Joan Aldavert, alumne dʼEstudis Literaris: «Lʼescriptura em va servir per comunicar-me amb els joves immigrants»

Vas accedir a la feina en un centre de menors estrangers no acompanyats a través del contacte dʼun amic, en un moment dʼurgència en què calia ràpidament incorporar personal per a aquestes tasques. Què et va fer decidir a fer una feina tan allunyada dels teus estudis?

Era una oportunitat i tota una experiència que volia tenir. El que em va sobtar és que al centre on estava hi havia força gent dʼEstudis Literaris que treballaven dʼeducadors. Suposo que havien fet alguna formació relacionada amb aquesta feina després de la carrera, però sobta.

Lʼentrada al centre va ser una mica xocant, com entrar en una altra dimensió, en un altre món. De fet, quan ho recordo sembla una mica irreal, com si fos un somni. És com un petit món, com tenir una petita Àfrica.

Què et va sobtar més dels joves immigrants?

La seva alegria després de tot el que havien passat, les seves ganes de relacionar-se i la seva curiositat per saber sobre aquells que els envoltaven. Són adolescents que comencen de nou, en una altra terra. I, en certa manera, fan noves amistats. Tant amb els altres nois amb qui conviuen com amb els educadors. La il·lusió és, potser, el seu tret més distintiu. Aquesta mateixa il·lusió és la que ha fet que emprenguessin un viatge tan arriscat com aquest, que topessin amb una realitat que sovint els resulta desil·lusionant, que no encaixa amb la seva pròpia fantasia. Però és la il·lusió en si mateixa la que els permet seguir endavant. Es creen moltes expectatives que segurament no arribaran a bon port —com, per exemple, creure que jugaran al Barça—, però mentre les tenen poden anar avançant.

Una altra cosa en què em vaig fixar, ja durant la primera nit, és que, majoritàriament, són molt agraïts. Sabien que estàvem allà per cuidar-los i, descartant alguns casos excepcionals, miraven de fer-nos la feina més fàcil. Alguns sovint ens ajudaven, feien dʼintermediaris o assumien papers determinats per agilitzar tasques. Són nens obligats a madurar abans dʼhora, com si haguessin sortit dʼuna incubadora de manera prematura. Van abandonar lʼÀfrica i les seves famílies per aconseguir un futur millor i diners per enviar a casa. Ja parteixen dʼaquesta gran responsabilitat, la que sʼexigeix a un adult amb fills. Però ells ni tan sols han tingut temps de ser pares i, pràcticament, tampoc de ser fills. Per això continuen sent nens i els cal referents que els guiïn, com poden ser els educadors o altres adults que ocupin aquest rol.

Dʼalguna manera es va relacionar la teva feina com a educador amb la teva vessant dʼescriptor?

El fet que anés a la universitat va influir mentre treballava en el centre. Els nois preguntaven: «Què estàs fent?», i aleshores jo deia: «Vaig a la universitat, estudio literatura, i soc escriptor». «Escriptor —em deien—, i què escrius?». Els atreia molt aquesta idea. Fins i tot un em va dir: «Que estiguis a la universitat no és una sort, sinó que tu tʼho has guanyat». Jo això ho vaig portar a la inversa i els vaig respondre: «El fet que vosaltres estigueu aquí, que hàgiu arribat a Barcelona, no és una sort, sinó que us heu esforçat molt per poder ser aquí. I també us haureu dʼesforçar molt per aprendre català i castellà i poder-vos adaptar». Aleshores ells van demanar que els ensenyés tot de paraules en català, per compaginar-ho una mica amb el que sabien de francès. Vaig intentar comunicar-me amb ells i, en aquest sentit, lʼescriptura em va servir.

En el llibre narres la teva experiència, però també hi ha tota una part dʼentrevistes. Per què?

Tenia clar que no soc cap entès en el tema, perquè no soc educador social. També tenia molt clar que la realitat que havia vist tampoc era la més objectiva, perquè hi havia moltes coses que potser eren rumors i que després les entrevistes van desmentir. Vaig voler entrevistar gent que realment fos entesa en el tema de la immigració per donar-los la veu.

En realitat, respecte al centre jo era com un noi més dʼaquests subsaharians que arriben aquí sense saber-ne absolutament res. No parlen lʼidioma i estan aquí i no entenen gaire el que està passant. En el meu cas una mica va ser això: vaig entrar en un centre dʼacollida sense saber-ne tampoc res, i a sobre ens portàvem poca diferència dʼedat amb els nois subsaharians que hi havia.

Què has après amb tot plegat?

Primer de tot, a trencar tòpics. Trobo que els mitjans de comunicació han fet molt per despersonalitzar aquests joves. Recordo que, mentre estava treballant al centre, a les portades dels diaris sortien nois inhalant cola i ho presentaven com si fos la gran majoria de la immigració, i no és així. Cada noi és un cas concret. A més, sʼha de tenir en compte els diferents col·lectius. Respecte a la conducta, els subsaharians són molt diferents dels marroquins. És a dir, no es pot generalitzar. Dins el col·lectiu de subsaharians, procedeixen de molts països diferents.

Entre els joves hi ha una mentalitat més oberta pel que fa a la immigració?

Depèn de la família de la qual provinguis i de les idees que tinguis. Aquí, a la universitat, jo veig, per exemple, gent que llegeix bastant i que és dʼextrema dreta. Crec que depèn molt de la teva pròpia família. Però en general, crec que la gent jove és molt més oberta, intenta posar-se a la pell dʼaquests joves immigrants, potser perquè tenen gairebé la nostra edat.