Laura Llevadot: «Si tothom pren consciència que el sistema actual no és lʼúnic possible, etern i intocable, potser podrem canviar moltes coses»

Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic i ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional.
Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic i ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional.
Entrevistes
(27/03/2019)

No és la primera vegada que Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic. Professora de la Facultat de Filosofia de la UB i coordinadora del màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica, lʼany 2014 va impulsar el Festival Barcelona Pensa amb lʼobjectiu de treure la filosofia de lʼacadèmia i portar-la als carrers —en forma dʼactivitats diverses programades durant una setmana— perquè el públic no especialitzat hi tingués accés.

Fidel al seu esperit divulgador, ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional per convidar la ciutadania a pensar la política dʼuna altra manera. La col·lecció està editada per Gedisa, constarà de quinze títols i analitza la línia de pensament polític contemporani que ha rebut el nom de postfundacional, a través de disset autors, entre els quals hi ha Jacques Rancière, Alain Badiou, Jacques Derrida, Giorgio Agamben, Hannah Arendt, Michel Foucault o Judith Butler. De moment se nʼhan publicat vuit volums i lʼúltim que ha sortit a la venda és Jacques Derrida: democràcia i sobirania, signat per la mateixa Llevadot.
 

Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic i ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional.
Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic i ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional.
Entrevistes
27/03/2019

No és la primera vegada que Laura Llevadot es proposa acostar la filosofia al gran públic. Professora de la Facultat de Filosofia de la UB i coordinadora del màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica, lʼany 2014 va impulsar el Festival Barcelona Pensa amb lʼobjectiu de treure la filosofia de lʼacadèmia i portar-la als carrers —en forma dʼactivitats diverses programades durant una setmana— perquè el públic no especialitzat hi tingués accés.

Fidel al seu esperit divulgador, ha posat en marxa la col·lecció Pensament Polític Postfundacional per convidar la ciutadania a pensar la política dʼuna altra manera. La col·lecció està editada per Gedisa, constarà de quinze títols i analitza la línia de pensament polític contemporani que ha rebut el nom de postfundacional, a través de disset autors, entre els quals hi ha Jacques Rancière, Alain Badiou, Jacques Derrida, Giorgio Agamben, Hannah Arendt, Michel Foucault o Judith Butler. De moment se nʼhan publicat vuit volums i lʼúltim que ha sortit a la venda és Jacques Derrida: democràcia i sobirania, signat per la mateixa Llevadot.
 

Amb el Barcelona Pensa va demostrar que la filosofia ben explicada interessa a tothom. Ara sʼha proposat apropar el pensament polític postfundacional a públic no especialitzat. Comenci per mi. Expliquiʼm què és.

La línia de pensament polític contemporani que rep el nom de postfundacional aglutina les teories dʼalguns autors, molts dʼells francesos, que plantegen la problemàtica dʼallò polític més enllà de la política clàssica. Tenen la voluntat de mostrar la manca de fonament de les democràcies liberals representatives i de capgirar, en definitiva, el fonament mític del pensament polític modern.

A veure si ho he entès bé: des de la perspectiva dʼaquests autors, en lʼordre polític i en lʼordre jurídic no hi ha necessàriament un fonament, com es pensava tradicionalment.

Exacte. El que mostren aquests autors és que la construcció del món polític i jurídic actual, tal com el coneixem, és contextual, respon a una lògica concreta, històrica i qüestionable, i que, per tant, és criticable i modificable. Defensen que res no és natural ni tampoc tan racional com es pretén. Des dʼaquesta perspectiva, per exemple, no hi ha res que legitimi la perennitat dʼuna constitució, dʼuna declaració dʼindependència o dʼun ordre institucional establert. Les demandes col·lectives, els moviments socials, que formen part dʼallò polític, són maneres de qüestionar, des dʼuna exigència de justícia, la política establerta. Quan aquesta no es deixa interpel·lar per aquestes demandes, obrim pas al totalitarisme. Fins i tot, i sobretot, quan es blinda en nom de la democràcia.

Què més tenen en comú?

La major part sʼalimenten de les fites del postestructuralisme, després de la crisi del marxisme, i fan una diferenciació molt clara entre el que és la política (les institucions, els models de representació i de govern, lʼespectacle mediàtic dels polítics) i el que anomenen allò polític (entès com la necessitat de tota societat dʼorganitzar-se i trobar solucions als temes comuns que afecten directament la població). Un denominador comú del pensament postfundacional és tornar la centralitat a allò polític en detriment dʼallò institucional o instituït.

Posi-meʼn un exemple.

El moviment de les dones. Per més que hi hagi una llei de gènere (que ara volen revocar, per cert), el que diuen les feministes és que allò personal també és polític. El que passa a casa teva, la relació que estableixes amb els teus fills o amb la parella, també és política, fins i tot les nostres relacions sexuals i amoroses i, per tant, aquest espai també ha de ser pensat, qüestionat, capgirat dʼarrel. Per això, molts dʼaquests autors són especialment crítics amb les democràcies representatives, que només regulen lleis, quan el problema polític radica sovint en les normes, en la nostra manera de «normalitzar-nos», de naturalitzar situacions que són sovint violentes i aberrants.

I quina alternativa proposen?

No es tracta tant de proposar alternatives com de fer lʼanàlisi de les formes de dominació presents, sense la qual tota alternativa quedarà impotent perquè repetirà allò que pretén superar. Tot i així, cadascun dels autors obre vies per pensar altres formes dʼorganització dʼallò polític: alguns parlen de democràcies participatives, uns altres plantegen representacions aleatòries, per sorteig o per torn, dʼaltres —com Chantal Mouffe i Ernesto Laclau— parlen de prendre les institucions. Derrida, per exemple, apel·la a una nova Internacional, Badiou mira de pensar de nou el comunisme, Lefort parla dʼuna democràcia sempre oberta a lʼirrepresentable...

Democràcies aleatòries? Com quan toca ser president de lʼescala?

Per què no? Des de la defensa de la igualtat que planteja, per exemple, Rancière, però també des de la crítica a la distinció entre teoria i praxi que comparteixen molts dʼaquests autors, no està gens clar que hi hagi dʼhaver polítics professionals. El polític professional creu tenir un saber específic per a allò polític, que és comú, legitimat només per la seva carrera dins del partit. Cal posar en entredit aquesta professionalització de la política, que pressuposa que hi ha unes elits que sí que saben governar, mentre els altres ens limitem només a votar.

Cadascun dels volums està centrat en un pensador i lʼescriu un autor diferent. Com va establir les parelles de ball?

Quan seʼns va acudir fer la col·lecció, juntament amb Caterina Da Lisca, de Gedisa, no només preteníem donar a conèixer aquests autors postfundacionals —que considero que són necessaris per comprendre els moviments ciutadans i els conflictes que impugnen la manera tradicional de fer i pensar la política en lʼactualitat—, sinó que, alhora, volíem aglutinar i donar a conèixer totes les recerques que estem fent alguns investigadors, cadascun amb el seu autor, des de lʼacadèmia dʼaquest país, i que comparteixen una perspectiva comuna. Crec que és important que la gent, més enllà de lʼentorn acadèmic, sàpiga què estem fent, sovint en condicions molt precàries, perquè molts dels autors de la col·lecció són joves i les seves condicions laborals no són pas les desitjables, tot i que el compromís i la passió amb què ho fan són immensos. Però, sobretot, crec en la necessitat de posar a lʼabast de tothom aquestes eines conceptuals per poder pensar en les coses que ens afecten.

Acaba de sortir a la venda Jacques Derrida: democràcia i sobirania, que va signat per vostè mateixa i es presenta el dia 2 dʼabril a La Central. Per què Derrida?

Fa anys que treballo sobre aquest autor i en el llibre volia recollir aquelles qüestions que Derrida planteja i que ens interpel·len a tots. Poso en relleu, especialment, la seva crítica a la sobirania, a lʼestat nació, a la violència fundadora de cada llei, a la comunitat excloent, al fal·logocentrisme, a la representació... Si alguna cosa defineix la democràcia, segons Derrida, és el fet de ser lʼúnic sistema obert, lʼúnic capaç de permetre el dret a lʼalteritat. Es tracta dʼestar oberts a lʼheterogeneïtat, a tot allò que lʼestat i la seva construcció jurídica exclouen, malgrat viure en els estats que tenim i malgrat no haver superat la democràcia representativa. Tot i centrar-me en aquesta qüestió que la col·lecció exigia, i que he mirat dʼexemplificar amb processos polítics actuals com el 15-M o el procés sobiranista, també he volgut fer aterrar Derrida en altres problemàtiques que també són polítiques i que crec ens concerneixen de ple: la qüestió de la llengua, dʼallò que significa escriure en una llengua minoritària com el català, la de la diferència sexual, de la càrrega política que comporten les identificacions de gènere, o la de lʼhospitalitat, que ens sacseja a diari.

Avanciʼns algun títol que encara no sʼhagi publicat.
El proper volum que es publicarà és Jean-François Lyotard: estètica i política, de Gerard Vilar, i després veurà la llum Hannah Arendt: llibertat política i totalitarisme, signat per Fina Birulés.

Quin és lʼobjectiu últim de la col·lecció?

La idea és convidar a llegir aquests pensadors. Donar a conèixer la seva obra i fer-la accessible al gran públic, analitzant-ne les qüestions que ens afecten directament a tots. Voldríem mostrar que tots aquests autors ens donen eines per concebre la política en lʼactualitat dʼuna manera diferent. Estem tots cansats de les democràcies tal com funcionen i es tracta que cadascú, des del seu lloc (des de la militància, lʼacadèmia o des de la curiositat lectora) en faci la seva pròpia pràctica teòrica, la seva pròpia reflexió crítica. Si tothom pren consciència que el sistema actual no és lʼúnic possible, etern i intocable, i que hi ha maneres de pensar molt diferents, potser podrem canviar moltes coses.