El terme anadiplosi procedeix del grec ἀναδίπλωσις; la veu llatina que el tradueix és reduplicatio ‘duplicació’. L’anadiplosi és la figura de dicció que consisteix en la repetició de l’última part d’un enunciat al començament de l’enunciat següent.
Continguts
Explicació
L’anadiplosi pot representar-se amb l’esquema [...x][x....].
Aquesta figura sovint té com a finalitat la intensificació expressiva, és a dir, la fixació, mitjançant la insistència, d’una idea ja formulada. L’anadiplosi actua, doncs, com a reforç temàtic i també, en molts casos, com a reforç rítmic.
Quamuis sunt sub aqua, sub aqua maledicere temptant
‘Tot i ser sota l’aigua, sota l’aigua proven de malparlar’
(Ovidi, Metamorfosis 6, v.376)
Escrito está en mi alma vuestro gesto
y cuanto yo escribir de vos deseo
vos sola lo escribisteis; yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.
En esto estoy y estaré siempre puesto (…)
(Garcilaso, Soneto 5, vv.1-5)
La canta de prop i sembla llunyana,
llunyana la veig i encara allunyar-se
(J. Maragall, La cançó de Sant Ramon,vv. 14-15)
Una altra de les funcions més característiques de l’anadiplosi és la complementació epexegètica: la paraula o l’expressió que es repeteix va acompanyada, la segona vegada, d’una explicació afegida:
vous venez de bannir le superbe Pallas,
Pallas dont vous savez qu’elle soutient l’audace
(Racine, Britannicus 2, 2, vv. 494-495)
És freqüent que el llenguatge publicitari recorri a la utilització de l’anadiplosi, ja que la iteració d’una idea en una estructura rítmicament harmònica resulta molt adequada per a un eslògan. Es troba, per exemple, en la fórmula La vida es móvil, móvil es Vodafone, on es juga, a més a més, amb l’homonímia de la paraula móvil (vid. equívoc); o en Agua de Rocío, rocío en tu piel, on la identificació del nom propi amb el comú permet associar la persona que crea o dóna nom a un perfum amb les característiques que es volen destacar del perfum mateix.
Conceptes relacionats
Reduplicació
Figura de dicció
Equívoc
Bibliografia bàsica
Azauste, A. - Casas, J. (1997), Manual de retórica española, Barcelona, Ariel.
Lausberg, H. (1968), Manual de retórica literaria, 3 vols., Madrid, Gredos (trad. de J. Pérez Riesco de l’original alemany Handbuch der literarischen Rhetorik, München, Max Hueber, 1960).
Lázaro Carreter, F. (3a ed) (1971), Diccionario de términos filológicos, Madrid, Gredos.
Marchese, A. - Forradellas, J. (1986), Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Barcelona, Ariel (trad de J. Forradellas de l’original italià Dizionario di retorica e di stilistica, Milano, Mondadori, 1978).
Mayoral, J. A. (1994), Figuras Retóricas, Madrid, Síntesis.
Mortara Garavelli, B. (1991), Manual de retórica, Madrid, Cátedra (trad. de M. J. Vega de l’original italià Manuale di retorica, Milano, Bompiani, 1989).
Oriol Dauder, J. A. - Oriol i Giralt, J. (1995), Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius, Barcelona, Llibres de l'Índex.
Spang, K. (2005), Persuasión. Fundamentos de Retórica, Pamplona, Ediciones de la Universidad de Navarra.