Els passats 2 i 4 d’octubre van tenir lloc al CCCB dues converses d’allò més denses i suggerents. La primera va ser amb Arundhati Roy i la segona amb Chimamanda Ngozi Adichie.
Dins del cicle “Revolució o resistència?”, la periodista Natza Farré va conversar amb Arundhati Roy (Shillong, 1961) que, vint anys després de l’èxit d’El déu de les coses petites (1997; en català: labutxaca, 2007), ha tornat a la ficció amb la seva esperada novel·la El ministeri de la felicitat suprema (2017; en espanyol: Anagrama, 2017). Durant aquestes dues dècades Roy no ha deixat d’escriure (com fan palès els seus nombrosos assajos d’aquest període), però l’activisme ha centrat la seva tasca i la seva vida.
La conversa va girar al voltant de la novel·la. La autora va comentar que quan li pregunten sobre quin tema tracta el llibre, ella respon que una novel·la tracta sobre “tot” i que “tot” no és un tema. Un dels diversos temes d’aquest “tot” és el del conflicte del Caixmir, omnipresent en l’obra i l’activisme de Roy. Respecte d’aquest conflicte, i fent les seves paraules extrapolables a d’altres escenaris, va sostenir que “quan la no violència es troba amb tanta violència, la memòria és llarga.”
Al llarg de tota la xerrada, la lluita de classes socials –i, en parlar concretament de l’Índia, la lluita de castes– va ser protagonista destacada. Va denunciar una divisió patent de classes, així com el fet que hi ha una classe posseïdora de tota la riquesa, tota la informació i tot el poder.
D’altra banda, la periodista Anna Guitart va enraonar amb Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, 1970) i la conversa es va centrar en el tema del feminisme. Però no pas en un feminisme acadèmic, com diu Adichie, que creu més aviat en el poder de les històries per parlar de feminisme: cal utilitzar històries i exemples concrets per parlar-ne.
Adichie va afirmar que ella ja “era feminista abans de conèixer la paraula ‘feminista'” i que “des de petita ja se n’adonava dels dobles estàndards de la societat”. També va reivindicar l’ús de la paraula “feminista” i va recordar la necessitat de recuperar la paraula; “tot i que odiem anomenar les coses, les hem d’anomenar”.
La finalitat del feminisme no és, segons l’esciptora, parlar sobre ell mateix, sinó canviar el món. I tot i que aquesta reivindicació s’ha produït a tot arreu i al llarg del temps, és el feminisme occidental el que ha estat més documentat.
Parlant precisament d’occident, Adichie va aprofitar per plantejar que a l’Àfrica occidental, abans del colonialisme, les dones tenien agència i poder, fins que va arribar el cristianisme victorià. Per exemple, a la seva regió d’origen, les dones eren les que s’encarregaven de les activitats econòmiques abans que el colonialisme els tragués aquest paper.
També va esmentar la seva novel·la Americanah (2013; en espanyol: Random House, 2014) per parlar del racisme en el món occidental. La protagonista de l’obra no descobreix que és negra fins que arriba als Estats Units. “Amèrica força la identitat en tu, no pots escapar”, va concloure l’autora, que va afegir que, al principi d’arribar als Estats Units, ella mateixa no volia ser “negra”.
Podem gaudir d’aquestes dues converses en els vídeos penjats a la pàgina del CCCB o al seu canal de youtube.