Notícies
Inici  >  Notícies > Iñaki Rivera: «La tortura transcorre en els espais ocults de la societat i...

Iñaki Rivera: «La tortura transcorre en els espais ocults de la societat i és molt difícil fer-la visible»

«L’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona ha iniciat un projecte per crear un centre de documentació sobre la violència institucional.»

«L’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona ha iniciat un projecte per crear un centre de documentació sobre la violència institucional.»

«Tenim denunciants de qualsevol classe social, condició o procedència.»

«Tenim denunciants de qualsevol classe social, condició o procedència.»

«Espanya no compleix una recomanació internacional: la creació d’un banc sobre tortures i maltractaments.»

«Espanya no compleix una recomanació internacional: la creació d’un banc sobre tortures i maltractaments.»

20/05/2019

Entrevistes

El professor de la Facultat de Dret Iñaki Rivera ha dedicat la seva trajectòria acadèmica a la lluita contra la tortura i, més àmpliament, contra la violència institucional. Ara ha estat escollit un dels catorze experts de tot Europa —l’únic procedent d’Espanya— que integren el nou Observatori dels Mecanismes Nacionals de Prevenció de la Tortura, impulsat pel Consell d’Europa.

De què parlem exactament quan ens referim a la lluita contra la tortura?

La tortura està definida en l’article primer de la Convenció de les Nacions Unides del 1984: és tot acte comès per un funcionari públic, o una altra persona en l’exercici de funcions públiques, pel qual s’infligeix intencionadament a una persona dolors o sofriments greus, ja siguin físics o mentals, amb la finalitat d’obtenir-ne informació o una confessió, o de castigar-la. D’altra banda, també hi ha la prohibició normativa universal que ningú sigui sotmès a penes o a tractes que puguin ser entesos com a cruels, inhumans o degradants. Un exemple és l’aïllament penitenciari d’una durada superior a quinze dies, que lamentablement existeix a Espanya. La normativa internacional de les Nacions Unides (les Regles Nelson Mandela, aprovades el 2015) prohibeix que qualsevol aïllament pugui superar els quinze dies. I a Espanya hi ha moltíssims presos que fa mesos —i alguns, anys— que es troben en situació d’aïllament penitenciari entre vint i vint-i-dues hores al dia. Un altre exemple: la greu desatenció mèdica de presos amb greus patiments físics i mentals, que no tenen a la presó el tractament mèdic adequat. A la presó de Zuera, a Saragossa, es va conèixer la situació d’una senyora que fa dos anys que està en cadira de rodes, amb un càncer que està arribant a la fase terminal, sense cap tipus de suport sanitari d’infermeria, en una situació terrible. Com classifiquem aquesta mena de situacions? Per tot això, hem optat per emprar una altra denominació que sorgeix de tractats internacionals i de la jurisprudència: violència institucional en la privació de llibertat.

Cal precisar que les institucions de privació de llibertat no són només presons, també hi ha el sistema penitenciari de joves o de menors, les comissaries de policia, cada vegada més centres d’internament d’estrangers, o zones aeroportuàries on existeixen presons administratives en què estan privades de llibertat persones en espera de vols de deportació. Fins i tot de vegades es pot arribar a entendre (hi ha una discussió sobre el tema) que també ha de ser objecte de vigilància el context de repressió de les manifestacions, quan les persones no se’n poden anar per voluntat pròpia i en aquest moment poden ser presumptament objecte de maltractament.

Hi ha algun perfil de torturador i de torturat?

No hi ha cap perfil. Tenim denunciants de qualsevol classe social, condició o procedència. I tampoc no hi ha cap cos de funcionaris que s’escapi de ser denunciat. El problema està en la mateixa concepció de la privació de llibertat i en la consagració de règims d’incomunicació i aïllament en què la persona presa està sola. Els relats són idèntics en el 90 % dels casos: l’agredit diu haver patit l’entrada de diversos funcionaris a la cel·la per reduir-lo violentament i col·locar-lo en la posició de superman (lligat cap per avall en calçotets). La persona pateix l’agressió de diversos subjectes en un lloc on no hi ha càmeres, molt majoritàriament en els règims d’aïllament. En sentit contrari, el relat dels funcionaris diu que, davant l’evident agressivitat que presentava l’intern, es va haver d’utilitzar la força mínima imprescindible per poder reduir aquesta violència. En qualsevol cas, el pres o la presa sempre estan sols, sense la possibilitat de tenir testimonis que declarin haver vist com els pegaven els funcionaris. La gran dificultat davant la tortura i el maltractament és l’activitat probatòria: com ho demostrem. Per més versemblança que pugui tenir el que t’explica una persona, de vegades és impossible poder-ho demostrar. D’altra banda, no es pot demanar a una persona que està en una cel·la d’aïllament d’una presó metropolitana, a una persona que ha patit maltractaments, que a més sigui un heroi que denunciï i que l’endemà segueixi tranquil·lament a la presó. La qüestió comença a canviar si hi ha suports exteriors: xarxes d’advocats, entitats. Llavors comencen a aparèixer més coses. La tortura transcorre en els espais ocults de la societat i és molt difícil fer-la visible.

L’observatori impulsat pel Consell d’Europa treballarà amb els mecanismes nacionals de prevenció de la tortura. En què consisteixen aquests mecanismes i com treballarà l’observatori?

L’any 1984, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar per primera vegada en la història mundial la Convenció contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants. Però no va establir òrgans de vigilància dels drets reconeguts en aquesta convenció. L’any 2002, es va crear una altra norma internacional per la qual els estats acordaven la creació d’un organisme nou en cada un d’ells, anomenat mecanisme nacional de prevenció de la tortura.

La missió fonamental amb la qual neix l’observatori és fer visites als diferents països. Ja se n’estan fent, a països de l’est europeu i a Itàlia. És una visita negociada amb el mecanisme nacional de prevenció de la tortura del país objecte d’una possible visita. Els membres de l’observatori també intenten entrevistar-se tant amb la classe política com amb les organitzacions de drets humans. Es fan visites per conèixer determinats centres, amb la facultat i això és sagrat en el mandat de l’observatori de mantenir entrevistes amb confidencialitat, sense cap tipus de presència de funcionaris, amb determinats presos en una situació potencial de risc de ser objecte d’algun tipus de maltractament. I l’últim dia de la visita es reserva exclusivament per tenir una trobada en privat amb el mecanisme nacional de prevenció de la tortura del país perquè, després de tot el que s’hagi vist, es tingui l’oportunitat de preguntar el que no s’ha entès, o demanar un aclariment sobre coses que criden l’atenció.

El grup de treball redacta un informe, que s’envia al mecanisme nacional de prevenció del país visitat, el qual pot fer simplement un justificant de recepció i aquí s’acaba tot: no podem, no tenim facultat per fer res més o, en altres ocasions que afortunadament també està passant, contestar l’informe i després ordenar que es publiqui. En qualsevol cas, tot el material que sigui recollit es lliura al Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa. Aquest comitè té la missió oficial internacional de visitar els estats del Consell d’Europa, però són 47 estats i les visites es demoren: amb l’observatori es pretén fer visites més àgils, més ràpides.

Ara comença un treball de conversa amb Espanya en què tinc un encàrrec específic a fer, però no puc dir més sobre aquesta qüestió perquè està presidit per un principi de confidencialitat.

Quina és la situació a Espanya?

En el cas espanyol, el mecanisme nacional de prevenció de la tortura recau en la institució del defensor del poble. Aquesta era una figura que ja existia, la qual cosa ha donat lloc a una polèmica, en el sentit que s’hauria perdut l’oportunitat de crear una cosa veritablement nova. En altres països hi ha un model mixt, segons el qual el mecanisme nacional de prevenció de la tortura recau sobre una defensoria del poble en un 50 %, però l’altre 50 % està integrat per organismes de la societat civil: organitzacions no governamentals d’acreditada trajectòria, institucions acadèmiques, etc. El mecanisme nacional de prevenció de la tortura d’Espanya té una participació minoritària, molt minoritària, d’algun organisme de la societat civil en un consell assessor, però sense capacitat de fer visites, sense vot en les reunions. Es convoca un cop a l’any. Així que sembla que realment el mecanisme nacional de prevenció de la tortura està summament controlat pel poder polític espanyol i que té molt escassa, per no dir nul·la, capacitat de crítica de la pròpia política penitenciària. Espanya, en general, és un país negacionista del fenomen de la tortura i de la violència institucional en comparació amb altres països. Crec que té a veure és una opinió molt particular amb una cultura política molt pobra, que no ha sabut o no ha pogut enjudiciar ni tan sols el seu propi passat.

Hi ha un mapa de la tortura, o de la violència institucional, europeu o mundial?

Existeix l’atles sobre la tortura que es pot consultar a Internet, que és una iniciativa que ve de Dignity, entre altres entitats, una gran organització no governamental dels països escandinaus. També existeix l’Associació per a la Prevenció de la Tortura (APT), amb seu a Ginebra, possiblement l’associació de més prestigi en aquest àmbit, que també realitza mapes. El problema és com aquests mapes s’alimenten i què és veritablement el que recullen. El mateix defensor del poble a Espanya té un mapa, rudimentari fins a cert punt. Són bases de dades. Com s’alimenten aquestes dades? Què és el que reflecteixen? Reflecteixen casos, denúncies, sentències? La diferència entre casos denunciats i sentències és de cent a u, més o menys. És abismal la diferència entre una cosa i l’altra.

Hi ha diferències en les xifres del nord i el sud d’Europa?

Sí que es pot establir una diferència entre el nord i el sud d’Europa. La diferència està també en les ràtios de població penitenciària. Si Espanya té prop de 60.000 presos i preses a tot el seu territori, això suposa una mitjana d’aproximadament 130 presos per cada 100.000 habitants. En canvi, la ràtio de presos i preses als països escandinaus és de menys de la meitat: és de 50 per cada 100.000 habitants. En aquest sentit, són realitats tan diferents que lògicament no és estrany que la presència de la violència institucional sigui notòriament menor en nombres absoluts als països del nord. Això no vol dir que en aquests llocs amb poblacions penitenciàries molt més reduïdes no es detectin també situacions molt preocupants.

Quines són les xifres a Espanya?

Espanya no compleix una recomanació internacional: la creació d’un banc sobre tortures i maltractaments. Hi ha uns informes anuals del mecanisme nacional de prevenció de la tortura, del defensor del poble i de la fiscalia general de l’Estat, que aporten algunes dades, més o menys entre anualment i biennalment. Però aquesta informació no comprèn ni de bon tros la totalitat del fenomen de la tortura. Com a conseqüència d’això, l’any 2003 es va crear la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura, que és una plataforma de més de quaranta entitats i que publica l’informe anual sobre la tortura. Aquest informe recull unes dades enormement preocupants: aproximadament una mitjana anual de 750 denúncies per maltractaments i tortures, i per tractes cruels, inhumans o degradants, a tot l’Estat espanyol. Uns 11.000 casos en els darrers quinze anys. La Coordinadora, que té una legitimació acreditada internacionalment, publica només els casos que tenen credibilitat rigorosa, quan la denúncia de la persona està acompanyada d’altres elements també probatoris.

A més, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona ha iniciat un projecte per crear un centre de documentació sobre la violència institucional. Estem creant una base de dades que avui en dia recull, des de l’any 2001 fins al 2018, l’existència de 492 sentències condemnatòries a Espanya, que no són poques. La paraula tortura segons el Codi penal s’utilitza només en un 10 % d’aquestes sentències, però sí que el gruix de totes elles recull delictes contra la integritat moral amb greus lesions a persones privades de llibertat. Poder dir que hi ha pràcticament 500 sentències que afecten uns mil funcionaris públics és parlar d’un nombre important.

Quina feina està fent aquest Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, que dirigeix vostè, per prevenir la tortura a Catalunya?

Amb ajuda de professionals d’altres països d’Europa, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans ha creat en els últims tres anys una primera eina absolutament pionera a Espanya, el Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional (SIRECOVI). En aquest sentit, es pot dir que Catalunya és pionera en aquesta matèria: és la primera vegada que es crea un registre oficial està publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya sobre aquest tipus de violència. La Generalitat, sobretot l’exconseller Carles Mundó, va prendre una decisió molt valenta quan va decidir complir la recomanació internacional de crear per primera vegada un registre públic de casos de violència institucional. El novembre del 2018 vam presentar l’informe de dos anys de feina, en què vam recollir 241 casos a Catalunya, no només de tortura, sinó fonamentalment de tracte inhumà degradant, i vam crear el mapa per primera vegada. Aquest mapa és producte d’un complex sistema informàtic, creat i finançat per la UB, que permet consultar tots els relats dels casos denunciats. Actualment, a Catalunya estem podent treballar i visitar les presons.

 

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona