Notícies
Inici  >  Notícies > Laura Llevadot: «Si tothom pren consciència que el sistema actual no és l’únic...

Laura Llevadot: «Si tothom pren consciència que el sistema actual no és l’únic possible, etern i intocable, potser podrem canviar moltes coses»

Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic i ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional.

Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic i ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional.

Acaba de sortir a la venda <i>Jacques Derrida: democràcia i sobirania</i>.

Acaba de sortir a la venda Jacques Derrida: democràcia i sobirania.

Llevadot és professora de la Facultat de Filosofia de la UB i coordinadora del màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica.

Llevadot és professora de la Facultat de Filosofia de la UB i coordinadora del màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica.

Llevadot: «Cal posar en entredit la professionalització de la política, que pressuposa que hi ha unes elits que sí que saben governar, mentre els altres ens limitem només a votar».

Llevadot: «Cal posar en entredit la professionalització de la política, que pressuposa que hi ha unes elits que sí que saben governar, mentre els altres ens limitem només a votar».

27/03/2019

Entrevistes

No és la primera vegada que Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic. Professora de la Facultat de Filosofia de la UB i coordinadora del màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica, l’any 2014 va impulsar el Festival Barcelona Pensa amb l’objectiu de treure la filosofia de l’acadèmia i portar-la als carrers —en forma d’activitats diverses programades durant una setmana— perquè el públic no especialitzat hi tingués accés.

Fidel al seu esperit divulgador, ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional per convidar la ciutadania a pensar la política d’una altra manera. La col·lecció està editada per Gedisa, constarà de quinze títols i analitza la línia de pensament polític contemporani que ha rebut el nom de postfundacional, a través de disset autors, entre els quals hi ha Jacques Rancière, Alain Badiou, Jacques Derrida, Giorgio Agamben, Hannah Arendt, Michel Foucault o Judith Butler. De moment se n’han publicat vuit volums i l’últim que ha sortit a la venda és Jacques Derrida: democràcia i sobirania, signat per la mateixa Llevadot.
 

Amb el Barcelona Pensa va demostrar que la filosofia ben explicada interessa a tothom. Ara s’ha proposat apropar el pensament polític postfundacional a públic no especialitzat. Comenci per mi. Expliqui’m què és.

La línia de pensament polític contemporani que rep el nom de postfundacional aglutina les teories d’alguns autors, molts d’ells francesos, que plantegen la problemàtica d’allò polític més enllà de la política clàssica. Tenen la voluntat de mostrar la manca de fonament de les democràcies liberals representatives i de capgirar, en definitiva, el fonament mític del pensament polític modern.

A veure si ho he entès bé: des de la perspectiva d’aquests autors, en l’ordre polític i en l’ordre jurídic no hi ha necessàriament un fonament, com es pensava tradicionalment.

Exacte. El que mostren aquests autors és que la construcció del món polític i jurídic actual, tal com el coneixem, és contextual, respon a una lògica concreta, històrica i qüestionable, i que, per tant, és criticable i modificable. Defensen que res no és natural ni tampoc tan racional com es pretén. Des d’aquesta perspectiva, per exemple, no hi ha res que legitimi la perennitat d’una constitució, d’una declaració d’independència o d’un ordre institucional establert. Les demandes col·lectives, els moviments socials, que formen part d’allò polític, són maneres de qüestionar, des d’una exigència de justícia, la política establerta. Quan aquesta no es deixa interpel·lar per aquestes demandes, obrim pas al totalitarisme. Fins i tot, i sobretot, quan es blinda en nom de la democràcia.

Què més tenen en comú?

La major part s’alimenten de les fites del postestructuralisme, després de la crisi del marxisme, i fan una diferenciació molt clara entre el que és la política (les institucions, els models de representació i de govern, l’espectacle mediàtic dels polítics) i el que anomenen allò polític (entès com la necessitat de tota societat d’organitzar-se i trobar solucions als temes comuns que afecten directament la població). Un denominador comú del pensament postfundacional és tornar la centralitat a allò polític en detriment d’allò institucional o instituït.

Posi-me’n un exemple.

El moviment de les dones. Per més que hi hagi una llei de gènere (que ara volen revocar, per cert), el que diuen les feministes és que allò personal també és polític. El que passa a casa teva, la relació que estableixes amb els teus fills o amb la parella, també és política, fins i tot les nostres relacions sexuals i amoroses i, per tant, aquest espai també ha de ser pensat, qüestionat, capgirat d’arrel. Per això, molts d’aquests autors són especialment crítics amb les democràcies representatives, que només regulen lleis, quan el problema polític radica sovint en les normes, en la nostra manera de «normalitzar-nos», de naturalitzar situacions que són sovint violentes i aberrants.

I quina alternativa proposen?

No es tracta tant de proposar alternatives com de fer l’anàlisi de les formes de dominació presents, sense la qual tota alternativa quedarà impotent perquè repetirà allò que pretén superar. Tot i així, cadascun dels autors obre vies per pensar altres formes d’organització d’allò polític: alguns parlen de democràcies participatives, uns altres plantegen representacions aleatòries, per sorteig o per torn, d’altres —com Chantal Mouffe i Ernesto Laclau— parlen de prendre les institucions. Derrida, per exemple, apel·la a una nova Internacional, Badiou mira de pensar de nou el comunisme, Lefort parla d’una democràcia sempre oberta a l’irrepresentable...

Democràcies aleatòries? Com quan toca ser president de l’escala?

Per què no? Des de la defensa de la igualtat que planteja, per exemple, Rancière, però també des de la crítica a la distinció entre teoria i praxi que comparteixen molts d’aquests autors, no està gens clar que hi hagi d’haver polítics professionals. El polític professional creu tenir un saber específic per a allò polític, que és comú, legitimat només per la seva carrera dins del partit. Cal posar en entredit aquesta professionalització de la política, que pressuposa que hi ha unes elits que sí que saben governar, mentre els altres ens limitem només a votar.

Cadascun dels volums està centrat en un pensador i l’escriu un autor diferent. Com va establir les parelles de ball?

Quan se’ns va acudir fer la col·lecció, juntament amb Caterina Da Lisca, de Gedisa, no només preteníem donar a conèixer aquests autors postfundacionals —que considero que són necessaris per comprendre els moviments ciutadans i els conflictes que impugnen la manera tradicional de fer i pensar la política en l’actualitat—, sinó que, alhora, volíem aglutinar i donar a conèixer totes les recerques que estem fent alguns investigadors, cadascun amb el seu autor, des de l’acadèmia d’aquest país, i que comparteixen una perspectiva comuna. Crec que és important que la gent, més enllà de l’entorn acadèmic, sàpiga què estem fent, sovint en condicions molt precàries, perquè molts dels autors de la col·lecció són joves i les seves condicions laborals no són pas les desitjables, tot i que el compromís i la passió amb què ho fan són immensos. Però, sobretot, crec en la necessitat de posar a l’abast de tothom aquestes eines conceptuals per poder pensar en les coses que ens afecten.

Acaba de sortir a la venda Jacques Derrida: democràcia i sobirania, que va signat per vostè mateixa i es presenta el dia 2 d’abril a La Central. Per què Derrida?

Fa anys que treballo sobre aquest autor i en el llibre volia recollir aquelles qüestions que Derrida planteja i que ens interpel·len a tots. Poso en relleu, especialment, la seva crítica a la sobirania, a l’estat nació, a la violència fundadora de cada llei, a la comunitat excloent, al fal·logocentrisme, a la representació... Si alguna cosa defineix la democràcia, segons Derrida, és el fet de ser l’únic sistema obert, l’únic capaç de permetre el dret a l’alteritat. Es tracta d’estar oberts a l’heterogeneïtat, a tot allò que l’estat i la seva construcció jurídica exclouen, malgrat viure en els estats que tenim i malgrat no haver superat la democràcia representativa. Tot i centrar-me en aquesta qüestió que la col·lecció exigia, i que he mirat d’exemplificar amb processos polítics actuals com el 15-M o el procés sobiranista, també he volgut fer aterrar Derrida en altres problemàtiques que també són polítiques i que crec ens concerneixen de ple: la qüestió de la llengua, d’allò que significa escriure en una llengua minoritària com el català, la de la diferència sexual, de la càrrega política que comporten les identificacions de gènere, o la de l’hospitalitat, que ens sacseja a diari.

Avanci’ns algun títol que encara no s’hagi publicat.
El proper volum que es publicarà és Jean-François Lyotard: estètica i política, de Gerard Vilar, i després veurà la llum Hannah Arendt: llibertat política i totalitarisme, signat per Fina Birulés.

Quin és l’objectiu últim de la col·lecció?

La idea és convidar a llegir aquests pensadors. Donar a conèixer la seva obra i fer-la accessible al gran públic, analitzant-ne les qüestions que ens afecten directament a tots. Voldríem mostrar que tots aquests autors ens donen eines per concebre la política en l’actualitat d’una manera diferent. Estem tots cansats de les democràcies tal com funcionen i es tracta que cadascú, des del seu lloc (des de la militància, l’acadèmia o des de la curiositat lectora) en faci la seva pròpia pràctica teòrica, la seva pròpia reflexió crítica. Si tothom pren consciència que el sistema actual no és l’únic possible, etern i intocable, i que hi ha maneres de pensar molt diferents, potser podrem canviar moltes coses.
 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona