Pilar i Aurora Cayero: «Ningú neix sent mala persona; sʼhi torna, una mica, per les circumstàncies»

En quin moment vau decidir portar a lʼescenari la vostra experiència com a educadores?

Aurora Cayero: Se'm va acudir durant una mudança. Fent les caixes vaig trobar una llibreta amb les anotacions que havia anat fent quan vaig començar a treballar a Justícia. A mi mʼagrada molt escriure —de fet, aquesta és la segona obra de teatre que escric— i, al principi, arribava a casa tan impactada amb el que mʼhavia passat a la feina que necessitava apuntar frases com «La meva mare té catorze gossos i els estima més que a nosaltres» o «A la mare no la vaig matar jo, la va matar el meu padrastre», que és el cas dʼun xaval acusat de doble homicidi perquè quan la policia va arribar a casa seva hi va trobar dos cadàvers, tot i que el noi sempre ha dit que a la mare no lʼhavia mort ell, sinó el seu padrastre. Trobar aquests apunts va ser la base. Li vaig dir a la meva germana que teníem un material molt potent i que havíem de fer alguna cosa.

I la Pilar de seguida sʼhi va apuntar? 

Pilar Cayero: Jo no havia treballat dʼactriu a una escala tan professional com lʼAurora, que havia fet televisió i cinema, però tinc la carrera de música i havia fet molts bolos, de manera que em vaig deixar convèncer fàcilment.

Quin és lʼobjectiu últim de lʼobra?

A. C.: Tenim un objectiu doble: sobretot, i en primer lloc, donar veu a aquests nois i noies que estan tancats i que la societat invisibilitza. Però també volem donar a conèixer aquesta professió que la majoria de persones ignora. No tenen ni idea de lʼexistència dʼaquests centres i aquest desconeixement fa que no entenguin quina és la nostra feina.

Combineu escenes dʼuna cruesa extrema amb episodis carregats dʼhumor. El dia a dia als centres és realment així?

A. C.: Sí. Volíem que lʼobra fos, precisament, un reflex fidel de les situacions a què sʼenfronten diàriament els joves i els educadors dʼaquests centres. Totes les històries són reals, han passat tal com les expliquem. Hem aprofitat vivències viscudes en primera persona i també dʼaltres que ens han explicat col·legues als quals admirem profundament.

P. C.: Lʼobra posa en relleu que la realitat és molt diversa i que, si bé és cert que hi ha educadors que són extraordinàriament humans, també nʼhi ha dʼaltres que són més egoistes o estan més cremats. I passa el mateix amb els nois i noies. El ventall és molt divers: nʼhi ha que saps que seran delinqüents tota la vida, i nʼhi ha dʼaltres que, per exemple, gràcies a estar al centre podran com a mínim treureʼs lʼESO.

Com a espectadora, lʼobra mʼha servit per trencar amb alguns prejudicis que tenia. Confesso, a més, que els interns mʼhan despertat més empatia que segons quins educadors.

P. C.: Sí?

Sí. Se mʼhan posat a la butxaca.

P. C.: Som del parer que si la societat fos dʼuna altra manera i aquests xavals haguessin nascut en un altre entorn, amb uns altres valors, segurament no estarien tancats. Estem convençudes que ningú neix sent mala persona; sʼhi torna, una mica, per les circumstàncies. 

Quin és el secret per no jutjar algú que saps que ha comès un homicidi o una violació?

A. C.: Entendre que aquests nois ja han estat jutjats. A nosaltres no ens pertoca ni jutjar-los ni fer que paguin pel delicte que han comès. Si no, ens hauríem fet jutges o policies. No mirem els expedients dels nois; senzillament intentem que el temps que estan allà el passin de la millor manera possible.

Quin consell donaríeu als estudiants dʼEducació Social?
A. C.: Que tinguin molta mà esquerra i sentit comú. I que decideixin, dʼacord amb les seves característiques personals, quin és el model dʼeducador que volen ser. I que abaixin expectatives i no creguin que canviaran la vida dʼaquests nois.

P. C.: També els diria que no es cremin, i que si en algun moment senten que necessiten parar i agafar aire, que ho facin. Jo durant molts anys he treballat sis mesos a lʼany, i lʼaltre mig any me lʼhe passat viatjant. És una manera dʼoxigenar-se i tornar renovat.

És una mica desmoralitzador.

P. C.: No. És realista. Quan vaig a treballar, el que espero és que aquell dia estiguem tots el millor possible. Al centre hi estan un temps, de pas, i és molt difícil canviar la vida dʼaquests nois i noies si a les famílies i als barris no es fa una feina real per modificar la realitat en què es trobaran quan surtin del centre i tornin al seu entorn.

A. C.: Si després de veure lʼobra els estudiants dʼEducació Social no abandonen el grau, tindrem uns companys de feina fantàstics.

I per més dura que sigui la feina i malgrat el talent artístic que teniu, continueu treballant dʼeducadores socials.

P. C.: És que és vocacional... Els xavals, quan entro amb la guitarra i els canto alguna cosa —perquè la música sempre m'ha anat molt bé per establir dinàmiques positives amb el grup—, sempre em diuen: «Mola que siguis educadora, però què hi fas aquí? Ves a Operación Triunfo!».

A. C.: En el meu cas és pitjor, se'n foten: «Doncs sí que et va malament fent d'actriu, que has d'estar aquí aguantant-nos».