La contaminació química també arriba a les colònies dʼocells marins antàrtics

La recerca, dirigida per experts de lʼInstitut de Química Orgànica General (IQOG-CSIC), analitza lʼimpacte dels contaminants orgànics persistents (COP) —uns compostos tòxics i dʼalta permanència en el medi ambient que es bioacumulen en els organismes— en les aus oceàniques presents en un gradient dʼàrees de diferent latitud a lʼoceà Antàrtic.

Els petrells gegants del nord (Macronectes halli) i del sud (M. giganteus) són els grans carronyaires dʼambients subantàrtics i antàrtics respectivament, i tenen una estratègia de vida extrema basada en una llarga longevitat i una baixa fecunditat (un únic ou per període reproductor). Estan àmpliament distribuïts en lʼoceà Sud i poden arribar a cobrir milers de quilòmetres per alimentar-se, però les seves poblacions són altament vulnerables a qualsevol amenaça que afecti la supervivència adulta.

Latituds altes, menys contaminants

«En general, com més al sud ens trobem, més baixos son els nivells de contaminats orgànics en els ocells marins. Aquests contaminants, originats per lʼactivitat humana, acaben arribant a tots els racons del planeta pel transport atmosfèric, principalment. En el cas de lʼAntàrtida, també hi arriben, però en menor quantitat», explica el professor Jacob González Solís, que és autor de diversos estudis genètics i poblacionals dʼocells marins del Mediterrani, lʼAtlàntic i lʼAntàrtic.

«Malauradament —continua—, encara no sabem quins efectes podrien tenir aquests compostos sobre els ocells oceànics. De moment, els nivells detectats són molt baixos; per això, si hi ha cap efecte negatiu, és tan lleuger que seria difícil detectar-lo. No obstant això, cal fer més recerca per esbrinar quins són els efectes de la contaminació química sobre la fauna salvatge».

Una petjada química per tot el planeta

Segons els experts, en els ocells àrtics i antàrtics, els nivells de contaminants orgànics són similars. «Aquests compostos químics, àmpliament utilitzats en el passat, probablement ja han tingut temps dʼarribar als dos pols del planeta. Els compostos orgànics dʼús relativament més recent, com els retardants de flama, són de moment més abundants a lʼÀrtic que a lʼAntàrtida, probablement perquè les fonts dʼemissió són molt més abundants i properes als pols a lʼhemisferi nord que no pas al sud. Tard o dʼhora, però, acabaran per arribar a tot arreu», alerta González Solís.

Quan el mercuri arriba a latituds antàrtiques

Els albatros i els gran petrells són també les aus oceàniques més exposades a la contaminació per mercuri en ambients antàrtics i subantàrtics, segons un altre treball de González Solís (Environmental Pollution, 2016). «Probablement, aquest fet està relacionat amb lʼaugment de les emissions de mercuri en països emergents», assenyala González Solís.

«En general, la dieta és la via principal dʼentrada de contaminants en els ocells marins —continua lʼexpert—. Molts contaminants (com els COP i el mercuri) es biomagnifiquen a través de la xarxa tròfica. Això fa que les espècies més vulnerables siguin les que es troben en nivells tròfics superiors (albatros i petrells), ja que sʼalimenten sobretot de peixos i calamars, o en el cas dels petrells gegants, de carronya de pingüins i foques». La majoria de pingüins antàrtics de mida moderada, en canvi, sʼalimenten fonamentalment de krill i, per tant, els seus nivells de contaminació són més baixos.

Aquest altre estudi analitza la concentració del mercuri a les plomes, una metodologia molt eficient per monitoritzar els nivells de contaminació dʼaquest metall en les aus arreu del món. «Amb lʼedat —detalla lʼinvestigador—, aquests animals poden bioacumular alguns dʼaquests contaminants en òrgans com ara el fetge; però en general, tenen vies dʼexcreció que eviten que els contaminants arribin a concentracions tòxiques».

«En el cas del mercuri, una de les vies dʼexcreció més important és la muda de la ploma. Per contrarestar el desgast de les plomes, la majoria dʼocells les canvien totes un cop lʼany, i aquest procés és un mecanisme dʼexcreció del mercuri que redueix els nivells dʼaquest contaminant en lʼorganisme», apunta González Solís. Una altra via dʼexcreció és la formació de lʼou, i per això després de la posta les femelles solen presentar nivells més baixos de contaminants que els mascles.

És possible reduir les emissions de contaminants?

Els efectes dels contaminants (COP, mercuri) són molt variables entre els diferents organismes dels ecosistemes antàrtics. Migrar a latituds més baixes i àrees més contaminades de lʼhemisferi nord i ocupar un nivell més alt en lʼescala tròfica són factors que agreugen encara més els efectes dels contaminants en les aus oceàniques. Tot i que la toxicitat dʼaquests productes està ben documentada, el seu lʼimpacte real en les poblacions de fauna salvatge és encara una incògnita per als científics.

«Aquests aspectes són, en concret, els que sʼestudien des del nostre equip de recerca a la Universitat de Barcelona, centrat a analitzar lʼecologia i la conservació dʼaquest grup dʼocells», detalla lʼautor. En aquest sentit, entendre els nivells de contaminació ambiental passa per conèixer a fons lʼecologia de cada espècie, ja que és el factor que acaba sent determinant en els nivells de contaminació finals.

Tal com apunta lʼinvestigador de la UB-IRBio, «la millor manera de lluitar contra la contaminació mediambiental és, sens dubte, reduir-ne les fonts dʼemissió; però per assolir aquest objectiu cal tractats internacionals difícils dʼassolir».

El professor Jacob González Solís és també president del comitè organitzador de la 6a Conferència Internacional sobre Albatros i Petrells, que aplegarà més de 150 experts dʼarreu del món a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona del 19 al 23 de setembre. La trobada abordarà els desafiaments més actuals en la conservació dʼaquestes aus amenaçades.