La vaga de dones de Manresa de 1946, de Isabel Pérez Molina

Diversos historiadors i historiadores consideren la vaga general que es va iniciar a Manresa al gener del 1946 com la primera gran vaga del franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, ja que a principis de gener havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de l’estat espanyol que es perllongaria durant els anys 1946 i 1947.

El 25 de gener de 1946 va començar a la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra —Fàbrica Nova, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya— una vaga que duraria fins al dia 31. Les treballadores de la fàbrica, que portaven temps demanant un plus de vida cara que no se’ls va donar, van veure amb sorpresa que, en anar a cobrar la setmanada, cobraven un dia de menys. El dijous havia estat festa per celebrar-se el dia de la “liberación” —és a dir, l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa— i no s’havia pagat. Segons explica una de les vaguistes, Laura Sanmiquel, en el seu diari, el divendres 25 a la tarda, “Al jornal, a l’hora de pagar pararen les màquines negant-se a cobrar. Només els batans i les cardes han treballat fins a plegar. Els demés no han treballat més”. Al dia següent no va treballar ningú. Demanaven que els paguessin el dia de festa i un plus de vida cara. L’alcalde, Joan Montardit, va recolzar al propietari de la fàbrica i en no aconseguir que les treballadores deixessin la vaga, el propietari es va reunir amb el governador civil per intentar arribar a un acord, sense aconseguir-ho. El dimecres dia 30, quan entrava el segon torn de treballadores, la guàrdia civil va impedir que el primer torn sortís i es van quedar totes tancades a la fàbrica. A més, com les màquines continuaven aturades, el governador civil va decidir la intervenció de la guàrdia armada o policia armada, temuts per la seva duresa, que van arribar aquella tarda, però les màquines van continuar aturades. El dia 31 per la tarda va anar personal a la fàbrica disposat a treballar. Les dones tancades a dins els pregunten per què: s’havia fet un pregó on s’exposaven els augments. Els pagaven el dia festiu i un plus de 75 pessetes, a més d’aconseguir un economat.

Malgrat la por i la repressió dels anys quaranta aquestes dones van tenir la força i voluntat suficient per iniciar la vaga i guanyar-la. A més, va ser la espurna per les vagues que s’iniciarien a partir d’aquí. Les dones van organitzar piquets a totes les fàbriques i s’hi van unir els comerços, les cafeteries i els cinemes. Més tard, durant el primer semestre de 1946 va haver vagues al Vallès —Terrassa, Manresa, Granollers— al Baix Llobregat, al Barcelonès, a Mataró, a Palamós; a empreses com la Maquinista Terrestre y Marítima, la Espanya Industrial, la Hispano-Suiza, Olivetti, Siemens, Altos Hornos de Hospitalet. I també a la resta d’Espanya: Sanitaris de València i Alacant, Renfe a Sevilla...

Com a anècdota, val a dir que es va remorejar que l’alcalde de Manresa, Joan Montardit, havia cessat a causa de la vaga, però sembla ser que ja havia presentat la seva dimissió amb anterioritat.

Moltes d’aquestes vagues es van donar en el sector tèxtil i les dones en foren les seves protagonistes. A Mataró, una vaga a la fàbrica Can Minguell al mes de març, per cobrar un plus ja concedit un any abans, es va estendre per altres fàbriques tèxtils de Mataró, i la detenció de quatre militants pertanyents a sindicats i organitzacions clandestines va causar manifestacions 192 de dones que van cridar davant de la guàrdia civil. També elles van aconseguir que s’atenguessin les seves demandes. Malgrat la dura repressió, les dones van ser protagonistes de moltes vagues, tot i ser apallissades per la policia armada o ser detingudes, com en el cas de Casa Prats o de la vaga al Vapor Nou de Barcelona.

Les dones es van moure en contra de la carestia de la vida i a causa de les cartilles de racionament, però també en contra de l’estat franquista. Tanmateix, en considerar-ne les seves motivacions com no polítiques, es va treure importància a la seva activitat, sobretot per part de les autoritats franquistes, però també pels seus propis companys.

---

Per saber-ne més

Nadia Varo, La conflictividad laboral femenina durante el franquismo en la provincia de Barcelona, Madrid, Fundación 1º de Mayo, 2005.

J. A. Bisecas; Manuel Muñón de Lara, España bajo la dictadura franquista, Barcelona, Editorial Labor, Col. Historia de España, 1987.