La població d’Europa ha patit epidèmies des del seus orígens fins al descobriment dels antibiòtics sintètics a mitjans del segle XX. A les ciutats es patia més, per la major rapidesa del contagi degut a la insalubritat de l’aigua i de l’aire, i a la concentració humana en elles. Per a defensar-se, qui podien fugien a llocs alts i sans del camp. L’epidèmia més mortífera fou la Peste Negra del 1348. Rebé aquest nom perquè la malaltia produïa taques negres damunt la pell, anomenades carboncles, que són vessaments subcutanis de sang que podien ser molt grans; també sortien bonys anomenats bubons o landres, d’on deriva el nom de pesta bubònica que també rep.

Un record literari de la Pesta Negra es conserva a la primera jornada del Decameró de Giovanni Bocaccio: hi explica que aquest llibre –que, en realitat, és una al·legoria política molt intel·ligent i complexa- està format pels contes que van inventar durant deu dies per entretenir-se mentre esperaven que passés l’epidèmia, un grup de noies i nois joves que havien fugit de Florència en arribar a aquesta ciutat el contagi de la Pesta Negra.

Les epidèmies de pesta eren transmeses per rates que viatjaven en els vaixells comercials, pels teixits, pel contacte amb persones malaltes... La mort era ràpida. Però no tota la gent exposada moria: algunes i alguns es curaven i, a més, hi havia dones i homes que eren immunes a aquesta malaltia.

En passar, les pestes deixaven rera seu poblacions a vegades delmades, famílies trastornades, criatures sense mare, terres de cultiu abandonades, relacions de producció més difícils... A la segona meitat del segle XIV, les epidèmies de pesta foren especialment freqüents a Europa. Com a conseqüència, va canviar el sentit del temps de la pròpia vida i la relació amb la mort.

La historiografia convencional ha estudiat, de vegades amb gran erudició i encert, les transformacions socioeconòmiques que van provocar a Europa les epidèmies de pesta, especialment les dels segles XIV, XV i XVI. Han estat analitzats els canvis en l’estructura poblacional, en les rompudes, en la ramaderia, en les relacions de producció, en les lluites socials, en les rentes senyorials, en les oscil·lacions de preus i salaris, en els coneixements mèdics, en la relació amb el propi cos i amb els cossos aliens... és a dir, en l’experiència històrica compresa dins del paradigma del fet social.

La font històrica extraordinària que esdevé el relat de les Memòries de Leonor López de Córdoba –una dona que va viure directament almenys dues d’aquestes epidèmies, sobrevisquin-les sense contagi- no dóna, tanmateix, amb prou feines dades de caràcter socioeconòmic típic. Dóna, en canvi, moltes i molt bones dades i valoracions d’altres ordres de coses i de relacions. Uns altres ordres de coses i de relacions que algunes hem anomenat pràctiques de creació i recreació de la vida i la convivència humana. Un ordre de coses i de relacions que, amb les paraules per dir-ho, configura l’ordre simbòlic de la mare.

Les pràctiques de creació i recreació de la vida i la convivència humana consisteixen en l’obra materna (cossos i relacions: cossos humans, és a dir, que han après de la mare la llengua, o sigui el simbòlic, la coincidència entre les paraules i les coses) i en totes les activitats vinculades amb: a) la cultura i el naixement; b) la cura dels éssers humans no autònoms del grup; c) el processament i la distribució dels aliments; d) la socialització de les criatures; e) les pràctiques i els hàbits d’higiene; f) el repòs i recer; g) les tècniques relacionades amb totes aquestes àrees. La dimensió divina d’aquestes pràctiques la va percebre genialment Simone Weil en un text del 1943 titulat “Las necesidades del alma” (Simone Weil, Echar raíces, trad. de Juan Carlos González Pont i Juan Ramón Capella, Madrid, Trotta, 1996, 23-50).

Reconèixer i anomenar les pràctiques de creació i recreació de la vida i la convivència humana en el món d’avui i en la història esclareix un gran àmbit de la realitat: l’obra primera de la civilització, una obra històricament més femenina que masculina.

D’entre les dades i valoracions històriques que dóna Leonor López de Córdoba als fragments citats de les seves Memòries, n’assenyalo dos. En primer lloc, la importància que tenia per a ella la pràctica de la relació o context relacional en què es movia la seva vida: les relacions amb els seus fills i la seva filla, amb la seva tieta, amb les seves cosines, amb el noi jueu –batejat Alonso- que ella havia adoptat de nen quan el barri jueu de Còrdova fou brutalment assaltada pels cristians el 1392, amb els antics seguidors del seu pare el mestre de Calatrava i Alcántara Martín López de Còrdova... Aquestes relacions no reben el seu sentit de la riquesa o dels diners sinó d’allò que li donin a la vida i a la convivència: per això les anomenem relacions d’ autoritat, que és diferent del poder.

En segon lloc, assenyalo el seu atreviment en decidir sobre la vida o la no vida. Em refereixo al procés que duu la mort del seu fill Juan, el qual, com escriu Leonor, “era molt malaltís”. Davant la necessitat de vetllar al jueu convers Alonso -que és qui ha dut la pesta a Aguilar però no ha de perdre el vincle amb les i els vius perquè aquest vincle pot foragitar la mort-, Leonor, autora de vida, administra amb estremidora llibertat la vida d’aquells que depenen d’ella: llibertat que anomenem, amb altres, llibertat femenina, perquè és llibertat relacional. La capacitat de ser dos amb què neix una dona implica que ha de prendre decisions fonamentals sobre la vida i la no vida: per exemple, quan lliurement avorta o exclou de la seva experiència l’embaràs i la maternitat. Dic vida i no vida, i no vida o mort, perquè estic parlant de quelcom molt diferent d’allò que han fet històricament més els homes que les dones en les guerres i els homicidis. Estic parlant de la decisió de donar o no a llum, o d’atendre o de no atendre la prossecució d’una vida, que és una decisió més de dones que d’homes. Una decisió que comprèn un àmbit que es troba més enllà de la llei, no pas en contra de la llei.

En anar relatant a les seves Memòries el que passa, Leonor López de Córdoba va fer simbòlic. Això vol dir que va posar lliurement en paraules el que succeïa, captant i matisant amb cura, amor a la veritat i fidelitat a si mateixa el sentit dels esdeveniments que visqué.

De tot això no en parla un llibre d’història convencional sobre les epidèmies de pesta, ni tan sols els llibres que segueixen el paradigma del social i la seva aspiració a escriure història total. No ho fan, no perquè els historiadors socials oblidin que a la història hi ha dones i nenes, ni tampoc necessàriament perquè siguin misogins -com dèiem les feministes als anys setanta i vuitanta del segle XX- sinó perquè el paradigma del social se li queda petit a l’experiència humana femenina.

És útil comparar i contrastar a classe el text proposat de Leonor López de Córdoba amb l’inici de la Primera jornada del Decameró de Giovanni Boccaccio. Boccaccio redacta una descripció objectiva dels fets i una crítica de la professionalització de la medicina al segle XIV, professionalització que va passar per la seva progressiva masculinització, dotació d’instàncies de poder i significabilitat en diners; la seva veu és, per tant, un bon exemple d’història social. El text de Leonor és un exemple d’història en primera persona, sorgint de si mateixa, una història en la qual el més significatiu és el context relacional en què viuen ella i aquells que l’envolten; la seva veu està, per tant, en l’ordre simbòlic de la mare.