persona, a un canvi cap a una actitud més d’acord amb el desenvolupament sostenible», segueix la investigadora. Per la seva banda, Bladé és més escèptica i no creu que siguem més conscients del problema actualment.

En relació amb les campanyes catastrofistes que sovint acompanyen les informacions sobre el canvi climàtic, Martín Vide afirma que «el fatalisme no és propi de la ciència» i pot fins i tot produir els efectes contraris als desitjats per un efecte rebot. «El catastrofisme i el fatalisme condueixen a la inacció», conclou.

 

Reduir l’emissió de gasos contaminants

Els investigadors coincideixen a destacar que el sector industrial, els transports i el sector energètic sumen més del 45 % de les emissions. El sector agrari i forestal, que moltes vegades oblidem, inclou les emissions procedents de l’agricultura i la ramaderia, i també les vinculades amb els processos de desforestació. Totes aquestes emissions signifiquen més del 20 % del total, explica Llasat.

Martín Vide subratlla també el paper de les anomenades emissions difuses, que suposen un percentatge considerable del total, prop del 40 % a Espanya. Aquestes són les emissions derivades del transport particular, la llar, el consum, la construcció... Aquests tipus d’emissions són difícils de controlar per la seva gènesi no concentrada i per la voluntat imprevisible de cada ciutadà, afirma Martín Vide.

L'escalfament és global, però desigual i injust, en el sentit que els pobles més desfavorits, més vulnerables, en seran els més perjudicats. Per això, els països rics han de ser solidaris i destinar recursos econòmics suficients i d’altres tipus per cobrir les necessitats d’adaptació dels més pobres i reduir la seva vulnerabilitat.

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona