Notícies
Inici  >  Notícies > Jaume Bech i Borràs: «Sense els sòls, la superfície del planeta Terra seria...

Jaume Bech i Borràs: «Sense els sòls, la superfície del planeta Terra seria com la de la Lluna»

Jaume Bech és un referent internacional en l’àmbit de l’edafologia, i és membre honorífic de la Unió Internacional de les Ciències del Sòl (IUSS) —l’únic expert de tot l’Estat— des del 2016.

Jaume Bech és un referent internacional en l’àmbit de l’edafologia, i és membre honorífic de la Unió Internacional de les Ciències del Sòl (IUSS) —l’únic expert de tot l’Estat— des del 2016.

Bech va dirigir l’Escola d’Agricultura de Barcelona (1979-1986) —on va fundar el Laboratori de Sòls— i va impulsar diverses assignatures en els plans docents de Biologia, Geologia i Geografia.

Bech va dirigir l’Escola d’Agricultura de Barcelona (1979-1986) —on va fundar el Laboratori de Sòls— i va impulsar diverses assignatures en els plans docents de Biologia, Geologia i Geografia.

Fundador i president de la Subdivisió de Contaminació i Remediació de Sòls de la Unió Europea de Geociències (EGU), és el descobridor de diverses espècies de plantes metal·lòfiles al Perú i l’Equador.

Fundador i president de la Subdivisió de Contaminació i Remediació de Sòls de la Unió Europea de Geociències (EGU), és el descobridor de diverses espècies de plantes metal·lòfiles al Perú i l’Equador.

Amb una àmplia activitat docent arreu del món, ha estat professor de la Universitat de Mines de Sant Petersburg —la més prestigiosa de Rússia—, el Buryat Interscience Research Institute d’Ulan-Udè (República de Buriàtia), i institucions superiors a Itàlia, Geòrgia, Polònia, Eslovènia, l’Equador, Perú i Xile, entre altres països.

Amb una àmplia activitat docent arreu del món, ha estat professor de la Universitat de Mines de Sant Petersburg —la més prestigiosa de Rússia—, el Buryat Interscience Research Institute d’Ulan-Udè (República de Buriàtia), i institucions superiors a Itàlia, Geòrgia, Polònia, Eslovènia, l’Equador, Perú i Xile, entre altres països.

La llegendària i misteriosa <i>terra lemnia</i> va centrar el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa de la Universitat Miguel Hernández, d’Elx, el 29 de setembre del 2016.

La llegendària i misteriosa terra lemnia va centrar el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa de la Universitat Miguel Hernández, d’Elx, el 29 de setembre del 2016.

«Si vols dedicar-te a l’activitat investigadora, és imprescindible que t’agradi la ciència, tenir paciència i ser molt constant. Aquest és el missatge que m’agradaria fer arribar als joves que seran les futures generacions d’investigadors».

«Si vols dedicar-te a l’activitat investigadora, és imprescindible que t’agradi la ciència, tenir paciència i ser molt constant. Aquest és el missatge que m’agradaria fer arribar als joves que seran les futures generacions d’investigadors».

Diploma acreditatiu del professor Bech —impulsor de la formació de generacions de biòlegs, geòlegs, químics, geògrafs, arqueòlegs, enginyers agrònoms i enginyers agrícoles— com a membre honorífic de l’IUSS.

Diploma acreditatiu del professor Bech —impulsor de la formació de generacions de biòlegs, geòlegs, químics, geògrafs, arqueòlegs, enginyers agrònoms i enginyers agrícoles— com a membre honorífic de l’IUSS.

02/10/2018

Entrevistes

«Descubrimientos geológicos de un estudiante barcelonés, en Burgos», anunciava una crònica de La Vanguardia, el 20 de setembre de 1960. «Jaime Bech ha encontrado restos óseos de mastodontes y rinocerontes, entre los que destaca una mandíbula, incrustados en arcillas rojizas, y plantas fósiles en arcillas azules, todo ello a una profundidad de treinta metros». L’estudiant català de vint-i-quatre anys que va descobrir la primera flora fòssil miocènica a Castella durant les milícies universitàries és Jaume Bech i Borràs (Barcelona, 1936), actualment catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i l’únic científic de l’Estat que és membre del quadre d’honor de la Unió Internacional de les Ciències del Sòl (IUSS) des del 2016.

Llicenciat en Geologia (premi extraordinari de llicenciatura), en Biologia i en Farmàcia a la UB —també és doctor en Biologia i en Farmàcia—, Jaume Bech va completar els estudis a l’Escola Nacional Superior Agronòmica de Montpeller (ENSA) i a l’Institut Nacional Agronòmic de París-Grignon (INA). Gràcies al mestratge adquirit a l’estranger en micromorfologia i cartografia de sòls —estudiant el Llenguadoc, les valls del Roine i l’Avairon, i l’Alvèrnia, sota el guiatge de Servat, Legros, Fedoroff, Segalen, Ruellan, Millot, Quantin i altres experts—, Bech va obrir un nou capítol en les ciències del sòl a tot el país quan fer recerca a Catalunya era una empresa ben dificultosa. Equipat amb els estris del geòleg i amb una gran vocació científica —«el meu pare em va fer estimar la geologia, els fòssils i els minerals», recorda—, ha estudiat els sòls del clima mediterrani i de zones tropicals, la taigà siberiana, serralades —Pirineus, Carpats i Andes— i deserts —Atacama (Xile) o Sechura (Perú)—, així com altres contrades tant properes com remotes afectades per residus tòxics.

Aquest catedràtic de la UB —inspirador del nom del bivalve fòssil Ceratomya bechi (Calzada)— destaca en la portada principal de títols de referència en edafologia, com ara Assessment, restoration and reclamation of mining influenced soils (Academic Press, 2017) o PHEs, Environment and human health (Springer, 2014). Ha publicat més de cinc-cents articles i contribucions a congressos, ha dirigit vint-i-una tesis doctorals, deu de llicenciatura i setze treballs de final de carrera d’Enginyeria Agrícola.

Els mèrits científics de Jaume Bech són reconeguts per institucions com l’Acadèmia de Ciències de Nova York, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya o l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya. També és membre d’honor de les societats d’edafologia de l’Azerbaidjan, Bulgària, l’Equador, Geòrgia, Romania i Rússia, i membre corresponent de la de Grècia. França el va honorar com a oficial de l’Orde de les Palmes Acadèmiques. És doctor honoris causa de deu universitats d’Espanya, l’Equador, Xile, Perú, Bulgària i Geòrgia. A Rússia, autèntic bressol de l’edafologia i de la geoquímica, l’Institut Vernadsky de Geoquímica i Química Analítica de Moscou l’ha premiat amb la medalla Kovalsky.

 

La paraula edafología prové del grec ἔδαφος (‘superfície de la Terra’) i, segons alguns experts, és una ciència que estudia el component més oblidat de tots els ecosistemes naturals.

En un sentit ampli, edafologia, ciència del sòl i pedologia es poden considerar sinònims. En castellà, el terme edafología el va adaptar el geògraf català Emilio Huguet del Villar, un dels fundadors de la ciència del sòl a Espanya, i mai prou reconegut, per cert. És una ciència complexa, que estudia els sòls segons l’estructura, la composició, l’evolució, etc. Perquè la idea que el sòl és només una barreja de llims, argila i sorra no és certa: el sòl té estructura, porositat, components minerals i orgànics, i éssers vius, aigua i aire. La pedosfera es una intercapa que connecta l’atmosfera, la hidrosfera, la litosfera i la biosfera. Tots els cicles biogeoquímics —carboni, nitrogen, fòsfor i sofre— passen pel sòl, i si manca aquesta pel·lícula edàfica, el flux dels elements en els ecosistemes s’acabaria trencant. Sense els sòls, la superfície del planeta Terra seria com la de la Lluna. Això vol dir que cal mantenir i preservar la qualitat dels sòls perquè la vida segueixi al nostre planeta. No podem oblidar que fins al segle XIX no es coneixia prou bé la funció dels sòls en el cicle de la vida a la Terra. Es cultivaven, s’adobaven, però no s’entenia quin paper tenien en aquest cicle. Pensi que avui en dia es coneix fins i tot el seu paper en la problemàtica del canvi climàtic.

 

Quan vostè estudiava a la Universitat de Barcelona, va ser alumne de professors com Ramon Margalef, Carmina Virgili, Oriol de Bolòs, Lluís Solé i Sabarís, Arturo Caballero, Ramon Bataller, Rafael Candel Vila... Com recorda la vida universitària en aquella època?

Sens dubte, era un moment històric complicat. La universitat estava en procés de transformació, la situació era precària, sense mitjans econòmics, amb oposicions a Madrid i jurament oficial dels nostres càrrecs... Jo vaig doctorar-me a la UB, i per acabar la tesi vaig haver de fer-me un instrument científic propi —dos anys de feina per fer un percolador automàtic, el primer aparell original a tot el país!— que pogués treballar amb les condicions ambientals del nostre entorn, no com altres aparells que hi havia a França. A la Facultat de Farmàcia, també vaig posar a punt un sistema d’anàlisi de nitrogen i un calcímetre per mesurar carbonats. En aquell període —del 1940 al 1975— aquí treballàvem amb moltes dificultats, mentre que a Madrid la ciència tenia molts més recursos.

Com a alumne, tinc un record especial per a la professora Carmina Virgili. Era un punt i a part, inquieta, generosa, compromesa amb la docència, la recerca i els joves estudiants. Una autèntica eminència, i més que explicar, preguntava, dialogava amb els alumnes. Sortíem amb ella a fer pràctiques de camp, dels Ports de Tortosa fins al Montseny, en l’època en què preparava la seva tesi doctoral —el Triàsic dels Catalànids—, i no parava de fer-nos preguntes. «Què són aquestes franges de color vermell en contacte amb roques del Paleozoic?» Doncs eren paleosols, uns materials antiquíssims de fa milions d’anys. I totes aquestes descobertes em van inspirar molt.

Amb el professor Ramon Margalef, el tema de debat sempre era el fòsfor. Era un gran savi, modest, accessible, difícil de seguir en les explicacions —com el professor Oriol de Bolòs—, però un gran científic. Sempre que ens trobàvem a la cafeteria de la Facultat de Biologia, em deia: «Escolta’m, Jaume, i el fòsfor del medi marí provinent dels sòls i sediments, d’on surt?». No era un camp gaire conegut a la Península, el de l’edafologia. Recordo el treball que vaig elaborar en el primer mapa de sòls del delta del Llobregat, l’any 1970. Era un projecte encarregat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona que havia d’ajudar a determinar les diferents qualitats i funcionalitats potencials dels sòls en aquest territori. Quan vaig indicar la localització dels millors sòls per cultivar de tot el delta, l’enginyer de camins i responsable de l’encàrrec, l’Albert Serratosa, em va dir: «Jaume, tot això està destinat a ser una estació d’autobusos!».

 

Encara avui en dia sorprenen molts aspectes de les propietats del sòl. Però les terres medicinals —la mítica terra lemnia o sigillata— ja eren remeis curatius per guarir malalties a l’època d’Hipòcrates, Dioscòrides o Galè....

És cert, la mateixa natura ens aporta una alternativa curativa i natural a través de les propietats del sòl. Alguns parlen de geologia mèdica, però a mi no m’agrada aquest concepte, prefereixo dir-ne edafomedicina o geomedicina. Fins i tot, molts animals es rebolquen en els fangs d’aiguamolls, llacs i rius —de vegades, també se’ls mengen—, i així maten o inactiven els paràsits que són absorbits per les argiles. En alguns països i cultures primitives, la població també menja argila quan passa gana, i això és la geofàgia. Però la funció medicinal dels components del sòl, que ve de l’antiguitat, només es manté si la terra conserva la seva bona qualitat. El sòl té una resiliència, però la capacitat per contrarestar les agressions dels contaminants que l’afecten té un límit. És un problema de dosi, tal com deia el metge Paracels.

 

No podem oblidar que els sòls són grans acumuladors, transformadors i transmissors de compostos químics. Precisament, em vaig decantar pels estudis de contaminants que afecten la qualitat del sòl arran d’un congrés de paleosols a Amsterdam el 1970. Durant una sortida de camp, vam arribar a una contrada de Limburg en què les vaques emmalaltien després de menjar farratge. Els pagesos estaven desesperats, no sabien d’on venia el problema. Vam fixar-nos en uns petits monticles que hi havia a la vora... i eureka! Allà hi havia la raó de la intoxicació —i, fins i tot, mort— del bestiar: eren uns dipòsits antics de la mineria de carbó, plens de metalls tòxics, que contaminaven les pastures dels voltants.

 

També he vist en alguna contrada de Romania com l’aigua dels pous naturals —rica en nitrosamines, uns derivats tòxics dels nitrats— causaven la mort de nadons. En alguns pobles miners de l’Equador i el Perú vaig constatar l’existència de bestiar malalt —«es posen malaltons», deia la població— per la ingesta d’aigües de drenatge de les mines.

 

A Catalunya, encara recordo la imatge de la primera persona afectada de goll, la vaig veure a un poble de la Garrotxa i és difícil d’oblidar. Amb el temps, vaig arribar a establir una relació entre la incidència geogràfica del goll en diferents àrees del país i les alteracions en el procés de fixació de l’humus àcid del sòl. Vaig presentar les hipòtesis basades en les meves observacions el 1978, durant la festivitat de la patrona de la Facultat de Farmàcia de la UB, a la conferència «L’edafogeomedicina, nou aspecte de la sanitat ambiental: aplicació al cas del goll endèmic». Curiosament, molts anys després, un equip científic de Taiwan va poder corroborar la meva hipòtesi en un treball experimental.

 

Quan el 2015 es va declarar Any Internacional dels Sòls, l'ONU alertava que prop del 33 % de la superfície terrestre ja està degradada. Lluitar contra la contaminació dels sòls és una de les prioritats de l'agenda global?

El món ha passat de les poblacions rurals a les grans urbs, i això implica tapar i ofegar els sòls, adobar-los en excés i abocar-hi plaguicides i contaminants. Els sòls poden mantenir la seva puresa davant la contaminació però la natura té una capacitat limitada, i per això són importants totes les iniciatives europees i internacionals per protegir-los. Cada dia es descobreixen més llocs contaminats a tot el planeta, i tot i així, encara hi ha sòls de gran qualitat. A l’Amèrica del Sud, he contemplat extasiat sòls de dos o tres metres de profunditat —això aquí no es veu— que s’han format gràcies a unes altres condicions ambientals i una mínima explotació agrària. Per contra, al continent europeu, en general, els sòls són molt prims —són terrenys explotats per l’agricultura des d’abans de l’època dels romans—, i de seguida trobes la roca mare. Tampoc ens podem enganyar, de vegades les aparences no són sempre certes. Pots trobar un bosc aparentment frondós, amb una capa molt gruixuda de fullaraca al terra... Compte! Això pot ser un senyal d’alerta i ens indica que el cicle de descomposició de la matèria orgànica fresca i la formació de l’humus està bloquejat! Per què? Probablement per algun contaminant.

Ara bé, no tota la contaminació és d’origen humà. A prop del desert d’Atacama, al nord de Xile, les aigües de força rierols estan contaminades d’arsènic d’una manera natural. Això també passa en altres regions del planeta, com ara a Bangladesh. Per tant, és important conèixer cada tipus de sòl i les seves propietats. A l’Equador, he arribat a veure urbanitzacions completament esquerdades —semblaven bombardejades— perquè havien estat edificades sobre un vertisol, que és ric en argiles expansibles. No parlem de contaminació, sinó de mala gestió, ja que l’absència d’una xarxa adient de clavegueram pot afavorir infiltracions d’aigua que hidraten aquestes argiles. Això pot comportar veritables desastres! I tot per no tenir en compte un tipus de sòl amb propietats delicades. Si ho saps, pots emprar xarxes de contenció, però si no ho saps... !

Els problemes de degradació i contaminació dels sòls cal diagnosticar-los i trobar-hi solucions. Certament, a vegades coneixes bé el problema, també la solució, i et trobes amb respostes ben curioses. «Senyor, aquí no hi ha cap problema. Nosaltres ho solucionarem a la nostra manera», vaig sentir dir a una autoritat durant la cloenda d’un curs sobre contaminació i descontaminació de sòls que jo havia impartit a l’Amèrica del Sud.

 

La natura també dona respostes a la contaminació ambiental. Per exemple, les plantes metal·lòfiltes, que poden extreure metalls del medi terrestre. La fitoremediació és una tècnica eficaç per descontaminar els sòls?

Alguns vegetals són útils per recuperar els sòls contaminants per activitats mineres. Això és la fitoremediació, és a dir, fer servir plantes metal·lòfites que acumulen metalls d’una manera natural, com les que vaig poder descobrir a l’Equador i el Perú. És un mètode econòmic que es pot aplicar en sòls contaminats per plom, cadmi, arsènic i zinc, però no sempre és útil si l’impacte ambiental és molt greu. Aquesta problemàtica afecta molts països de l’Amèrica del Sud, amb grans explotacions mineres. Miri, un cop estava estudiant l’impacte al sòl de l’arsènic i de metalls pesants a la mina Turmalina, al districte de Canchaque, als Andes peruans. Recollia unes mostres de sòls i plantes natives quan, de cop i volta, un col·laborador va començar a cridar: «Professor, toquem el dos!» No entenia res del que passava, fins que vaig veure baixar de la muntanya els de Sendero Luminoso! Com que no feia gaire que els guerrillers havien mort persones en una zona pròxima, vam plegar de la feina ben de pressa per marxar d’allà. I és ben curiós: amb les poques mostres recollides en aquella campanya, vam publicar un article científic el 1997 que és el més citat de la meva bibliografia científica!

Avui en dia, és impossible posar fronteres a molts contaminants. Els productes químics s’escampen més enllà de les fronteres entre països: és el problema de la contaminació difusa. A la Catalunya nord, per exemple, no hi ha grans factories industrials que contaminin, però el vent ens acaba portant tòxics de fàbriques d’altres contrades. Un altre exemple paradigmàtic va ser l’explosió de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna), en què la dispersió d’elements radioactius va contaminar sòls i aigües de moltes nacions europees. Per cert, ara el president Trump torna donar suport a la mineria del carbó, que és altament contaminant!

 

Fer recerca, impartir docència, despertar vocacions. La projecció social del científic és encara una assignatura pendent en el currículum dels investigadors?

No he menyspreat mai fer activitats per al gran públic. El científic no es pot desentendre del seu paper social, això és rellevant i té un gran valor formatiu, sobretot per als joves. Quan estudiava el curs comú de Química, l’any 1953, va entrar a classe el professor Kubiena i ens va ensenyar unes diapositives. Eren imatges sobre micromorfologia de sòls. Jo tenia disset anys i no les he pogut oblidar mai perquè són coses que vius quan ets jove. El científic ha de sembrar per poder recollir, i crear vocacions. No pot quedar-se tancat al seu despatx: ha de ser una persona oberta i generosa, com ho era la doctora Virgili.

 

Jo he participat en excursions, sortides guiades a la natura, xerrades, conferències, congressos, i també he dedicat temps a l’edició de publicacions de la Societat Catalana d’Història Natural, a les trobades d’estudiosos de la Diputació de Barcelona, als treballs en publicacions com el Reboll, el butlletí del Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà, el Gimbernat, la revista catalana d'història de la medicina i de la ciència, i llibres divulgatius (Sòls d'ahir i d'avui,La filla de Caleb, Roques i sòls,Sòls per viure, etc.), que van ser editats per la CIRIT en el programa Trobada amb la Ciència per despertar vocacions científiques en el jovent.

 

A la ciència se li atribueix un alt grau d’especialització, una compartimentació de continguts perquè pugui fluir el coneixement. Són aquests els signes d’identitat de la ciència del segle XXI?

Al meu parer, la ciència és cada cop més transversal. Això pot suposar una dispersió del nucli de l’estudi, de l’ànima de la matèria, com diu algun autor. Per tant, el que cal és buscar un equilibri per no perdre de vista els coneixements bàsics de la ciència, i després relacionar-los amb disciplines com la biologia, la geologia, la medicina, etc. Si no ho fas així, hi ha el risc de quedar-se només amb unes espurnes de coneixement totalment superficials. Si vols dedicar-te a l’activitat investigadora, és imprescindible que t’agradi la ciència, tenir paciència i ser molt constant. Aquest és el missatge que m’agradaria fer arribar als joves que seran les futures generacions d’investigadors. Pel que em pertoca, no seria just cloure aquesta entrevista sense agrair a la meva estimada esposa, Joana, tot el sacrifici que li suposen les meves moltes hores substretes a ella i a la família, així com fer constar que el seu coratge, bon criteri i els seus sòlids coneixements científics han estat essencials en la meva vida universitària, inclosa en la nostra comuna quotidianitat.

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona