Notícies

Inici  >  Notícies > Noemí Pereda: «Al nostre país hi ha greus situacions d’abusos i agressions...

Noemí Pereda: «Al nostre país hi ha greus situacions d’abusos i agressions sexuals»

Noemí Pereda, professora de Victimologia de la Facultat de Psicologia de la UB.

Noemí Pereda, professora de Victimologia de la Facultat de Psicologia de la UB.

20/11/2018

Entrevistes

«El principal problema del maltractament i l’abús sexual infantil és el silenci i el secretisme que acompanyen aquestes situacions». Ho assegura Noemí Pereda, professora de Victimologia de la Facultat de Psicologia i directora del Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la Universitat de Barcelona. Pereda és una de les ponents convidades a participar en el XIV Congrés Internacional d’Infància Maltractada, que tindrà lloc al Campus de Mundet de la UB del 21 al 25 de novembre, amb el lema «No parlar, no veure, no sentir: donem visibilitat al maltractament infantil».
 

 

Quan es compleixen vint-i-nou anys de la redacció de la Convenció sobre els Drets dels Infants (20 de novembre del 1989), parlem amb Pereda sobre la rellevància del document, aleshores i ara.

La Convenció sobre els Drets dels Infants, ratificada per gairebé dos-cents països, va suposar que per primera vegada es consensués internacionalment que nens i nenes tenien uns drets universals, independentment d’on haguessin nascut o d’on visquessin, i també uns drets específics pel fet de ser menors d’edat, i que suposaven una responsabilitat, protecció i cura especial per part dels adults. Es tracta, per tant, d’un document absolutament rellevant, però que malauradament segueix sense respectar-se en molts països del món, tot i que una àmplia majoria l’han signat o ratificat.


Encara queda molta feina per fer...

Sí. Penso que en aquest àmbit és important seguir la frase «think global, act local». La Convenció sobre els Drets dels Infants no es vulnera únicament a determinades zones, amb unes característiques socials o econòmiques específiques; de vegades tampoc es respecta en alguns països desenvolupats, com pot ser el nostre. A Espanya no trobarem casos d’explotació laboral infantil en una fàbrica o una mina, però sí en concursos de bellesa, música o cuina, en feines com a actrius i actors, o sexualitzats com a models i maniquins. Potser no hi ha nens i nenes soldat, però sí que s’hi fabriquen armes perquè infants d’altres països les utilitzin. Potser no serem un paradís per al turisme sexual infantil, però sí que hi ha pares i mares que prostitueixen els seus fills, així com productors de pornografia infantil i greus situacions d’abusos i agressions sexuals.

 

El XIV Congrés Internacional d’Infància Maltractada duu per lema «No parlar, no veure, no sentir: donem visibilitat al maltractament infantil». No se’n parla prou?

No. Aquest és el principal problema: el silenci i el secretisme que acompanyen aquestes situacions. El nen o la nena no pot parlar, perquè té por, vergonya o se sent culpable. I els adults que envolten aquest infant i que l’haurien de protegir —seguint els principis de la Convenció sobre els Drets dels Infants— tampoc en parlen per motius diversos, però principalment vinculats a la manca de sensibilització i de formació respecte d’aquesta problemàtica. No són conscients de les greus conseqüències que suposa l’abús per a l’infant, i desconeixen el procés que cal seguir per notificar aquests casos. En un estudi que vaig publicar l’any passat, es demostrava que un 84,4 % dels 182 professionals educatius entrevistats en disset escoles de Barcelona afirmaven no haver rebut cap formació en victimització infantil. A més, tot i que el 74,4 % asseguraven haver-ne detectat algun cas, només el 27,6 %  dels entrevistats havien notificat les seves sospites. Aquesta és la realitat que envolta el maltractament infantil.


Pensava que en els darrers anys s’havia avançat molt en la prevenció, la detecció i el tractament del maltractament infantil.

Durant els anys noranta hi va haver un gran moviment a Espanya i, particularment, a Catalunya, i es van establir protocols i recursos que van suposar canvis importants en el que havia estat la protecció i l’atenció a la infància fins a aquell moment. Actualment, i després d’uns anys en què la crisi ha provocat una recessió significativa en les mesures i ajudes aplicades a l’àmbit de la infància, podem afirmar que hi ha una major sensibilització social i un interès més gran dels professionals per formar-se i aprendre. També hi ha una implicació més gran de les administracions, que subvencionen projectes per estudiar aquest tema o demanen formacions especialitzades per als professionals que treballen amb infants.


I aquesta formació especialitzada està garantida?

La Universitat encara no ha assumit la seva responsabilitat davant aquest problema. En graus tan cabdals com Psicologia o Medicina no hi ha cap assignatura que ofereixi recursos als seus estudiants per detectar, diagnosticar i tractar un infant víctima de maltractament.


De vegades es perd de vista que, més enllà d’un delicte, el maltractament infantil és un problema de salut greu amb conseqüències biològiques i psicològiques.

Certament. El maltractament i l’abús sexual infantil no són únicament delictes i no s’han de tractar exclusivament des de l’àmbit jurídic. Són, principalment, greus problemes de salut pública, amb unes conseqüències que ens afecten a tots. Si tractem el maltractament i l’abús sexual infantil com a delictes, ens centrem únicament en el perpetrador i en el seu possible càstig i, per tant, obviem la víctima i les seves necessitats. Si canviem l’enfocament, veurem que el càstig al maltractador és una part del problema que respon a la necessitat social de corregir les infraccions que es cometen, però que la víctima necessita que l’atenguin i li ofereixin els recursos que calgui per poder-se recuperar.


Hi ha molts casos d’abús sexual infantil en què l’abusador és un membre de l’entorn familiar de la víctima. Quins mecanismes permetrien evitar això?

La majoria d’abusos sexuals són comesos per persones de l’entorn familiar i de confiança de la víctima. Els abusadors utilitzen aquesta relació d’intimitat i afecte amb l’infant per poder-s’hi apropar, manipular-lo i fer que mantingui el silenci. La majoria de casos de violència contra nens i nenes, doncs, no són casos de bullying o d’assetjament escolar, causats per una altra criatura, sinó casos en què el perpetrador és un adult, generalment un adult cuidador de qui se suposa afecte i protecció. Aquesta és la realitat, però ens incomoda reconèixer-la. No podrem evitar mai en la seva totalitat que es produeixin situacions de maltractament o d’abusos cap a la infància, però sí que podem reduir molt els casos i podem evitar que s’allarguin en el temps, aconseguint així que els seus efectes siguin molt menors.


Com?

A més de la formació especialitzada que s’hauria d’oferir i que comentava abans, necessitem que hi hagi més sensibilització social envers el maltractament infantil. La violència contra la infància només es pot tractar des d’un enfocament holístic. No l’hem de segmentar en tipologies perquè totes les formes de violència estan relacionades. És que el que s’ha anomenat la web of violence i és la perspectiva en què treballa el meu equip del GReVIA. L’infant que avui és víctima a casa, demà pot ser un agressor a l’escola. Formació i sensibilització són clau. Finalment, cal un entorn educatiu i familiar en què la comunicació amb els nens i nenes sigui freqüent i fluida ja que, en moltes ocasions, l’única manera de saber què està passant és que l’infant ens ho expliqui.
 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona