Visita combinada a la Fundació Antoni Tàpies i a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona

Amb motiu de l’Any Tàpies la Fundació organitza, amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona, una visita combinada a l’antiga editorial Montaner y Simón, actual seu de la Fundació Antoni Tàpies, obra de Lluís Domènech i Montaner, i a l’Edifici Històric de la Universitat, projectat per Elies Rogent. Els dos edificis varen ser construïts a la segona meitat del segle XIX i són exemples d’una arquitectura que s’encamina cap a la modernitat, des de l’historicisme en el cas de la universitat i des del modernisme primerenc en el cas de la Montaner y Simón. La visita ens permetrà conèixer la història dels dos edificis, però també els vincles de l’artista amb la Universitat.

La relació d’Antoni Tàpies amb la Universitat de Barcelona arrenca l’any 1944, quan inicià els seus estudis a la Facultat de Dret. Allí va fer amistat amb poetes, escriptors i personalitats fonamentals de les lletres catalanes i la comunicació com Carles Barral, Alfonso Costafreda, Jaime Gil de Biedma, Alberto Oliart, Joan Reventós, Josep M. Castellet, Manuel Sacristán i Josep M. Ainaud, entre d’altres.

Tot i que mai conclogué els seus estudis, el seu vincle amb la Universitat es reforçà arran dels fets de La Caputxinada, l’any 1966. Tàpies fou convidat com a artista català de renom a participar en aquesta reunió clandestina al Convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona, on estudiants i intel·lectuals debateren la creació del primer sindicat universitari democràtic des del final de la Guerra Civil. Després d’alguns dies de tancament, fou arrestat per la policia juntament amb els altres participants i posteriorment multat (el Tribunal Suprem confirmaria la sanció imposada a l’artista el 1971). Tal com recordava a la seva autobiografia Memòria personal, que començà a redactar aquell mateix any, “va ser emocionant l’entrada a la sala d’actes de gom a gom, i la gran aclamació que ens van dedicar els estudiants. Era la primera vegada que jo tenia un cert protagonisme en un acte multitudinari, i tot això em va commoure molt”.

El compromís cívic i polític d’Antoni Tàpies

Antoni Tàpies va ser un artista compromès amb els esdeveniments polítics i socials de la història contemporània. Si bé aquest posicionament ja el trobem en els inicis de la seva carrera, serà a partir de la segona meitat de la dècada de 1960 quan el compromís amb la lluita antifranquista i a favor de la democràcia es fa més evident. Després de la mort del dictador, Tàpies sovint estaria al costat de les iniciatives cíviques i polítiques encaminades a la construcció de l’autogovern o l’amnistia per als presos polítics, o mostraria el seu suport envers altres pobles oprimits del món, l’ecologia o l’antimilitarisme.

A partir dels anys vuitanta augmenta la demanda institucional i social dels seus cartells. És en aquest marc on destaquem els cartells que va crear per a iniciatives que impulsava la Universitat juntament amb altres institucions, com per exemple el cartell de la Catalan Week in New York (1983), editat per la UB, l’Ajuntament, la Caixa d’Estalvis de Catalunya i la New York University, o el cartell per a la representació d’Urfaust de Goethe al Paranimf (1983).

Projectes i realització del monument a Picasso de Tàpies

Amb aquest títol, l’any 1983 el Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona va acollir una exposició dedicada al procés creatiu que Antoni Tàpies va desplegar per crear el monument Homenatge a Picasso (1983), que li havia encarregat dos anys abans l’Ajuntament de Barcelona. Homenatge a Picasso (1983) s’instal·là el mateix 1983 al passeig Picasso, a prop d’una de les portes del Parc de la Ciutadella. Arran de la restauració del monument per part de Pere Casanovas l’any 2006, la Fundació Antoni Tàpies va organitzar una nova exposició en la qual es mostraven els esbossos preparatoris.

Tàpies va concebre el monument com un assemblatge d’artefactes d’estil modernista —-en concret un moble que fa la funció de sofà, mirall i armari alhora, corresponent també a l’època en què el pintor malagueny va viure a Barcelona— travessats per unes bigues de ferro. Si bé el mobiliari és símbol del confort d’un temps i d’un entorn social concrets, les bigues —que suggereixen la Barcelona industrial d’aleshores— representen la incomoditat de la revolta. L’obra es completa amb unes cadires apilades que estan lligades amb cordes i unes mantes blanques desplegades amb frases escrites a la part inferior, d’entre les quals en destaca una que diu “un quadre no és per decorar un saló, sinó que és una arma d’atac i de defensa contra l’enemic”. Per tant, l’obra també vol fer èmfasi en la funció social de l’art.

L’exposició es va poder visitar entre el 7 d’abril i el 18 de maig de 1983. Fou impulsada per la Facultat de Belles Arts, que dedicà a la mostra un número especial del seu butlletí, en el qual s’incloïa un esquema dels elements de l’exposició, acompanyat dels dibuixos preparatoris i de diversos textos que reflexionaven sobre el monument, il·lustrats per un ampli reportatge fotogràfic de Francesc Català-Roca.

La inauguració fou un gran esdeveniment institucional, que va comptar amb la presència d’importants personalitats del món de la política i la cultura del moment: Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya; Max Cahner, conseller de Cultura; Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona; Joan Guitart i Agell, conseller d’Ensenyament; Josep Maria Cullell, conseller de Política Territorial i Obres Públiques; José María Maravall, ministre d’Educació i Ciència, i Tomás de la Quadra-Salcedo, ministre d’Administració Territorial del Govern espanyol, entre altres personalitats. La Universitat va organitzar un cicle de conferències al voltant de l’exposició, entre les quals destaca la que va impartir Alfonso Pérez Sánchez, director del Museu del Prado, amb el títol Monumento y pintura.

Doctor Honoris Causa

El 22 de juny de 1988, a petició de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Antoni Tàpies fou investit com a doctor honoris causa, essent apadrinat per la Dra. Immaculada Julián. En el discurs d’aquesta, es repassava la trajectòria de l’artista des dels seus inicis a la dècada dels quaranta, passant les seves diverses etapes i concloent amb la seva definició com “un artista que sense ser un professor de la casa ha estat un mestre per a moltes generacions de la Facultat de Belles Arts, atesa la vàlua, solidesa i conceptualitat de la seva obra”.

La cerimònia tingué un dels seus punts culminants en l’emotiu discurs sobre art i espiritualitat pronunciat des del púlpit del Paranimf en què abordava diversos temes: la funció social de l’art com a via de coneixement i mitjà de transformació de la consciència i de la conducta, la vigència de certes experiències espirituals i contemplatives i la seva adaptació a les necessitats actuals, i la importància del treball de l’artista com a contribució a la lluita contra el mercantilisme i la banalització. El seu parlament, titulat Art i espiritualitat, conclogué amb aquests mots:

La qüestió és que, com tantes vegades s’ha discutit, una cosa son les bones intencions espirituals o morals i una altra que, a més, es posseeixi aquell conjunt de qualitats, o de dons artístics, que caracteritza determinades personalitats; tot allò, al cap i a la fi, que fa que l’art sigui veritablement Art, amb tots els enigmàtics mecanismes, complexitats i aventures que li son propis, però on el món “espiritual”, com hem vist, no deixa de ser mai el seu fonament imprescindible i inseparable.