Mauricio Papini: «Una vida plena dʼèxits és una vida que pot ensorrar lʼindividu que fracassa per primera vegada»

L'objectiu de la recerca de Papini és entendre millor quins mecanismes s'amaguen darrere l'evolució de l'aprenentatge en aquests tipus de situacions, així com la relació que hi ha entre aprenentatge, emoció i les bases dels desordres d'ansietat. En la seva intervenció, va presentar dades recents dels seus estudis en què havia utilitzat rates, coloms i gripaus com a models de treball comparat.

Ensenyo els animals a esperar alguna cosa (en el meu cas els incentius són menjar o aigua) repetint la situació diverses vegades, fins que aprenen una expectativa de l'incentiu que han de rebre. I després violo aquesta expectativa, la modifico en negatiu, els dono alguna cosa, que normalment és acceptable, però de menys valor que el que esperaven. A les rates això els resulta inacceptable i ho rebutgen. Aquest rebuig és el que m'interessa.

Per què?

Perquè és un bon model de la reacció davant la pèrdua, que em permet entendre com els éssers humans, en general, fem servir aquesta experiència. Per exemple, perdre una feina, una persona estimada, o fins i tot patir pèrdues més trivials, com ara que tanqui un local que t'agradava moltíssim. Moltes de les situacions estressants de la vida quotidiana són situacions de pèrdua.

A quines conclusions ha arribat en la seva recerca comparativa amb rates, gripaus i ocells?

Tots aquests animals perceben i detecten la diferència entre el que hi havia abans i el que hi ha ara. La part cognitiva de detecció, d'entendre que la situació ha canviat, és comuna a tots. Ara bé, sembla que només els mamífers són capaços d'assignar a aquests canvis la importància que tenen a nivell emocional. De manera que les rates detecten el canvi i, a més, els afecta d'una manera semblant a com passa amb els humans. Els gripaus, en canvi, s'hi resignen: detecten el canvi, però no hi donen importància, s'adapten fàcilment sense produir cap conducta que denoti una reacció emocional. Les rates també fan això; però únicament si estan tractades amb un ansiolític o si tenen certes lesions en algunes zones específiques del cervell.

Aquestes conclusions poden ajudar a evitar o minimitzar depressions en les persones?

Aquest tipus d'informació ens permet avaluar factors de risc. Per exemple, per a una persona que té una pèrdua de tipus laboral, augmenta el risc que proliferi un càncer. La pèrdua no produeix el càncer; però sí que accentua significativament la proliferació de les cèl·lules cancerígenes. A més, si aprenem al laboratori com es poden generar aquestes reaccions en l'animal, també podem imaginar com atenuar-les, mitjançant medicació, lesions, manipulacions ambientals... Estem veient que hi ha manipulacions ambientals que poden fer que un animal genèticament predisposat a ser vulnerable a l'ansietat pugui ser més resistent a aquest fenomen. Volem veure de quina manera certs tipus d'experiències emocionals poden immunitzar psicològicament l'animal contra situacions de pèrdua més greus.

Per a les persones és crucial el suport dels éssers estimats davant d'una situació de pèrdua greu. Ha observat aquest fenomen en les rates?

Sí. La criança en grup determina com reaccionarà l'animal en situacions de pèrdua individual. Els efectes que es veuen en una rata criada en grup són diferents dels que s'observen en rates criades en aïllament. El suport social fa que l'animal sigui més resistent. De fet, molts dels factors que afecten els éssers humans no són, en absolut, de tipus intel·lectual, i tampoc són decisions conscients que un pren; sinó que són factors molt bàsics que rarament estan sota control voluntari, són coses aparentment irracionals. Tot i això, donem molta importància a l'aspecte cognitiu, a l'intel·lectual, al conscient.

Potser ara això està canviant. Es parla d'intel·ligència emocional i de gestió de les emocions. De fet, vostè fa anys que estudia la frustració.

Sí. Perquè el fracàs està aquí mateix i la frustració, tard o d'hora, arribarà.

És necessària la frustració?